Modernet de Merda: “El secret a Twitter és rajar”

He quedat amb el Modernet de Merda per dinar una hamburguesa de disseny a la Casa Danone, i no és conya. Ell mateix ha escollit el lloc, i xerra animadament sobre el llibre que acaba de treure, Modernet de merda: El manual (Fanbooks, Edicions 62), que bàsicament és una ampliació de la sàtira del moviment hipster que cada dia fa a Twitter, i que s’ha convertit en un dels fenòmens de la societat catalana en línia.

Farem una cosa. Jo et faig una entrevista típica, sense mencionar la Bibiana, i tu després no em linxes a Twitter.

D’acord, farem aquest pacte.

Explica’m per què Catalunya necessita aquest llibre.

Catalunya necessita aquest llibre perquè li té moltes ganes als modernets. Això es nota al carrer, quan vas pel carrer ho notes als comentaris de la gent. Se li té moltes ganes a aquesta mena de tribu urbana. Com que al llibre se’ls hi fot bastanta canya de manera carinyosa, la gent  s’ho passarà molt bé. I, a més, la gent veurà coses amb les quals s’hi sentirà molt reflectida.

Treure un llibre no és una mica mainstream?

Treure un llibre és molt mainstream, és el “s’ha acabat” d’un modernet. Però també s’ha de veure que treure un llibre és vintage. Per aquí té justificació.

A qui t’has de fer en aquest país per treure un llibre?

De fet, a mi se’m van fer. Em van venir a buscar els de Fanbooks, els d’Edicions 62, que per cert em van venir a buscar per “DM” (Missatge directe) per Twitter. Això fa molta gràcia, és molt modernet. I a partir d’aquí se’m van fer ells, va ser una proposta molt xula, i tot va anar molt bé.

Hi ha qui veurà en el llibre una profunda i genial sàtira de la societat catalana postmoderna i un reflex de la joventut de principis de segle XXI. Alguns altres ho llegiran per fer uns riures i ja està.

El bon usuari és el que vol fer una crítica més o menys interessant dels modernets mentre fa uns riures. És la barreja. No t’ho has de prendre molt seriosament, però has de veure a cada pàgina una crítica que sobretot, se centra en la hipocresia. La hipocresia és la crítica bàsica del llibre.

Per què el modernet és hipòcrita?

Home, el modernet en si és molt hipòcrita. Té una part molt solidària, però una altra que li és igual tot. Té una part anticapitalista i una part superconnectada amb tot. Té com dues cares en gairebé tots els àmbits.

Això va camí de ser el llibre “Buenafuente” de l’any. Moltes vendes i autors de novel·la que es queden lluny dels rànquings, rendits davant d’un fenomen mediàtic.

Realment quan va sortir la idea del llibre la resposta a la xarxa va ser espectacular, i un cop ha sortit, des de la primera setmana estem a tots els “tops”. En algunes llibreries s’ha esgotat, i estem esperat a veure si per Sant Jordi acaba d’explotar.

Els dibuixos són tan adorables com el paper reciclat que has utilitzat. És tot tan eclèctic, tan gracienc, tan cool…

El llibre havia de ser sí o sí de paper reciclat. Les il·lustracions del Pau Santanach , que ha fet una obra esplèndida, són del millor que hi pots trobar.

En el llibre hi ha moltes seccions. Curtes, però moltes. Sembla que tenies moltes coses a explicar.

Sí, el repte era passar d’un tuit de 140 caràcters a fer un llibre de 200 pàgines. Així que m’havia d’inventar capítols i seccions. Des de la primera, que és la més bàsica, la de “Com són els modernets”. Després la cosa va començar a degenerar, i hi ha seccions de “Coses que pots afegir a un gintònic” o “Maneres de matar pacíficament un modernet”. Hi ha tot de seccions així, que potser no són necessàries però han quedat prou bé al llibre.

M’he fixat que n’hi ha de dos tipus. Si no t’importa, les classificaré en “Teca” i “Cosetes que fan gràcia”. En el primer trobem seccions d’interessants anàlisis de personatges coneguts i de l’actualitat política, i en el segon trobem cosetes per adornar, com una secció per fer bons gintònics o una secció de tallers modernets. Comparteixes la meva anàlisi?

