Cerimònia

Dissabte passat vaig assistir a una prèvia de Dansa d’agost, a la Biblioteca de Catalunya. La Perla 29 ens ha descobert autors com Wajdi Mouawad però també té la traça de revisitar sense complexos obres que ens van deixar la seva marca quan érem joves. Si fa uns anys Oriol Broggi abordava amb encert Cyrano de Bergerac, ara Ferran Utzet s’atreveix amb aquest clàssic contemporani de Brian Friel que els que som una mica vells ja vam veure al Teatre Lliure l’any 1993 i que els més joves han de veure sí o sí. No pretenc fer una crítica de l’espectacle, perquè aquesta feina correspon a l’Oriol Puig Taulé, crític i nou responsable d’arts escèniques de Núvol. Només faré quatre apunts de tot plegat.

Als que teniu un record preciós del muntatge del Lliure de fa quasi vint anys, només us diré que no us quedeu a casa. Si el muntatge de Pere Planella tenia la sort de ser immediat, el primer que es feia al nostre país, el d’Utzet té l’avantatge que l’obra ha guanyat amb el temps, s’ha fet més sàvia. I que nosaltres ens hem fet més grans també per entendre-la. Per això, tan bon punt l’Albert Triola, el narrador supervivent d’aquesta història, surt a l’escenari i invoca aquell estiu de 1936, tornes a ser a casa les germanes Mundy, al petit poble irlandès de Bally Beg.

Jo ahir em vaig tornar a emocionar en els mateixos moments: quan la Maggie (Marta Marco) s’enfarina la cara i es posa a ballar. Quan la Kate (Mónica López) es pregunta què serà de la seva germana disminuïda, la Rosie, quan ella ja no hi sigui. O quan l’Agnes (Nora Navas) s’adona que ja no té res a fer a Bally Beg perquè està enamorada d’un home impossible. O quan la Rosie (Màrcia Cisteró) explica a les seves germanes sense fer-ho del tot explícit que en Danny Bradley l’ha violat. Totes esplèndides.

Després hi ha en Gerry Evans (Òscar Muñoz), l’home antena que connecta les germanes Mundy amb el món. I l’oncle Jack (Ramon Vila), un missioner repatriat d’Uganda a la força pels seus superiors, que l’han condemnat amb escàndol per haver-se deixat contaminar per les pràctiques i cerimònies religioses africanes. Jack no ha pogut indoctrinar els aborígens d’Uganda amb la paraula de Déu, de la mateixa manera que el catolicisme irlandès no ha pogut asfixiar el substrat celta de l’illa, ni els rituals i les pulsions dels esperits ancestrals. L’oncle desmemoriat parla amb penes i treballs, intentant rescatar paraules oblidades. I un dels mots que aconsegueix recuperar després de donar voltes a molts sinònims és justament el de “cerimònia”. I aquí Brian Friel no tria una paraula a l’atzar, sinó que hi arriba descartant tota una sèrie de termes que s’acosten imperfectament a la definició del que és el teatre: espectacle, ofrena, ritual, sacrifici, encanteri… Com sempre, el gran teatre parla del teatre i les grans obres porten inoculada la seva pròpia poètica.

Perquè Dansa d’agost aspira a ser exactament això: una cerimònia, en aquest cas oficiada per en Michael (Albert Triola), fill de la Chris (Carlota Olcina), l’autèntic sacerdot de la funció, que es permet d’invocar les germanes Mundy a l’escenari com si fossin ombres de la seva memòria. Ombres sagrades, perquè el sagrat és alhora celebració i extinció dels dolors passats.

Acabada la funció, aplaudiment rendit del públic, que ahir era bastant gran. És important i urgent que aquesta obra la vegi gent més jove, hem de passar el testimoni als que pugen. Per això la Perla 29 ven entrades a 18€ per als qui comprin abans de l’estrena del 8 de març. Els que vau veure el muntatge del Lliure, porteu-hi ara els vostres fills o néts!

I Oriol, en volem més. Vés preparant El temps i els Conway.