Maria Sevilla: “La violència no és poderosa”

Com ha deixat dit Lluís Calvo: “Encara hi ha molta capacitat de sorpresa en la jove poesia. Maria Sevilla ho demostra a Dents de polpa. Sevilla crea poemes en què els versos s’escapcen, es deconstrueixen i naveguen en l’el·lipsi. Punkie i lírica, extremosa i delicada, llegir-la és com escoltar Bauhaus o la Joy Division a tota pastilla (un dels seus poemes es titula, de manera molt significativa Unknown pleasures), tot plegat en combinació insòlita amb Blai Bonet, Maria Mercè Marçal, Jean Baudrillard, Judith Butler, Friedrich Nietzsche o Víctor Català-Caterina Albert. Llegiu aquest llibre, no us en penedireu.”

Aquest dijous 24 de setembre a les 20 hores, a l’Espai Poètic del Bau House de Terrassa (en connexió amb l’hOriginal de Barcelona), Maria Sevilla donarà sortida oral i total als versos inclosos dins del seu primer llibre publicat, Dents de polpa (AdiA Edicions, 2015), una obra radical que va merèixer un dels reconeixements més importants de Mallorca. Des de Núvol parlem amb ella per descobrir una nova veu que tot just comença a demostrar el seu valor.

Jaume C. Pons Alorda: Amb Dents de polpa vares guanyar el Premi Bernat Vidal i Tomàs 2015 en aquesta nova etapa en què AdiA Edicions es responsabilitza del projecte. Què se sent aconseguint un dels premis amb més història?

Maria Sevilla: La veritat és que —mal m’està de dir— mai m’ha enlluernat especialment l’anyada ni la barrica de les coses. Dic que m’està de mal dir perquè, com a filòloga, sembla que hauria de tenir una certa tendència a, si més no, posar-hi un mínim d’interès. Esclar que, a nivell professional, ja ho faig —o ho intento—, però a nivell personal tant me fa beure birra artesana que Xibeca —i ja n’estic una mica farta, de la birra artesana. El que vull dir és que, d’entrada, i jo que frisava tant per poder fer conèixer els meus poemes —tot i que havia dit a tan poca gent que n’escrivia—, no vaig parar gaire atenció al premi, ni quan hi enviava el manuscrit ni quan em van fer saber que l’havia guanyat. A banda de tot això, el fet que el Bernat Vidal i Tomàs ja gaudeixi de trenta edicions és magnífic, i una mica de la meva vanitat s’infla de saber que Dents de polpa està al costat de títols i autors tan interessants com alguns dels que podem trobar al BViT. Però la trajectòria d’un premi, per ella mateixa, no m’impressiona. Sí que m’impressiona i vull reivindicar allò que hi ha —que hi ha hagut— després del premi: els actes que s’hi puguin organitzar al voltant, la publicació —amb tanta rapidesa!— de l’exemplar premiat; aixecar el cul i fer feina, en definitiva. En aquest sentit, estic encantada.

J.C.P.A.: O sigui, que no ets gens ni mica mitòmana o directament obeeix a la teva vessant més punk?

M.S.: De mitòmans, al final, tots ho acabem sent a vegades, no? Just per això és possible que, senzillament, això de «prefereixo la Xibeca a la birra artesana» sigui postureig, que diguéssim. I postureig punki, a més. De fet, la Xibeca no m’agrada (tot i que sóc menys encara d’artesanes!) però té totes les connotacions que jo volia per muntar-me la pel·lícula. En tot cas: no, les anyades i les barriques no em trempen gaire, però no perquè no sigui gens ni mica mitòmana —com pots comprovar—, sinó potser per deixadesa i impaciència. La convocatòria del premi del BViT, de fet, no la tenia en ment. Me la va fer conèixer en Pau Vadell, editor d’AdiA, després que jo hagués anat directament a enviar-los un manuscrit. Ell em va proposar d’enviar-lo, primer, al BViT, per veure si hi havia sort… i mira.

