El fenomen ‘Helga’

11.06.2012

El títol d’aquest article podria tenir el subtítol “o la misèria sexual del franquisme”.
“Helga, el milagro de la vida” (1968) d’Erich F. Bender era el títol d’un llargmetratge documental produït pel Ministeri de Sanitat de la República Federal d’Alemanya, considerat un dels primers films de divulgació sexual o segons es definí a l’època, un curs d’iniciació als fenòmens biològics de la procreació. La publicitat francesa ho exposava sense tants embuts. El cartell que reproduí el diari “Tele/Exprés” del 21 desembre 1968, deia: “Helga, de la vida íntima d’una dona jove. L’educació sexual en eastmancolor. La concepció, la fecundació, el naixement, els problemes sexuals.”

 

És curiós com inclús la publicitat era diferent: al cartell francès es veia una part d’una jove nua amb els braços creuats tapant-se els pits. A la versió celtibèrica aquest cos s’havia transformat en la silueta d’un dibuix que resultava com… més asèptica.

La pel·lícula venia avalada per la seva participació a les Primeres Jornades Internacionals de Cinema Mèdic organitzades pel Festival de Sant Sebastià, i a la gasetilla publicada pel juny d’aquell mateix any, es deia que la revista “Paris Match” explicava com a Alemanya havien vist “Helga” tres milions d’espectadors, o sigui més que per veure un “James Bond” o “El doctor Zhivago”. Es començava també a parlar –a Europa, no pas aquí- que l’educació sexual havia d’entrar en els programes educatius. ( 1 )

STUDIO ATENAS…ESTA NOCHE, ESTRENO

Pocs dies abans del Nadal, el 20 desembre 1968, tingué lloc l’estrena a Barcelona de l’esperat film a una sala d’art i assaig que alguns recordaran i que es deia Studio Atenas, situat a Balmes, 365 prop de General Mitre. L’ocasió fou solemne i es va fer amb el patrocini de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Barcelona i l’Associació d’Amics de les Nacions Unides a Espanya. Abans de la projecció un representant de la OMS (Organització Mundial de la Salut) dirigí unes paraules al públic.

“Helga” era segons la classificació de l’època “autorizada para mayores de 18 años” i l’expectació era tanta que s’anunciava que les localitats havíen d’encarregar-se quinze dies abans. En efecte es recorden les cues d’espectadors davant del cinema, producte de l’expectació i la propaganda que s’havia fet del film. L’èxit durà mesos i deuria sorprendre a la mateixa empresa. L’Atenas s’havia inaugurat el 1960 i podia encabir 828 espectadors a platea i amfiteatre. En el llibre de Munsó Cabús, a més de citar aquest èxit, es reprodueix una foto d’aquelles cues tan poc freqüents. ( 2 )

També recordo com durant les sessions hi havia contínuament al carrer una ambulància de la Creu Roja, perqué sembla que es produïen lipotímies o desmais entre el públic, diuen que en especial produïdes per l’escena en què la dona pareix. Ara, més de quaranta anys després, ens fa riure, però en aquella època era el que hi havia, una deseducació sexual que feia basarda i que aquest cronista que ara escriu va patir com tots els seus coetanis.

LA CASTRACIÓ DEL “NACIONAL-CATOLICISMO”

De tothom és coneguda l’obsessió pel sexe de l’Esglèsia catòlica, aquella doble moral hipòcrita que aliada al règim franquista fou letal per a l’educació sexual, personal i moral de les generacions que la vàrem patir durant quasi 40 anys.

Els nens i adolescents, quan ja ens apareixien els primers pèls i grans a la cara, estàvem en la més absoluta inòpia. Parlar de sexe estava mal vist i prohibit, era una cosa “bruta”, vèiem que ens succeïen “coses rares”, les primeres atraccions…, però no sabíem com i per què. Els professors de religió ens deien als nois aquella solemne bestiesa que si ens masturbàvem ens quedaríem cecs o esdevindríem tísics…

Algun company més “saberut” ens explicava –malament- com “es feia allò” o el significat de certes paraules col·loquials que després buscàvem desesperadament i inútilment als diccionaris, (faltaven molts anys per als buscadors d’internet!). Tot plegat un gran endarreriment en el normal desenvolupament de la sexualitat de qualsevol èsser humà, home o dona, immergits en un sentit, absurd, de la culpabilitat i el pecat que ens van inculcar aquells deseducadors. En fi, una gran pèrdua de temps, un temps que ens van robar en la nostra joventut i que no vam poder recuperar, un cop desempallegats de tanta carcassa inútil…, perqué si perds un tren, aquell tren ja no torna a passar.

