Un musical més de Dagoll Dagom

10.10.2016

Dagoll Dagom ho ha tornat a fer. Ha tornat a posar-se en mans de les tecles d’Albert Guinovart i ha creat un nou musical. Aquesta vegada, apel·len a la nostàlgia de la seva joventut. Una joventut on gaudien de films i novel·les de capa i espasa, d’herois anònims i princeses rescatades. Una nostàlgia juvenil d’autèntiques pel·lícules d’aventures on els protagonistes vestien malles i les donzelles unes faldilles massa emmidonades.

Mireia Mambo i companyia en un moment de 'Scaramouche'. © David Ruano

Mireia Mambo i companyia en un moment de ‘Scaramouche’. © David Ruano

En aquesta ocasió anem cap a la França de la revolució. És el moment en que aquells qui tenien més destresa amb l’espasa imposaven la seva llei. Per sort, en tota història d’opressió hi ha un Scaramouche que posa el contrapunt humorísitic i popular sublevat, enfront a la misèria dels submissos al poder.

Scaramouche és l’autèntic bufó que fa enrabiar els poderosos i exerceix, al mateix temps, d’exaltador de masses. Dagoll Dagom l’agafa per explicar-se, no només per recuperar un passat aventurer, sinó també per explicar un present que sovint té massa de fantasiós. L’obra se’ns presenta com una mena de mix entre l’obra clàssica de Rafael Sabatini i l’adaptació cinematogràfica de George Sidney. Com en tota readaptació, per al teatre s’han permès certes llicències que desconcertaran un xic als clàssics de l’original, però que encaixen perfectament en la nova versió musicada.

Pel què fa al repartiment, compta amb alguns clarobscurs. D’una banda, el quartet protagonista excel·leix en les seves interpretacions: Toni Viñals, Mireia Mambo, Ivan Labanda i Ana San Martín que tot i ser gallega té una dicció catalana perfecta (com vam veure a Mar i cel), igual que Mambo, que actua per primer cop en català. Cal dir que els quatre estan immensos i que mantenen l’obra a dalt de tot a cada escena on apareixen. A l’altra cara de la moneda no hi ha tota la resta de repartiment, on algunes interpretacions queden una mica coixes al costat de tanta perfecció.

Ana San Martín i Toni Viñals a 'Scaramouche'. © David Ruano

Ana San Martín i Toni Viñals a ‘Scaramouche’. © David Ruano

Una cosa semblant passa amb les cançons. Els solos, tot i que no tots, queden prou reeixits, però les cançons grupals són força caòtiques. Costa entendre la lletra i s’organitza un guirigall força gran en algunes d’elles. Per sort, la magnífica batuta d’en Joan Vives contraresta el garbuix amb una fantàstica orquestració de les escenes. No podem dir el mateix de les lletres de les cançons, ja que algunes són un xic massa simples, com el moment de l’encontre-separació dels dos germans.

Ara bé, on segur que gaudireu amb aquest musical és en la lluita d’espases. S’ha de felicitar a tot l’equip per l’intens entrenament en esgrima i en coreografia de lluita que han fet. Les batalles semblen reals i la dansa d’espases que va desfilant per l’escenari en diferents moments és encantadora, especialment la de la primera escena, que et deixa embadalit.

Si us decidiu per anar al Teatre Victòria a degustar aquest musical, no hi aneu amb l’expectativa d’un nou Mar i cel. Us trobareu amb un musical més de Dagoll Dagom. Treballat, amb una escenografia i un vestuari encara més treballats i una música amb el clar segell de Guinovart. Ara bé, és un musical més, “conyón” com el millor Dagoll Dagom (sobretot l’escena de la Commedia dell’Arte)… però un musical més.

Una escena de 'Scaramouche'. © David Ruano

Una escena de ‘Scaramouche’. © David Ruano