J.C.P.A.: Per promocionar l’obra, i viure l’experiència AdiA en ple apogeu, vares visitar Santanyí, la terra de Blai Bonet. Sembla una casualitat atzarosa de gran importància, ja que aquest autor forma part indestriable de l’esquelet de Dents de polpa, com vares arribar a la lectura d’aquest mestre?

M.S.: Hi vaig arribar, també, per una casualitat atzarosa. La vida —ara faré filosofia barata— és plena de casualitats atzaroses: Dents de polpa, per exemple, el vaig acabar de construir, com a poemari autònom, a Tiana, el meu lloc actual de residència. També Blai Bonet corria per Tiana (concretament per la cartoixa de Montalegre), si no vaig errada, just abans d’escriure El mar, i aquesta novel·la és, crec, l’obra de Blai Bonet que té més pes en el meu poemari. És també la novel·la amb què em vaig introduir en l’obra de l’autor de Santanyí, un autor al qual, com deia, hi vaig arribar per una casualitat atzarosa un Sant Jordi, quan el Club Editor acabava de treure’n l’edició. Perquè el fet que un estudiant de filologia catalana com jo arribi a l’obra d’un autor tan recent (com ho són, per a l’acadèmia, tots els autors d’Espriu i de Pla ençà, més o menys) és, malauradament, una casualitat molt atzarosa.

J.C.P.A.: I què t’ha aportat?

M.S.: A mi em deu haver aportat infinitat de coses que ara mateix no et sabria dir. A Dents de polpa trobo que El mar ha aportat dues coses, per dir-ho així: la calç a les parets i l’atracció mòrbida per la culpa i la vergonya. Tampoc no sé ara mateix com explicar això de la calç a les parets. Dins del meu cap crec que funciona com a correlat d’un gest, d’una textura que barreja la nuesa, vestida amb més nuesa encara, que és la calç, i que deixa per tant inevitablement despullada la cosa concreta, rasposa; les dents mastegant sorra. També penso que, mentre escrivia els poemes de Dents de polpa, m’havia deixat bressolar per la cosa concreta d’aquell altre: Vinyoli. Però Vinyoli, personalment, em fa això: em bressola, i estèticament diria que en general busco l’hòstia, el cop de puny. Blai Bonet és una hòstia ben donada i ens encanta, i el masoquisme no és pas lluny de l’atracció mòrbida per la culpa i la vergonya, oi?

J.C.P.A.: Abans has parlat de la “casualitat atzarosa” d’arribar a un autor recent de forma dificultosa, tot i que estudiïs filologia catalana. Estàs acceptant que la universitat és un espai on el moviment i l’assimilació de nous autors és un procés lent i complicat? Si ja acceptar Blai Bonet a la universitat és difícil, què passa amb autors vius?

M.S.: Sí, és un procés que, a algunes persones, i pel que he anat veient, se’ls fa feixuc. Evidentment, depèn molt de cada professor o investigador; també del departament. Jo, per exemple, que faig la tesi sobre La passió segons Renée Vivien, novel·la de Maria-Mercè Marçal publicada el 1994, no he tingut mai cap problema. Sí que és veritat, però, que a vegades, en l’estudi de la literatura —en general, i de la catalana en particular—, es tendeix a un discurs historicista que, a partir d’un cert moment del segle XX, ja és difícil d’aplicar. L’aiguabarreig de tendències i de noms i d’obres afegit a la fi de l’hegemonia gutenbergiana de les darreres dècades suposo que encara s’ha de pair millor. Això no vol dir que autors com Blai Bonet —o com d’altres de vius— no siguin acceptats. Tornant a la meva experiència personal: el meu Treball Final de Grau va consistir en una lectura crítica dels títols de la col·lecció La Cantàrida, de Documenta Balear (que ha acabat convertint-se en Xicra Edicions, si no m’equivoco) i tampoc en aquell cas no vaig tenir cap problema. Els plans docents, però, i per algun motiu —que es va agreujar amb la defunció de les assignatures optatives—, continuen d’aquella altra manera.

