Àlex Torío: “Els freaks autèntics no els coneixem”

El periodista Antonio Baños s’empassa com si res els programes televisius sobre recreació d’homicidis reals com Crímenes imperfectos i Deadly women. Cada dia una ració d’assassinats. El converteix això en un freak (o friqui)? Ell, almenys, no se’n considera. Tampoc se’n sent el cantautor Àlex Torío, que coincideix amb els gustos en pantalla de Baños: «No tenim constància que siguem freaks». Ambdós, però, acumulen un amplíssim coneixement sobre cultura popular o marginal però sempre rara, estrafolària. I no només dominen el terreny, també consumeixen aquesta cultura estrident. Això els feia els participants perfectes per abordar el friquisme al diàleg de dissabte Freaks i creació del Cicle Mordasses. Carme Fenoll moderava la conversa al Born Centre de Memòria i Cultura.

Fenoll va començar definint el concepte de freak, que essencialment és allò que es considera rar, fora del que és comú. Ara bé, no és tan fàcil catalogar alguna cosa de friqui. Allò on uns veuen  extravagància, altres no hi veuen més que pura normalitat. El concepte s’ha vist desbordat per la popularització del que és estrambòtic. Fins i tot, d’una certa cel·lebració. Part d’aquesta regularització l’ha propiciat el mitjà televisiu, que ho converteix tot en (relativament) massiu. «El freak ja no està fora de la societat», segons Antonio Baños.

En aquest sentit, si ara ens costa identificar els friquis modèlics (al final, tots tenim una conducta o afició rara), fins al segle XXI havia estat més senzill detectar-los. Baños, per exemple, veu els profetes grecs com els primers freaks, que se situen als afores de la comunitat. També hi ha hagut sempre els artistes excèntrics. I ja al segle XIX, durant la Revolució Industrial, per al periodista els freaks eren els científics, que la gent veia com monstres amb el poder de crear artefactes amenaçadors. Actualment, al freak  ja no se l’observa de lluny. No ens és aliè. O bé ho som o el tenim ben a la vora. S’accepta àmpliament. «La societat ja no té la capacitat de crear monstres», deia Baños. «L’excentricitat és la norma.  Quan un friqui pot satisfer les seves obsessions a la FNAC ja no és algú rar. Lady Gaga se’ns va presentar inicialment com a personatge freak i, en realitat, és el més orgànic, capitalista i mercantilista que existeix».

Per a Torío, el friqui real està passant desapercebut: «Els freaks autèntics no els coneixem». Un exemple d’algú que treballa per exposar les filies més excèntriques del seu país seria el documentalista austríac Ulrich Seidl. Seild té tendència, sobretot, a filmar repetidament però amb matisos les mateixes conductes estranyes. El col·leccionisme obsessiu d’objectes, per exemple; una de les activitats més definitòries del freak. I qui diu objectes, diu visionats massius de sèries o pel·lícules. Baños explicava que durant una temporada va veure volgudament pel·lícules «realment dolentes», endut per aquell lema que proclama que «de tan dolent, mola». Un consum intencionat de la lletjor que el periodista no té gaire clar que sigui plaent si tan horrible és el producte i que el porta a preguntar-se «quina psicologia alimenta el públic friqui».

Torío, pel seu cantó, valora «l’autenticitat de l’individu» i creu que el que predomina és «l’aparença». Ell i Baños ho exemplificaven amb les sèries de televisió. La pàtina d’alternatiu és atractiva però, en el fons, és això: un tel, la impossibilitat de moure’s en un circuit purament freak. És impossible perquè qui les emet són, en general, serveis de vídeo (Netflix, HBO…) que les ofereixen a un gran públic. Queden les websèries. Tot i que tampoc cal associar directament friquisme amb marginalitat. Chiquito de la Calzada sortia durant la conversa com a model de freak popularíssim. La societat el va ascendir al podi del friquisme.

Apareixia també el mimetisme com un comportament freak. Un mimetisme que no cal que es fixi en altres estranyeses. Manel mateix ens serveix per parlar-ne. La febre que va generar l’aparició del grup el 2007 va emplenar les botigues de música d’ukeleles i als joves els va vestir amb una indumentària calcada als membres de la banda. El que aleshores podria semblar una actitud cool, Torío i Baños ho qualificaven de friqui. L’emmirallament excessiu ens converteix en persones grotesques.

I per últim, s’acataven els efectes de la cultura digitalitzada. Els freaks ja no són només aquells que miren pel·lícules en blanc i negre. El friquisme que es consolida és el que està pendent de la novetat i rebutja indirectament el que fa uns anys era un segell de friquisme clar: la fixació en el passat, és a dir, el desajustament temporal.  Baños qüestiona que aquesta tendència sigui edificant: «El problema és si podrem ser adults d’aquí a vint anys».

La conclusió que s’extreia de tot el que va treure cap a la conversa és que l’assimilació del friquisme ha reproduït la raresa de baixa intensitat i el genuí ha quedat desplaçat. Per això cada cop és més complex catalogar-los perquè acaben inclosos dins la quotidianitat. «El que és friqui se situa en l’esfera mainstream. Ser-ho és el més normal del món», concloïa Baños.