Sí, hi ha seccions més crítiques, amb més text, que intenten descriure el fenomen, i després hi ha seccions que intenten fer riure ràpidament, que són gairebé com un tuit. La gràcia del llibre són les seccions amb crítiques més ben fetes.

A algú que no t’ha llegit mai a Twitter li regalen el teu llibre per Sant Jordi. Quina reacció pot tenir després d’unes quantes pàgines?

Jo crec que sabrà de què li estàs parlant. Si veu la imatge de portada i llegeix les primeres pàgines, aquesta persona sabrà de qui parles i de qui te n’estàs enfotent. Encara que no coneguis el personatge, no desentona. (passa un gos dàlmata pel nostre costat i comença a fer-li més cas a ell que a mi) . És com si fessis un llibre sobre un pijo de merda, tothom ho coneix.

A Núvol estem gelosos perquè tens més seguidors a Twitter que nosaltres. Què hem de fer per superar-te? Quin és el secret?

El secret a Twitter és rajar.

És trist, no?

És trist, però com més crítica facis, més puges. Si em preguntes què heu de fer, heu de rajar.

El futur és que els twitstars treguin llibres?

Em sembla que és el primer cas, no n’estic segur, però no crec que sigui el que passarà els pròxims anys, com si fos una supertendència. N’hi ha alguns que la gent ja veu que n’ha de sortir alguna cosa més que un personatge d’Internet. Hi ha alguns fakes en castellà molt xulos que haurien de derivar a alguna cosa més, però no crec que sigui tendència.

Confessa qui et paga per fer tot això.

És iniciativa pròpia, completament.

Com demostres que el Modernet no és un equip de redactors?

Puc demostrar-ho si véns mentre estic fent el tuit.

En pots fer un, ara?

Sí. (ho fa)

Creus que t’han sortit imitadors?

A Twitter tots fem servir més o menys un tipus de llenguatge molt típic i concret. Si mires els fakes, sobretot en l’àmbit espanyol, tots tenen unes característiques molt similars; no crec que ningú m’imiti a mi, sinó a l’estil de fer paròdies a Twitter. I que duri!

Tant en els tuits com en el llibre sols analitzar l’actualitat política, social i cultural, normalment en clau catalana. Intentes posar la teva visió política en boca del personatge, o tu i ell sou completament diferents?

Som molt diferents. Al llibre es parla de política o de problemes socials, però són la seva política i els seus problemes socials. Els que l’afecten a ell, els que l’interessen. Per això es parla de Palestina, d’Obama, etc. A mi no m’interessa cap d’aquests temes. De fet, els que m’agraden matarien d’avorriment al Modernet.

Creus que al final del camí el president Mas sobreviurà al procés?

Precisament aquest és un dels temes que al Modernet no l’apassionen. Tot el que pugui passar per aquí no és rellevant.

Qui votaria el Modernet, si pogués votar, i per què?

Hi ha moltes teories, és un món complicat. Hi ha qui el vincula a les CUP, però crec que és un error. Ell és molt més apolític, i si li interessa alguna cosa, com et deia, és en l’àmbit internacional. El Modernet et podria ensenyar xapes i samarretes d’Obama, o d’algun líder tibetà. Perquè són gent que ell mai no podrà votar. És aquella hipocresia tan bonica, de fer veure que vas a mort per un projecte polític quan, realment, ja et va bé no poder-hi ni participar activament.

En ser una màscara, el Modernet és refractari a mostrar els seus sentiments, però en canvi t’hem vist tou en alguns moments. On està el límit d’això, de la teva desconnexió amb els sentiments col·lectius? Què ha de passar a la realitat per què tu puguis connectar amb el sentiment col·lectiu i deixar d’estar al marge com normalment fas, que t’ho mires com de lluny?

Vinculo molt els tuits a l’actualitat, i normalment els faig tenint en compte l’opinió que en tindria un modernet. Hi ha altres casos excepcionals com els que comentes en què, per alguna desgràcia que hagi pogut passar o algun fet tràgic o sentimental, Twitter és un clam a favor d’alguna causa concreta. Llavors crec que és bo, fins i tot sa, deixar una mica de banda el personatge i tuitejar des de la persona, donant suport al que faci falta. La gent també ho veu així, crec, perquè la resposta sempre sempre és espectacular.