J.C.P.A.: Quins altres autors t’han estat essencials?

M.S.: Altres autors d’hòstia ben donada com Blai Bonet, clar! Qui trobo que les fot molt bé és Rodoreda, pionera del gènere gore a Catalunya (faig conya, però sí). No crec, tot i així, que la seva obra em fos present a l’hora d’escriure Dents de polpa. Una altra dona sí que ho va ser: Maria-Mercè Marçal. El seu llegat, però, es limita molt als seus darrers reculls de poemes (Desglaç i Raó del cos) i es fa present, per dir-ho així, a posteriori: normalment, quan faig un poema primer tinc l’anècdota, després la imatge amb què falsifico l’anècdota en forma de literatura i, finalment, m’invento un discurs més fals encara («i ara què vull dir?») per justificar-ne el llenguatge —aquí sembla que estigui defensant coses metafísiques, prediscursives i horribles, però no: només és el mite de la impressió que a mi em queda del meu procés concret d’agafar un teclat i escriure. Marçal se m’apareixia en aquest darrer moment. Alejandra Pizarnik, per exemple, no: la seva obra se m’enganxa des del ritme. També des de les imatges, com em passa amb les de Leopoldo María Panero. Pel que fa a autors recents (recents de debò), no puc deixar d’admetre que La matinada clara, de Maria Cabrera, em va ser (i m’és) molt essencial durant molt de temps.

J.C.P.A.: I quines altres arts t’han estat essencials? Vull dir si tens en compte altres disciplines quan escrius o ja la teva formació i el teu tarannà et fan anar més de cap a la lletra…

M.S.: La meva resposta sempre passa per la lletra, sí. És la manera amb què m’explico les coses. No et negaré que he temptejat altres menes d’expressió artística (musicals i plàstiques). De fet, em resulten més complexes i més atractives perquè em fa l’efecte que són més sintètiques: t’expliquen les coses sense haver-te-les d’explicar amb paraules que les constrenyin, per dir-ho ràpidament, i malament. La poesia també pot ser molt plàstica. M’agraden molt els poemes esquitx, per dir-ho també d’alguna manera. És l’efecte que em fan, de fet, molts poemes d’Alejandra Pizarnik. Amb la música, però, em vaig trobar que calia una perseverança tècnica que em feia molta mandra; les arts plàstiques, senzillament no són el meu llenguatge; amb la lletra, però —que també requereix perseverança tècnica—, em sento en un terreny molt més còmode. Tot i així, com a receptora sí que em resulten essencials i necessàries aquestes altres disciplines, sobretot la música i el cinema.

J.C.P.A.: Moltes vegades Dents de polpa sembla un rabiós crit d’intencions. Quines intencions tens amb aquest teu primer poemari publicat?

M.S.: Amb Dents de polpa vull cridar moltes coses, sí, perquè res és neutre ni prediscursiu. Crec, però —i suposo que aquest és un dels grans i molts defectes meus— que jo només sé posar el dit a la nafra. Tinc facilitat per saber quines coses em fan mal (malgrat que no sempre sé quines em plauen) però, després, no sé donar-hi solucions. La literatura i l’art no crec que hagin de solucionar res, al contrari: m’agrada quan encara emboliquen més la troca, quan ho tornen tot irresoluble i contradictori; només així podem aprendre a obrir-nos a altres realitats. I em demanaves que quines intencions tinc? Ho repeteixo, tot això darrer, d’una manera més punki: confusió, sang i fetge, mort i destrucció, apocalipsi zombi.

J.C.P.A.: Confusió, sang i fetge, mort i destrucció, apocalipsi zombi, sí, però sempre escriptura. En el fons no creus que escriure un llibre i publicar-lo és la cosa més carca i reaccionària que existeix? No creus que es vol fer la revolució però perquè en el fons tot canviï i que tot segueixi igual?

