El relat d’una ciutat: Barcelona explicada per Leopoldo Pomés

Una dona atractiva caminant pel carrer Balmes, un senyor de Barcelona, una portera solitària a l’entrada d’una casa qualsevol de l’Eixample, vianants anònims transitant per les Rambles… imatges en blanc i negre per explicar una ciutat en una època. Una “quantitat tremenda d’humanitat comprimida” en vuitanta esplèndides fotografies de Leopoldo Pomés que formen una visió de conjunt unitària de la Barcelona de finals dels anys 50. Es tracta d’un projecte fotogràfic que ha dormit més de mig segle desat en els calaixos d’un armari i que ara finalment s’exposa des de fa dies a la Fundació Foto Colectania, i ha estat editat en forma d’un magnífic i indispensable catàleg per aquesta Fundació conjuntament amb La Fàbrica 2012.

El que avui tenim la sort immensa de poder contemplar fou en el seu dia un projecte encomanat a Leopoldo Pomés, en els inicis de la seva carrera professional, pel poeta i editor Carlos Barral per a l’editorial Seix Barral, i que mai no es va arribar a publicar. Val la pena llegir tal com ell mateix ho explica en un diàleg amb l’escriptor Eduardo Mendoza al catàleg de l’exposició:

Barral em va encomanar de fer un llibre sobre Barcelona. Vaig estar-me un any fotografiant Barcelona per tot arreu, sense cobrar res, perquè era un ximple o un ingenu. Passat un any ja tenia entre 200 i 300 fotos, li truco i li dic: “Mirem-nos la feina”. Jo estava molt il·lusionat. Vaig arribar a l’editorial i vaig desplegar totes les fotos sobre la taula. Barral tenia un conseller que es deia Petit, un catedràtic, un home molt intel·ligent. Tots dos s’hi van entusiasmar. I jo, feliç i content. I aleshores van trucar Víctor Seix. Víctor Seix les va mirar i va dir: “Això no va. No pot ser. No hi ha jardins.” Tots ens vam quedar de pedra. Com que no hi havia jardins, li va semblar que era una Barcelona que no tenia una atmosfera vendible.

La reacció de Víctor Seix no ens sorprèn, al capdavall no era poeta com ho era Barral, i ens mostra que aquesta dèria de “vendre” Barcelona és una història que ve de molt lluny. Pomés manifesta en aquesta mateixa conversa la seva pròpia sorpresa i frustració, no només pel temps, la feina i el material invertits sinó per una cosa tan intangible i valuosa com la il·lusió i la implicació profunda en un projecte creatiu personal, quan diu: Jo era l’autor d’un llibre que intentava explicar Barcelona, no d’un llibre que intentava vendre-la.

En efecte, perquè més que un reportatge, en les seves fotografies hi ha un relat de la ciutat en un segment del temps, el d’una Barcelona burgesa i menestral encara, de tons grisos, convalescent d’una llarguíssima postguerra.

M’agradava tot el que veia pel carrer i també ho detestava… el que més m’interessava era l’atmosfera: el que s’hi vivia dia rere dia, els tipus, la gent. Tal com jo ho veia el balaç era sinistre. Tot era depriment en aquella època.

Justament, a part de la qualitat indiscutible de les imatges de Pomés, el que hi destaca és aquesta virtut del bon fotògraf de saber captar l’atmosfera que explica la quotidianitat i també la vida latent d’una ciutat i, el que és més important, que capta persones reals que evoquen en profunditat unes històries reals, ja que el propòsit és retratar l’ADN de persones que la seva mirada captura i fa perdurable en petits intants salvats de l’atzar i del temps. Són persones en un món que s’explica amb un llenguatge gràfic basat en la llum i les ombres. Al cap i a la fi, la fotografia en blanc i negre és llum i ombra i res més.

Imatges evocadores i entranyables que ens parlen d’una Barcelona mediocre però amb aquell punt de cosa autèntica, que els que hi hem nascut i viscut tota la vida difícilment podem trobar avui en dia en una ciutat obsedida per vendre’s banalment a qualsevol preu. Aquesta excepcional col·lecció de fotografies de Leopoldo Pomés ens retorna amb intensitat fragments d’una ciutat perduda però guanyada per a l’art i explicada en blanc i negre, en un joc de llum i ombres.

Nota: totes les citacions són extretes del catàleg Leopoldo Pomés, Barcelona 1957. Fundació Foto Colectania i La Fàbrica 2012. Barcelona 2012.