4 minuts, 12 segons per capgirar una vida

Si us agrada el teatre anglès i encara no coneixeu James Fritz, ja és hora que retingueu aquest nom. Fritz és un joveníssim dramaturg anglès que va ser nominat per la seva primera obra a un premi Laurence Oliver, un guardó que atorga la Society of London Theatre per tal de reconèixer l’excel·lència al teatre professional. A més, la mateixa obra li va fer guanyar el premi al Dramaturg més prometedor en els Critic’s Circle Theatre Awards. Després d’això han vingut un parell d’obres més de prestigi i un parell de premis més. Però el que ens interessa ara mateix és aquella primera obra que va fer que el públic anglès el descobrís i que farà que ara el descobreixi, afortunadament, el públic català.

L’obra en qüestió, que he tingut el privilegi de traduir, és Four minutes, twelve seconds, que es representarà en versió catalana, 4 minuts, 12 segons, al Versus Teatre, a partir de dijous 16 de febrer i fins el 2 d’abril. 4 minuts, 12 segons, està dirigida per Pep Duran, amb Àlex Ferre com a ajudant de direcció, i la representen els actors Sílvia Sabaté, Jordi Cadellans, Judith Aguilar i Carles Pulido.

Deixeu-me que us digui que els 4 minuts, dotze segons del títol de l’obra es refereixen a la durada d’un vídeo sexual qualsevol que algú ha penjat a la xarxa. Val la pena fer una reflexió abans d’aprofundir en la temàtica de l’obra: si bé la creença que la vida ens va canviant al llarg dels anys ens acompanya, en mirar cap enrere i analitzar els nostres canvis vitals més importants, si ho meditem, ens adonem que les coses canvien exactament d’un dia per l’altre, en el temps que dura, per exemple, un vídeo sexual qualsevol que algú ha penjat a la xarxa. La percepció que tenim del canvi, però, no és la d’un canvi sobtat, sinó que en perspectiva esdevenim conscients de tot el que s’ha anat covant perquè aquest canvi arribi, és per això que pensem que el canvi és lent.

James Fritz ens presenta, una família estable, sense canvis, idíl·lica, heteronormativa, de classe mitjana, formada per un pare, una mare i un fill, que va a una escola privada molt cara. La família desconeix que entre ells hi ha un altre membre, un monstre invisible que no té nom. Hi ha entrat en l’inconscient dels seus membres, alguns hi conviuen sense massa escarafalls, altres no saben ni que hi és i altres se’n farien creus, si el coneguessin. En 4 minuts, 12 segons aquest monstre es farà present i ens portarà a una hora i mitja de trànsit, d’explosió. Un passeig amb emoció i energia pels límits i dimensions del nostre corpus sentimental i intel·lectual. Una família que som tots nosaltres.

El director Pep Duran, amb l’ajudant de direcció Àlex Ferre, ha sabut trobar les persones que ens representaran sobre l’escenari: la Sílvia Sabaté, en Jordi Cadellans, la Judith Aguilar i en Carles Pulido, seran els encarregats de fer-nos entrar en una obra mínima que ens servirà d’excusa per reflexionar sobre temes enormes i universals.

En Jack, el fill de 17 anys d’en David i la Di ha arribat a casa després de rebre una pallissa. De mica en mica anirem descobrint qui i per què ho ha fet. Tot comença amb un vídeo de contingut sexual penjat a Internet en el que hi surt amb la seva ex-xicota, la Cara. Què s’hi veu en el vídeo? Qui l’ha penjat? Les reaccions d’en David i la Di a aquestes preguntes fa que es qüestionin l’educació que li han donat i els seus rols dins l’entorn familiar, fins al punt d’arribar a decisions sorprenents…

L’obra conté l’imaginari específic dels nostres temps: la invasió de la tecnologia a les nostres llars, la lluita de classes cada cop més gran, i finalment les fissures insostenibles de la suposada igualtat de gèneres, i com aquestes fissures es fan evidents per alguns i costen més de definir-se en alguns altres. L’obra denuncia les falsedats de la nostra societat i parla de la posició de les dones en aquest context. Per això, la protagonista absoluta de l’obra és la mare d’en Jack, la Di, que és present a totes les escenes, i que ens porta de la mà de passeig pels seus dubtes, disfressats de descobriments que ens sorprenen, ens ofenen, i fins i tot ens fan riure.

