Aida romana

Itàlia s’ha convertit, el darrer cap de setmana, en el focus d’atenció operístic internacional. La causa van ser dos esdeveniments extraordinaris. A Milà, La Scala va fer un merescut homenatge a la gran Mirella Freni, una de les més importants sopranos de les darreres dècades del segle XX. Meravellosa Elisabetta de Valois, Mimí de referència així com, en els darrers anys de la seva gloriosa carrera, emocionant Tatiana de l’Oneguin, la Freni ha estat, és i serà un dels noms indiscutibles de la història moderna de l’òpera.

Mentrestant, a Roma, es preparava un dels esdeveniments operístics de l’any. Una versió de concert de l’Aida de Verdi amb un repartiment d’aquells que, abans, en dèiem de disc. Antonio Pappano dirigia l’Orchestra e Coro de l’Accademia di Santa Cecilia i el més granat del panorama vocal d’avui: Jonas Kaufmann i Anja Harteros, parella de moda, amb l’afegit de Ludovic Tézier com a Amonasro, Ekaterina Semenchuk com a Amneris, Erwin Schrott en el paper de Ramfis i Marco Spotti en el de Il Re. Tot aquest desplegament, per només una sola funció, era degut a l’enregistrament que ben aviat sortirà al mercat. I la veritat és que caldrà veure els resultats i l’habilitat dels tècnics de so, ja que, malgrat que va ser una versió sumptuosa i que el públic va reaccionar amb ovacions estrepitoses, coses a corregir n’hi va haver més d’una. Però anem a pams…

El rei de la vetllada va ser, indiscutiblement, Antonio Pappano que, a poc a poc, es va erigint en l’hereu d’una gran tradició de directors d’òpera italiana que va de Toscanini a Muti, passant pels Giulini, De Sabata, Gavazzeni, Abbado o Chailly, per citar només uns quants dels més destacats. Pappano és Director de la Royal Opera House de Londres i també titular de l’Orquestra de Santa Cecilia, formació que, en les seves mans, esdevé un conjunt de primer nivell. Dirigint sense batuta, Pappano va explorar cadascun dels racons de la partitura verdiana amb minuciositat, fent sonar l’orquestra en tota la seva plenitud, sense tenir gaire en compte la dificultat addicional que això suposava per als cantants. Cal afegir a aquest fet que la Sala Giuseppe Sinopoli del nou Auditorium de Roma, una sala impressionant per a 3.000 persones, posseeix una acústica fabulosa per a l’orquestra, però segons la situació de l’espectador a la sala, de vegades les veus queden en segon terme. Tot i això, la de Pappano va ser una versió intensa, apassionada, però també refinada i sensual en els ballets. Un veritable triomf personal. Un més en una carrera indiscutiblement ascendent.

Pel que fa als cantants, la cosa va ser més irregular. Començant per l’Aida de l’Anja Harteros, una excel·lent soprano que, però, no sembla tenir el tipus de temperament que requereix un personatge com Aida. Va tenir detalls de gran qualitat, especialment en les parts més intimistes, amb emocionants pianíssims, però el personatge no va aparèixer en tota la seva dimensió en cap moment. Pot ser una qüestió de temps i de profunditzar-hi, però tinc la sensació que la Harteros brilla i brillarà sempre molt més en altres territoris allunyats de Verdi. Per acabar-ho d’adobar, va fregar l’accident en dos moments clau com és l’agut en pianíssim final d’ O patria mia i en el duo final amb Radamés, la qual cosa, tot i l’entusiasme desfermat del públic al final de la representació, no li va estalviar alguna protesta aïllada.

Al seu costat, Kaufmann es va adaptar millor al personatge. I és que aquest noi és un veritable camaleó. No hi ha gaires cantants a la història de l’òpera, almenys a la recent, capaços de fer un Siegmund o un Lohengrin antològics i moure’s amb aquesta seguretat i adequació en el repertori italià, tant el verista com el verdià. El seu Radamés va primar els accents lírics als heroics, i en algún moment tant el volum imposat per Pappano, com les dificultats de l’escriptura verdiana, el van portar al límit de les seves facultats però, per altra banda, va oferir moments esplèndids, començant per una impecable Celeste Aida amb final en pianíssim, així com un duo final ple de matisos, mitges veus i subtileses expressives. Paral·lelament, en moments com les difícils frases – i no precisament les més inspirades de Verdi – Io son disonorato li va mancar un xic de generositat tímbrica. En qualsevol cas, una nova demostració que ens trobem davant d’un tenor molt important. Dit això, el fet que en tres mesos debuti papers protagonistes en obres com Andrea Chénier, Aida, Cavalleria Rusticana i Pagliacci fa pensar que una mica de calma i prudència no vindria malament a una carrera que ha agafat velocitat supersònica. No tant per una veu que, ara per ara, no sembla mostrar símptomes de desgast, sinó, com en el cas d’Harteros, per l’aprofondiment necessari en personatges tan importants.

L’Amonasro de Ludovic Tezier va posar clarament de manifest les característiques canores d’un intèrpret amb una tècnica superlativa i una certa fredor expressiva. Si a Rivedrai le foreste, amb Aida, va mostrar l’elegància que li és connatural, en l’invenctiva Dei faraoni tu sei la schiava, va exhibir una atonia expressiva exagerada. En qualsevol cas, va quedar clar que Amonasro no és el paper ideal per a les característiques vocals i expressives d’aquest, per altra banda, magnífic cantant. Tot el contrari que Ekaterina Semenchuk que, com a bona Amneris de caràcter, va ser una de les triomfadores de la nit. Posseeix un instrument poderós, càlid, ample i de gran projecció, ideal per a papers verdians. La seva gran escena del tercer acte va significar un dels punts àlgids de la vetllada i així li va reconèixer el sorollós públic romà. Finalment, com a Ramfis i Il re, Erwin Schrott i Marco Spotti van ser un luxe, aportant el que necessitaven els seus personatges. Veus majestuoses i solidesa en l’emissió.

PS: Per acabar, un apunt pintoresc. L’arxiconeguda Marxa Triomfal va ser interpretada per la Banda de la Policia de Roma que, a més, va vestir amb l’uniforme de gala. Portaven a sobre tantes medalles i condecoracions que, quan van entrar a la sala durant el segon acte, pel soroll semblaven més aviat una batucada. Val a dir, però, que la Marxa la van tocar prou bé.