Tres i tres i tres fan nou

15.11.2012

El Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana (CCPMC) va oferir diumenge passat un concert al Petit Palau sota la direcció de Xavier Puig. El concert fou el primer del cicle titulat “Tríades” que realitzarà el cor.

Cor de cambra del Palau

El tres és un nombre carregat de significats. És la conjunció de l’u i el dos, la unió del cel i la terra, amb l’home completant la tríada. És el gran misteri de la trinitat cristiana. Segons el Tao te King: “Del Tao, en va néixer l’U; de l’U, el Dos; del Dos, el Tres; de Tres, totes les coses”. Aquesta crònica no aspira, ni remotament, a tanta transcendència, però sí té forma de tríptic.

1.- “Tríades” és un títol triplement encertat per al cicle que el Cor de Cambra oferirà durant aquest curs. Per la seva evident referència musical, perquè el cicle consta de tres concerts i perquè cada concert es vertebrarà a partir de tres idees contrastades. En el cas del primer, aquestes idees definiren blocs clarament diferenciats.

Madrigals, lieder i chansons. Renaixement, Romanticisme i segle XX. Italià, alemany, francès (i català). Quatre-cents anys de diferència, mig continent de distància i vuit compositors. Un programa suggerent, aparentment dispers però fermament relligat amb un triple cordó.

Per començar, l’evidència que la cançó mai ha deixat d’exercir un irresistible interès per als compositors des de l’origen de la música occidental i fins als nostres dies. Després, la versatilitat imbatible d’un gènere capaç d’adaptar-se a les necessitats expressives d’autors i èpoques de tot tipus de pelatge. I finalment, la permanència inesgotable d’alguns temes d’inspiració, que semblen no marcir-se mai: l’amor, la bellesa, i la primavera, molta primavera.

2.- Els programes miscel·lània són enganyosos. Aparentment inofensius, exigeixen als intèrprets una gran versatilitat. Gairebé sense solució de continuïtat, el cor ha de donar timbres i sonoritats diferents, cantar en diversos idiomes, adaptar-se a noves modulacions harmòniques, explicar distints universos musicals. La tasca no és gens fàcil. Potser per això, el resultat musical del concert fou una mica irregular.

La vetllada començà de forma brillant, amb la interpretació del Madrigal XIII de Joan Brudieu. Perfecció al més pur estil xinès, conjunció de cel i terra, l’elaborat contrapunt musical sobre un preciós i filosòfic text d’Ausiàs March. L’home, en forma de Cor de Cambra, hi posà un so delicat i veus molt ben equilibrades. El timbre es neguitejà una mica amb Monteverdi, d’acord amb el desassossec amorós del Si ch’io vorrei morire, o la picardia pastoral d’Io mi son giovinetta.

El segon bloc del concert, amb sis cançons de Mendelssohn i dues de Brahms, fou el menys reeixit. L’equilibri de veus es diluí i es produïren moments de desconcert i dubte, especialment en la primera de les peces de Brahms.

 

Cor de Cambra del Palau de la Música

 

Però bé està el que bé acaba. Amb el regust madrigalístic de les obres d’Ildebrando Pizzetti i Claude Debussy, el Cor de Cambra va recuperar les bones sensacions de l’inici: seguretat en la interpretació, calidesa en el so, bones textures i matisos. I va poder lluir l’esplèndida qualitat dels seus intèrprets, brillant la mezzosoprano Arianne Prüssner a Quand j’ai ouy, i el quartet solista d’Yver!, dues de les Trois Chançons de Claude Debussy.

Parlant de solistes, no es pot oblidar la breu actuació de Jordi Armengol. Com a pianista habitual del cor, l’acompanyà en els Brahms. A banda, interpretà amb gran delicadesa l’Arabesque de Shumann i el Menuet Antique de Ravel, peces que serviren per facilitar la transició entre els blocs temàtics.

3.- Fora dels aspectes musicals, cal lamentar que l’entrada al Petit Palau no arribés a un terç de l’aforament. Un ressò insuficient per a una proposta interessant. Cal esperar que els propers concerts del cicle mereixin més atenció per part del públic. En ambdós casos hi ha reclams prou llaminers. Al gener, arranjaments per a cor a capella de temes de la Nova Cançó, i d’altres de Feliu Gasull sobre melodies medievals de la Península Ibèrica. I al juny, una mostra de la nova generació catalana de compositors de música coral, amb la cirereta de l’estrena d’una obra de Joan Guinjoan.

 

Una de freda i una de calenta

Doble intervenció de la tecnologia al concert. La projecció de les traduccions dels textos sobre un dels plafons acústics del fons de l’escenari va ser un encert. El brogit de l’aire condicionat, una irritant molèstia.