Però va complir “Helga” realment les expectatives d’aquells espectadors analfabets sexuals? Crec que no, en el meu cas no recordo res d’”Helga”. En canvi d’altres pel.lícules argumentals de la mateixa època com “Farenheit 451” (1966) o “To be or not to be” (estrenada el 1970), sí que les tinc a l’arxiu de la memòria.

Veurem a continuació com dos crítics del diari “Tele/Exprés” Joan Francesc Torres i Joan de Sagarra van posar els punts sobre les is.

ELS CRÍTICS O MOLT SOROLL PER NO RES

Veiem què hi deia Torres en el comentari del 21 desembre: “(…) ¿Cuáles son, pues las intenciones? Iniciar al público en el proceso biológico de la procreación. Tarea noble y aceptable. Pero de las numerosas puntualizaciones que podrían hacerse sobre el film haré sólo tres:

Primero, en “Helga” no existe la menor carga de erotismo, a pesar de la publicidad de que viene precedido el film en otros países. Es una película sobre la reproducción, no sobre la vida sexual y mucho menos sobre el amor.(…) El film obedece a la premisa, muy comprensible, pero discutible, de verlo todo de color de rosa. El hecho de que la sexualidad sea punto neurálgico de la angustia, nadie puede ponerlo en duda. (…) Ignorar voluntariamente, como hace el film, los problemas psicológicos, afectivos, materiales, sociales, que van ligados, siempre, al nacimiento de un niño, ¿es una buena forma de paliar la angustia? Entre el miedo de las heroínas de Bergman, la neurosis de “Belle de jour” y el optimismo dulzón de “Helga” existe un abismo.(…)” ( 3 )

Al seu torn en Joan de Sagarra acabava de posar el dit a la llaga situant “Helga” enmig del panorama de la misèria sexual de l’època franquista.

“(…) Viendo “Helga” no puedo dejar de pensar en las alumnas de tal y cual colegio de religiosas españolas que se duchaban con un camisón que les llegaba hasta los pies; en los valientes artículos de mi buen amigo el capuchino Jordi Llimona; en la ‘desagradable’ escena que presencié en un pueblecito de la província de Cáceres: los quintos, por fin hombres, acompañados de sus padres, hacían cola ante la casa de tolerancia del pueblo; en los cientos y cientos de chicas entre los dieciséis y dieciocho años que enferman a consecuencia de tomar tal o cual anticonceptivo sin la correspondiente prescripción média; en todas aquellas mujeres –católicas o no católicas- a las que el anuncio de una nueva maternidad les produce una crisis nerviosa…”

I Sagarra acabava queixant-se del següent: “Y no comprendo y, francamente, me sorprendre y me duele, que una película de este tipo, por ‘rosa’ que pueda ser, se pase en un cine de Arte y Ensayo, que, por definición, va destinado a una minoría. (…) “Helga”, en España, en un cine de Arte y Ensayo, es una aberración. Aquí, lo que precisamos son, no una, sino varias “Helgas”, realizadas a partir de unas realidades, de unos problemas nacionales que no pueden escamotearse así como así, y distribuidas por todo el territorio nacional. (…)” ( 4 )

A aquest nivell d’incultura –la sexualitat també forma part de la cultura- havíem arribat al nostre país en aquell 1968, el mateix any del maig francès…

NOTES
( 1 ) “Primeras Jornadas Internacionales de Cine Médico”, “Tele/Exprés”, 7 juny 1968.
( 2 ) Munsó Cabús, Joan. “Els cinemes de Barcelona”, Proa, Ajuntament de Barcelona, 1995.
( 3 ) Torres, Juan Francisco. “El origen de la vida: Helga”, “Tele/Exprés” núm. 1330, 21 des. 1968.
( 4 ) de Sagarra, Joan. “Helga”, secció El día de siempre, “Tele/Exprés” núm. 1331,  23 des. 1968.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris