Deu anys sense Pep Montanyès

El 10 de novembre del 2002, ara fa deu anys, pocs dies després d’haver celebrat el seu seixanta-cinquè aniversari, moria sobtadament Josep Montanyès i Moliner (1937-2002), una de les figures cabdals –no sempre prou reconeguda- del teatre català del darrer mig segle.

En la seva llarga i densa trajectòria com a actor, director, pedagog i el que are en diem emprenedor, en Monty –un apel·latiu carinyós que ha heretat el seu fill, el pallasso homònim- va ser un constant generador d’iniciatives i un home de teatre total, apassionat i eficaç fins al darrer moment.

Va començar al grup d’aficionats del Centre Parroquial d’Horta, com a actor, però ben aviat el seu horitzó s’ampliava, com passava a tanta altra gent, en passar per l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, on a més d’interpretació estudia direcció escènica i on es relaciona amb el que serà el nucli del naixent teatre independent. A partir d’això, renova totalment les premisses del col·lectiu hortenc a través del Grup d’Estudis Teatrals d’Horta, que posa en escena textos de Josep Urdeix, Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany i esdevé ràpidament una de les companyies independents amb un estil més propi.

Montanyès farà costat a Hermann Bonnin en la renovació a fons que experimenta l’Institut del Teatre a partir de 1970. En serà professor de veu, cap d’estudis, secretari acadèmic i finalment director (1980-1988) en una etapa d’expansió i consolidació dels projectes i assoliments de la dècada anterior. També serà cofundador, el 1974, de la companyia Teatre de l’Escorpí, amb vells i nous còmplices –Fabià Puigserver, Carlota Soldevila, jo mateix-, on es reunirà l’embrió d’allò que ben aviat serà el Teatre Lliure, una realització a la qual s’incorporarà anys després, quan –tot simultanejant-ho amb la seva feina de realitzador televisiu- accepta l’oferiment de Puigserver de liderar el projecte de futur del Lliure, arran del desè aniversari d’un teatre al qual havia donat suport des dels inicis.

Montanyès serà el principal responsable d’aquest projecte i, a partir de la mort de Puigserver, com a membre de l’equip de direcció, el màxim artífex de la rehabilitació del Palau de l’Agricultura. Sense la seva convicció i energia no hauria estat possible que es convertís en realitat, ja que va haver de lluitar contra tota mena de travetes burocràtiques, incomprensions i fins interessos contraposats, no sempre gaire legítims. A més, dirigia i renovava a fons el Servei de Publicacions de la Diputació i es multiplicava en tota mena d’altres tasques, sempre obert i solidari a qualsevol petició d’ajuda o suport.

Els darrers anys de Montanyès foren, però, amargs en més d’un aspecte. Sobretot, no podia comprendre com la principal oposició als seus projectes teatrals provenia dels seus correligionaris socialistes, uns polítics mediocres que no podien suportar la seva independència, manca de sectarisme i fermesa en no acceptar ingerències. Així, tot i ser nomenat director-gerent del projecte Ciutat del Teatre, en torpedinaren sistemàticament la realització, de manera que mai no va arribar a consolidar-se un focus que hauria estat únic a nivell europeu i que continua amb cada institució que hi coincideix físicament –Lliure, Mercat de les Flors i Institut del Teatre- al seu aire.

En dimitir Lluís Pasqual –i jo mateix en solidaritat- de la codirecció del Lliure a finals dels noranta, Montanyès es fa càrrec de la direcció i assaja d’arrencar les primeres temporades al Palau de l’Agricultura, rebatejat Teatre Fabià Puigserver per iniciativa seva, tot i la insuficiència manifesta de mitjans que li regategen les administracions públiques. Però ell està convençut que la força de la realitat acabarà fent justícia i el Lliure rebrà els mitjans que necessita. Fa una programació oberta i integradora, situa al seu costat joves creadors com a equip que l’assisteixi i espera que, quan les coses s’hagin consolidat, Pasqual accepti tornar a fer-se’n càrrec. I amb la mateixa disponibilitat de sempre, quan el president de la Diputació, Manuel Royes –a qui ha fet d’assessor durant tot el mandat- li demana que es faci càrrec de la direcció de l’Institut del Teatre novament, per tal de pacificar una situació complexa, ho accepta i s’hi llença amb el mateix entusiasme de sempre.

Segurament eren massa tensions, massa responsabilitats, massa voluntat de servei –que els mesquins de sempre atribuïen obtusament a un afany de poder que mai va sentir- i el seu organisme va dir prou un matí de novembre. Va deixar un buit ostensible, que en algun aspecte encara no ha estat cobert i que va obligar a anticipar previsions que ell ja tenia establertes. Així, Àlex Rigola –el més jove dels seus col·laboradors- acabaria agafant les regnes del Lliure. Mentrestant, l’Institut del Teatre –proper a celebrar el seu centenari- encara viu una mena d’estranya provisionalitat, mancat de l’empenta i d’uns objectius clars i professionals.

Amb tot això, ha quedat en segon terme, injustament, la seva dedicació preferent en el món teatral, allò que més el satisfeia i motivava: la seva feina d’actor i de director. Eficaç i de sòlida contundència fins al final, és molt expressiu considerar que, tot i les mil ocupacions, sempre estava disposat a fer un paper, fos en una farsa estripada com El 30 d’abril o en una subtil i serena reflexió a Dansa d’agost. Com a director, d’aquell neoexpressionisme fulgurant d’Horta va anar adaptant-se a l’estil Lliure en les seves realitzacions darreres, no tan sovintejades com ell hauria volgut. I sempre amb dotzenes de projectes, estimulant altres creadors amb encàrrecs, engrescant equips i motivant noves propostes. Perquè Josep Montanyès va ser, fins al darrer moment, un home que creia en una societat, una cultura i unes arts escèniques millors i més justes. Fidel a aquella divisa fundacional d’estar al servei d’un teatre d’art per a tothom.