L’estructura de l’obra és intel·ligent i simple, relliscosa d’una manera fascinant, i les percepcions i les simpaties van canviant de bàndol. Ambigüitats, malentesos, dubtes morals i la desesperació de l’espectador en anar veient una dona que comença enfrontada a una altra dona per defensar un home que ella ha creat, i que oscil·la a poc a poc fins a trobar-se sola i finalment identificar-se amb l’altra dona de l’obra, en una mena d’exercici de sororitat que semblava impossible al principi.

4 minuts, 12 segons és un thriller psicològic, una història que ens posa cara a cara amb la pròpia moralitat. Parla, sobretot, en un moment especialment important per a fer-ho, d’un tema que ens hauria d’interpel·lar, a homes, dones i en general, a la societat. La cultura de la violació, i en particular de la noció del “consentiment”. En això, ens trobem davant d’una obra que és profundament política i ens fa real aquella frase dels anys seixanta, impulsada precisament pel feminisme de l’època, que deia que tot allò personal és també polític. La percepció que tenim de la violació pot arribar a ser diferent per homes i dones. Un dels encerts d’aquesta obra és treure aquest tema i parlar-ne, i fer-ho des del punt de vista d’una dona protagonista, però lligada essencialment a homes que podríem considerar “normals”, si entenem com a normalitat allò que és habitual. La batalla de la masculinitat es veu reflectida a l’obra en tota la seva crueltat. Tenim l’home que es creu nou, fora de vells prejudicis i que encara porta dins seu la llavor del patriarcat. Tenim el fill d’aquest home, que tot i ser educat en un sistema que propugna a tort i a dret la igualtat, segueix els preceptes que inconscientment li ha inculcat el pare, la mare i la societat. I tenim un home jove, en Nick, que representa aquest home nou i que curiosament és considerat pels altres homes, i fins i tot per la protagonista, el culpable de tot plegat. Les dues dones, que a priori semblen absolutament distants, acaben sent totalment iguals enfront a aquesta tara del sistema, i curiosament és la dona adulta, de classe mitjana, amb una bona educació, la que ha d’acabar entenent que en aquest debat, tant ella com l’adolescent problemàtica, promíscua i de classe baixa són exactament iguals. Una altra de les claus de l’obra és el fet que el causant de tot plegat no surti en tota l’obra més que en paraules dels altres. El personatge, tot i ser real, no té cos. Una mena de metàfora d’aquest masclisme present a la societat i que sembla no existir perquè fins fa poc no se’l podia ni tan sols anomenar.

Si us animeu a veure aquesta obra, sereu testimonis, amb horror, de com les actituds polítiques i socials són dins nostre sense adonar-nos-en, i de com aquestes afecten les nostres relacions familiars. La clau de volta de tot plegat és el missatge que Fritz pretén donar-nos: en Jack prové d’una família moderna, on el pare i la mare treballen, tenen una relació estable i d’iguals, s’esforcen perquè tingui una bona educació. Hauria de ser un fill bo de la societat. L’educació, ens diuen, hauria de ser la resposta als problemes socials. El dubte que Fritz planteja és crucial: què passa quan la informació transmesa en l’educació que donem als nostres fills té mancances, fissures, com dèiem abans, perquè la nostra pròpia educació les té sense saber-ho? Què passa quan inconscientment transmetem als fills comportaments i creences que intel·lectualment no trobaríem ètiques? Què passa quan la normalitat, la moralitat, estan distorsionades, i troben una forma d’escapar-se del control d’allò que semblava acceptable? Passa, potser, que la fina línia que divideix allò que és acceptable i allò que no ho és es difumina i es torna perillosa, per invisible.

Ens trobem avui en dia en plena batalla moral.