M.S.: Oh, però és que jo sóc dels que els agraden les pel·lis en què, els zombis, els ressusciten llegint la Bíblia, o la Constitució, al revés, saps? Ha! Vull dir, que tot això està molt bé, però sempre escriptura, sí. No ha de sortir de la indiferència, perquè indiferència és incomprensió, error de lectura, encefalograma pla. No crec que escriure un llibre i publicar-lo sigui una cosa carca i reaccionària. El llibre sí que ho pot ser, però el fet en ell mateix, per què? No hi crec gaire, en la típica dicotomia viure-escriure, actuar-explicar.

L’art en general és performatiu, com el llenguatge. Encara més: és possible que, com diu Chantal Maillard, actualment la responsabilitat que a cadascú de nosaltres ens toca, de cara a la revolució, es trobi, més que en cap altre moment de la història, situada en el terreny de l’estètica. Ella proposa que cal educar les categories de la sensibilitat: la representació, com a pas de l’emoció ordinària a l’estètica, és perillosa perquè, a causa del plaer que li és associat, qualsevol cosa, per molt terrible que sigui, ens arriba en un embolcall absolutament plaent. Per això tenen tant de poder anestesiant les imatges que, gratuïtament, podem veure a la tele, mentre dinem o sopem, de nens que moren mentre intenten fugir de la guerra, per exemple. La representació és perillosa precisament perquè és molt poderosa. Com l’art.

J.C.P.A.: Tens ambicions? Quines?

M.S.: Trobar nous canals i formes i espais de comunicació constant. Crec que, de petita, la frase que més sentia a l’escola era «profe, la Maria no calla!». I és que no callo. Haver experimentat amb diferents llenguatges (musical, plàstic) i haver acabat —d’entrada— amb la poesia suposo que és el resultat de tot això. I trobar-ne de nous, i amb noves persones, i en nous espais, crec que és en el fons el que més em plau. A nivell professional, i molt en relació amb tot això, sempre he fantasiejat amb la possibilitat de treballar en el món de l’educació.

J.C.P.A.: Molts dels teus versos són provocadors, es tracta de quelcom volgut o que et surt així de forma intuïtiva, fins i tot segregada?

M.S.: Com et deia, a mi les coses se m’enganxen, com la canción del verano, i aleshores no puc deixar-les de taral·lejar aquí i allà. Aquesta provocació que dius potser se m’ha enganxat de tant d’escoltar techno i de tantes de nits entaforada en sales fosques. Se m’ha enganxat, també, dels pixums a les cantonades, de la ronya dels carrers; del cerveza-beer-amigo invisibilitzat que té quatre o cinc fills, de la tia bona de l’anunci de Desigual que veig cada cop que agafo el metro, de la misèria i la pobresa amb què a vegades sento el llenguatge. S’ha parlat molt de certs tipus de música i d’ambients, com ara els associats a músiques com el techno, que funcionen com a bàlsam anestesiant i com a vàlvula d’escapament d’aquestes ronyes i pixums, i aquests discursos sempre m’han fet molta gràcia. No et fot? No n’hi ha prou d’enfonsar-te en la merda: també han de dir-te cap a quina direcció i com has d’escapar-ne.

El techno, com diu Simon Reynolds (i cito de memòria) és manca de narració, acceleració intransitiva, jouissance sense objecte; alguna cosa em diu que n’aprendríem molt, si fóssim capaços d’acceptar (ni que sigui l’existència de) les contradiccions. Tot això, com un bombo martellejant-me l’hipotàlem, sí que em deu sortir de forma intuïtiva. Allò altre de la segregació, però, potser ja no t’ho compro. No crec que jo segregui poesia. Hi ha poetes que sí que, d’alguna manera, són capaços de fer passar pel sedàs de la forma poètica tot allò que construeixen, i això es nota quan en llegeixes els poemaris. Personalment, i per molts rampells que tingui, no crec que tot sigui susceptible d’ésser poetitzat sempre i en tot moment, ni crec que jo funcioni, a l’hora d’escriure, per segregació: m’agrada revisar-ho tot moltes vegades i intentar (tant si ho acabo aconseguint com si no) deixar-ho ben travat fins i tot més enllà dels límits individuals de cada poema. Aquesta dèria és, probablement, la que em va impulsar, quasi sense adonar-me’n, a fer servir tantes citacions per anar embastant unes coses amb les altres. Darrerament, però, penso que potser va ser una manera massa fàcil —i unívoca— de fer-ho, i cada cop m’agraden menys!

