El DocsBarcelona torna amb ganes de meravellar i transformar mirades

Fa pocs dies els dramàtics resultats de taquilla omplien titulars i la fallida d’Alta Films acabava d’enfonsar els ànims. En aquest context torna el Docs per reviscolar l’ambient, amb més sales i una programació recomanada per tota mena de públics. El Alcalde, 138 segons, Infiltrators, Palme, The Queen of Versailles o The Act of Killing són alguns dels 38 títols que es podran veure d’aquí a un mes al CCCB, la Filmoteca, els Renoir Floridablanca i els Aribau. Hi ha lloc per la política, el poder i la violència, els efectes de la crisi i altres desastres naturals, la recerca de respostes personals i la recuperació de la memòria i la identitat. Films crus i altres poètics, alguns experimentals i molts de denúncia. La selecció és creativament bígama i fortament ambiciosa. No es conforma ni ens deixa que ens conformem.

“Omple’t d’experiències” és el leit-motiv d’aquesta setzena edició, que vol portar el documental al carrer amb espais de trobada on interactuar amb els convidats. Segons Wikipedia, l’experiència és “una forma de coneixement o habilitat derivats de l’observació, la participació i la vivència d’un esdeveniment. Un coneixement que s’elabora col·lectivament”. Justa la fusta, aquesta és l’essència del DocsBarcelona. Per això ens porta una investigació com la de Google i el cervell mundial, perquè ens plantegem què hi ha darrere de la hiperbòlica creativitat del monstre informàtic i les seves sales recreatives de Palo Alto. Què fan amb la informació que recullen cada cop que fem una recerca i per què Google Books no és el que sembla.

Dins de l’eclèctica programació destaca un nom, el de Carmen Amaya i la cinta que Eva Vila ha construït a partir d’ella i la seva herència. Es tracta de Bajarí, imatges en moviment que volen traspassar la pantalla i convertir Barcelona en una festa de retrobament amb les arrels flamenques de la ciutat. L’actuació de la seva neboda néta, la Karime Amaya, s’afegeix a les celebracions pel centenari del naixement de la bailaora catalana.

Joan González, director del Docs, explica que a partir del 28 de maig Barcelona tornarà a ser epicentre internacional del cinema documental. L’austríac Michael Glawogger no només presentarà Whores’Glory, el final de la seva trilogia dedicada a la globalització laboral, sinó que serà un dels protagonistes de les classes magistrals, marca de la casa. Fredrik Gertten hi portarà el seu al·legat per la llibertat d’expressió, Bananas!, triomf malgrat les pressions de la multinacional que hi denunciava. Les ganes de traspassar fronteres són més fortes (i necessàries) que mai. Així ho acrediten els 450 professionals procedents de 34 països i els esforços per exportar el Docs i fer xarxa: amb el Festival de Munich, el DocsDF a Mèxic, i el Docs a Medellín, Colòmbia.

La voluntat del Docs és clara: vol acostar el gènere i els seus creadors a un públic major. Enguany el focus il·luminarà el documental interactiu, el seu present i el seu futur, al voltant de les jornades de reflexió de l’InterDocs Barcelona. Amb la secció Kids&Teens, alumnes de tot arreu viuran l’experiència del setè art de manera més propera i enriquidora. Perquè si hi ha alguna cosa que defineixi el certamen barceloní és la seva tasca impulsora del sector a través del Pitching Forum. Amb una indústria amenaçada per un IVA que considera la cultura un luxe, la producció cinematogràfica cau, any rere any, d’ençà que la crisi va començar. No sorprèn que un 41% més de projectes hagin optat aquest any a ser presents en la plataforma de finançament. Els dies 30 i 31, les 25 propostes escollides exposaran les seves idees davant de televisions, distribuïdors i agents de venda del mercat.

Barcelona és una ciutat de Festivals de Cinema. Així ho assegura Llucià Homs, director de Promoció de Sectors Culturals de l’ICUB, quan parla de la vintena de certàmens especialitzats que hi tenen lloc durant tot l’any. Potser a Barcelona no li falta tant per acostar-se al nivell cinèfil d’altres capitals europees, i no és només una ciutat guapa, també té cervell. Potser el públic està fart de dolços empalagosos i demana “peta-zetas” que impactin i empenyin a tirar endavant. Petites explosions que sacsegen els estómacs amb descàrregues de realisme i veritat.