Cultura gestionada

L’Auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna va acollir dimarts 22 d’octubre una celebració transvestida de nostàlgia, que apelava al futur però que era deutora del passat i que, tot i que demanava aire fresc, es va haver de conformar amb un ambient càlid, de reafirmació més que de reivindicació. Els gestors culturals vam exhibir els vint anys de vida de la organització que defensa els nostres drets, que promou la nostra feina, que ens vol fer servei i que reclama un lloc sota del sol per al col·lectiu. La cosa es diu Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya i s’explica habitualment amb un acrònim impronunciable: APGCC.

L’acte, segurament massa llarg, va reunir amb afluència desigual durant gairebé cinc hores un centenar de professionals que es repartien entre els veterans que certament tenien ganes de recuperar fragments de la memòria compartida de l’entitat, els més joves que miraven d’entendre una mica el col·lectiu i un gruix indeterminat de treballadors del sector interessats en els diàlegs programats. Els parlaments inicials i els tres primers diàlegs podien ser certament útils per a un observador extern que mirés d’entendre el col·lectiu, i foren, en canvi, una bona recopilació de dubtes, preguntes i incerteses que envolten avui la precarietat de les polítiques públiques de cultura.

Va obrir foc Marga Rodríguez, la que fora primera presidenta de l’entitat. Va recordar els orígens, fent esment del grup d’alumnes de la primera oferta formativa de postgrau per a gestors culturals que va existir al país i que va posar en peu l’entitat el 1993. Fou aquella primera llista de treballadors de la cultura que accedien a una formació que pretenia articular la praxi quotidiana per convertir-la en un saber reconegut, la que va donar carta de naturalesa a això que ara reconeixem com a professió. Deutors dels “mestres” del moment (va ser inevitable esmentar la recordada figura d’Eduard Delgado), van començar a interrogar-se sobre la naturalesa d’una feina que gairebé no s’atrevien ni a batejar. Un altre dels fundadors d’aquella entitat i figura de referència permanent durant aquests vint anys, el consultor Antoni Laporte, es va referir a aquell període d’indecisions i dubtes inicials, i va certificar els primers anys de recorregut de l’entitat com a etapa psicoanalítica. Una legió de tècnics municipals de cultura s’interrogaven sobre la seva feina i buscaven marcs teòrics i pràctics per definir-la i fer-la reconeixible per al comú de la ciutadania.

Al llarg de la tarda van aflorar pràcticament tots els debats que al llarg de vint anys s’han plantejat de forma recurrent i que, per tant, podem dir que no s’han resolt. Potser algun dia el debat haurà de plantejar-se per decidir si realment tenen solució, o si realment cal que siguin resolts. Conviure amb dialèctica permanent és potser una manera de resoldre. I doncs: la difícil ubicació professional entre el sector públic i el privat, l’abast i els límits de la professió, el paper dels gestors en les noves formes d’expressió i difusió cultural, la contraposició entre indústria cultural i l’expressió ciutadana de la cultura, la viabilitat econòmica dels projectes enfront de la sostenibilitat des d’un punt de vista social, el paper que ha de jugar l’administració per construir i reforçar un sistema cultural i, és clar, el gruix, la qualitat i la profunditat del finançament de la cultura.

Pilar Casas, directora de l’Àrea de Servei d’Assistència al Ciutadà de la Diputació de Tarragona (sí, sí, malgrat la denominació del seu càrrec, el seu àmbit de treball és la cultura), va defensar en tot moment la necessitat de la cooperació públic-privat per desplegar el món cultural. Però el seu interlocutor, Joan Abellà, gerent del MACBA, va demanar (exigir, potser?) regles clares per a aquesta col·laboració. Abellà va criticar les rigideses de la gestió dels recursos humans, i va reclamar llibertat d’acció per a la gestió de les institucions culturals sempre que aquestes siguin fidels a uns objectius establerts, per exemple, a través de contractes programa amb l’administració. Començava a posar-se de relleu un dels primers contrastos de la nit: el gestor amb formació acadèmica en el camp de l’economia que adapta el seu coneixement tècnic a la sensibilitat cultural, i el gestor públic que té (o que vol tenir) al cap tot l’espectre cultural per garantir-ne l’accés a la ciutadania.

