Vicent Usó. Una història dins la història

16.12.2015

A Vicent Usó (Vila-real, 1963), historiador especialitzat en història contemporània i periodista, li agraden les seves professions i sap aprofitar els mètodes de recerca de la història i del periodisme d’investigació, així com la intriga inherent a qualsevol treball d’arqueologia documental, per posar-los al servei de la narrativa de ficció. Totes les seves novel·les ho palesen. També aquesta, Les veus i la boira, que ha guanyat el Premi Alfons El Magnànim València de Narrativa 2015. El premi és merescut.

Vicent Usó | Foto: Clàudia Rius

Vicent Usó | Foto: Clàudia Rius

Però, a més, Usó és un bon narrador; domina la tècnica tant quant a la construcció de la novel·la -a la seva arquitectura- com a la dosificació de les dades que va donant a conèixer al lector, la tensió del qual sap mantenir en la progressió justa com per fer créixer el seu interès a mesura que avança la lectura. Cal afegir a aquestes qualitats la sensibilitat lingüística de l’autor, que no només ens ofereix un valencià exquisit, sinó que sap caracteritzar els seus personatges –que són molts- a través del sociolecte i fins de l’idiolecte; així, cadascuna de les figures té una manera de parlar molt pròpia, que ens permet identificar-la gairebé sense necessitat de saber-ne el nom. Usó en fa una caracterització lingüística, a través de modismes o falques, i en un cas tenim el privilegi de llegir menorquí.

El títol, Les veus i la boira, fa al·lusió a les característiques de la novel·la: aquesta és una narració coral, són tretze les veus que la composen; la boira fa referència tant a la ubicació de gran part de l’acció: les Illes Columbretes, sempre envoltades de broma, com, en sentit figurat, a la intriga que plana de principi a fi sobre la trama.

Mateu Sequeral, el personatge més jove, periodista com el seu pare, Bernat Sequeral, descobreix un punt fosc relacionat amb la biografia de la seva família, que el porta a fer indagacions per treure l’entrellat d’uns fets que ningú sembla interessat a desvetllar. Així comença una recerca que ens porta a recórrer els darrers setanta anys de la història del segle passat, sobre tot els de la guerra civil espanyola i la postguerra, de la mà dels que la van viure i ens van avançant detalls per desfer el nus de la intriga, cadascú des del seu punt de vista, o des de la seva mitja veritat i fins i tot d’alguna mentida. Les veus es van alternant en diferents registres: entrevistes gravades, cartes, articles de diari… fetes i/o reunides per dos dels personatges, a més del propi Mateu Sequeral, que acaba per recopilar tots els documents relacionats amb el tema. La lectura no aporta simplement dades entorn de la història d’una família, sinó que il·lustra sobre una part important de la història del nostre país.

Usó, que ha fet de Mateu Sequeral una mena d’alter ego, ben segur que ha hagut de documentar-se per escriure aquesta novel·la com a mínim tant com el seu protagonista, i ho ha fet amb excel·lència. Ell, com el seu personatge, ha hagut de desenterrar parles, que posa en veu dels testimonis de la seva narració, tots ells ancians. Per això la novel·la d’Usó no és només una molt bona novel·la, sinó també un document de recuperació lèxica i de tradicions, i té aquest mèrit afegit, que cal remarcar.