J.C.P.A.: I quina és la teva visió de la violència? Ho dic perquè aquí dins hi ha una poderosa violència del llenguatge, dels cossos, de les imatges…

M.S.: La violència, si ho és —de violenta— és justament perquè no és poderosa. La sang és muda perquè les coses, abans que la sang, també són desesperadament mudes. El bruxisme, a banda de ser un efecte secundari d’unes certes substàncies, és també la resposta única que sé davant de la terrible incapacitat de sortir del propi punt de referència, per exemple. Una altra resposta possible: l’ablació amb dits de pianista de Haneke, tal volta. La violència és, almenys a Dents de polpa, impotència per definició. Actuar violentament, doncs, és l’últim recurs, l’extrem. Si, a més, la violència surt de la impotència, vol dir que està immediatament connectada amb els cercles de desig, d’excitació, de frustració… i totes aquestes coses la fan, per a mi, horrorosament atractiva —i contradictòria: com si el desig més fort, el més poderós en tant que ens obre més a l’altre fos, també, el més violent de tots; com si la violència jugués amb la nafra i l’hermetisme, tot alhora. M’apassiona.

J.C.P.A.: Actualment estàs treballant en una tesi doctoral al voltant de Maria Mercè-Marçal, per què aquesta autora en concret?

M.S.: Més casualitats atzaroses, perquè Maria-Mercè Marçal tampoc no entra en el cànon ortodox de personatges il·lustres de la literatura catalana, per a l’acadèmia, i almenys pel que fa als plans docents (com et deia, per a la tesi no he tingut mai cap problema). Tot i així, Marçal és una autora molt coneguda i jo, esclar, ja n’havia llegit algunes coses abans de posar-m’hi amb la tesi. He de dir, però, que jo només en coneixia els primers poemaris (és si més no curiós que la Marçal més mainstream sigui la Marçal de les primeres obres, la més unívoca, la menys oberta a desmuntar tota mena de certeses), i mai no hi havia entrat amb gran entusiasme. Tot va canviar, però, també per casualitat, quan vaig llegir La passió segons Renée Vivien, així com Desglaç i Raó del cos, llibres que potser no hagués llegit encara si no hagués estat perquè, atzarosament, se’m va ocórrer, a propòsit del Treball Final de Màster, de xafardejar uns manuscrits —abundantíssims— de treball sobre LPSRV que hi ha conservats a la Biblioteca de Catalunya. Com que amb la tesina, doncs, ja m’hi havia posat, i com que, a més, LPSRV és una obra al·lucinant de la qual —malgrat la bona rebuda inicial— s’ha parlat relativament poc, no em va costar gens d’engrescar-m’hi per a la tesi.

J.C.P.A.: Quins altres projectes tens entre mans?

M.S.: Ara mateix, amb la tesi ja vaig força servida. Tot i així, i malgrat haver tancat un primer poemari fa ben poc, no he deixat d’escriure en cap moment, i això vol dir que les investigacions al voltant de la Maria-Mercè Marçal i de La passió segons Renée Vivien no són les que em treuen el son a la nit, perquè sempre hi ha mil coses que no puc deixar de llegir i amb les quals no puc deixar d’excitar-me i de frustrar-me alternativament, i insaciable. Suposo que sóc molt mala estudiant de doctorat.