Però si de contrastos hem de parlar, durant la jornada no se’n va produir cap de més significatiu que el que ens van oferir Jordi Oliveras, dedicat a la cultura des de la iniciativa social amb la plataforma Indigestió i Lluïs Noguera, actual director de CosmoCaixa i antic Secretari General de Cultura en la conselleria de Joan Manuel Tresserras. El primer va reivindicar una visió àmplia de la cultura, no restringida ni al món empresarial ni al món professional, posant en valor les organitzacions que des del món social s’ocupen de promoure el model de cultura que els interessa. Oliveras, de fet, va voler deixar clar que ell no és un gestor cultural ni pretén ser-ho, i va defensar que abans que pensar en les problemàtiques lligades a aquesta professió, cal atendre les que afecten la cultura en la seva globalitat. Els gestors culturals són/som així: quan volem pensar en nosaltres mateixos, la primera cosa que fem és preguntar als que ens qüestionen quines són les seves raons. Però si parlem de negar llocs comuns, Noguera no es va quedar curt. En una evident crítica a l’actual model de polítiques culturals, el director de Cosmocaixa va posar en qüestió l’existència d’una industria cultural que mereixi aquest nom, no pas per desacreditar-la, sinó per suggerir que per gestionar determinats àmbits de la cultura, ni les SL ni les SA són probablement els instruments més adequats. I en aquest punt es va entrar de ple en l’oposició-contradicció entre sector mercantil i non-profit. En quin d’aquests dos extrems viu més còmoda la cultura, i en quin punt de la seva intersecció pot navegar amb majors garanties d’èxit i pervivència l’activitat artística? Pregunta al tinter.

El tercer diàleg del dia es va convertir en part en una elegia, en part en una apologia i en part en una contundent declaració de principis. Beatriu Daniel, veterana i contrastada promotora de la dansa, es va lliurar a l’elogi sense matisos de la feina de la seva contertuliana, la Tena Busquets, responsable d’arts escèniques de l’ajuntament d’Olot. Mentre xerraven vèiem a la seva espatlla un video de l’última edició del festival Panorama d’Olot, cita de referència de les arts escèniques d’avantguarda, finiquitat a causa de la persistent austeritat pressupostària. La Tena i la Beatriu ens van explicar, amb el Panorama com a esquer i com a estímul, que si es vol es pot, i que malgrat tot hi ha mínims que no es poden obviar, que el sentit veritable de l’expressió artística o cultural es troba en la proximitat, que no hi ha cultura sense persones, passió ni emocions, i que el territori no és una noció abstracta sinó que té nom i es pot tocar.

Algún crític va usar la xarxa social per qüestionar la programació. Els mateixos temes, la mateixa gent, les mateixes preguntes, els mateixos dubtes. I potser no els falta raó. Però… hi ha alguna cosa que doni més sentit a l’existència d’una organització que la persistència, durant vint anys com a mínim, de debats no resolts, de preguntes i respostes permanentment matisades, de batalles que crèiem guanyades però que tornen tossudes per qüestionar el nostre èxit? Potser els haurem de donar noms diferents, transformar-ne l’estil, variar l’estratègia, ser més creatius a l’hora d’afrontar reptes…. però probablement estarem parlant de la mateixa cosa amb un embolcall diferent. O sigui, que cal continuar, i continuar, i continuar.

Si l’inici de la jornada va comptar amb la presència de la primera presidenta de l’APGCC, la cloenda va quedar en mans del soci més jove de l’entitat. Ausiàs Fons té vint-i-pocs anys i és, segons la seva pròpia definició, un semi. Un semi-professional. Un semi-gestor cultural. Perquè no pot viure de la seva feina i perquè es veu obligat a fer-ne moltes de paral·leles per subsistir. I perquè treballant dotze hores al dia obté el rendiment econòmic que seria lògic si en treballés només dues. Va dir que si les coses seguien així, quan tots els que celebraven vint anys d’associació es jubilessin, potser caldria jubilar també la professió. Feia broma, és clar. Però era ben seriós quan reclamava als treballadors de la cultura una reacció, una mica d’espit i un camí transitable per als joves que ara engeguen. L’Ausiàs demanava ajuda i proposava que el bagatge de vint anys s’usés per garantir el futur. De la cultura, primer. Dels gestors culturals, després.