Tortell Poltrona porta ‘Grimègies’ al Teatre Lliure de Gràcia

Ahir es va estrenar ‘Grimègies’, de Tortell Poltrona, al Teatre Lliure de Gràcia. Un espectacle familiar que Andreu Sotorra ens ressenya amb puntualitat britànica des de Clip de teatre. 

Sempre s’és a temps de descobrir la nova cara d’un pallasso. I mai no és tard per comprovar com Tortell Poltrona, el “clàssic” dels pallassos catalans —ja seria hora d’anar encunyant-li aquest qualificatiu—, és capaç de fer el salt de la pista a l’escenari convertint la seva llarga experiència de clown en un actor que s’enfronta a un, diguem-ne monòleg per ser convencionals, però que ell converteix en un diàleg obert amb els espectadors, fins al punt que la compenetració és tan intensa que aquests contribueixen en diferents moments de l’hora que dura l’espectacle a ajudar en algunes de les seves propostes i, d’una manera coral espontània, a taral·lejar la tonada de ‘L’hora dels adéus’ —fa la impressió que tothom només en recorda la lletra de les dues primeres frases— quan ell la introdueix amb un número de petit acordió.

Tortell Poltrona parla amb subtilesa del viatge més segur que tenen tots els éssers humans: la mort. I ho fa des de la ingenuïtat del pallasso que rep l’avís que es vagi preparant per al llarg viatge que li ha tocat en un sorteig perquè des del moment que va néixer ja tenia tots els números i un dia o altre toca.

La metàfora la materialitza en una escalinata d’un aeroport que es perd per l’angle dret de l’escenari. Un semàfor li dóna l’avís de verd quan s’ha de posar en marxa amunt, sempre que el vermell no li barri el pas a mig camí, cosa que passa en diferents ocasions.

En aquesta ambientació d’aeroport celestial, Tortell Poltrona arriba al teatre per la part de darrere, carregat amb una bossa de mà i un enorme estoig de violoncel de motxilla a l’esquena. El contacte amb els espectadors és immediat i afable perquè Tortell Poltrona no necessita presentacions i és conegut de tothom. Per tant només li cal explicar amb alegria la notícia del seu viatge, on només cal que vagi amb el que porta posat, tot i que serà llarg i no en tornarà mai més.

L’humor que desprèn el seu relat arriba sense dificultats tant a espectadors madurs com primerencs, sempre que aquests últims, esclar, estiguin en la franja d’entendre el joc entre el viatge i el que representa (la corona de flors, els recordatoris, el ciri o atxa…).

Tortell Poltrona introdueix algun dels seus números més populars en el guió, com el de la puça, que li permet entrar en el joc amb els espectadors o el número del petit saxòfon interpretant la peça ‘Que entrin els clowns’, de l’obra ‘A little night music’, d’Stephen Sondheim. I de la bossa de mà surten alguns elements en miniatura que recorden també la trajectòria del pallasso: dues cadires petites —perquè les grans ja les trobarà al lloc on va, diu—; un flascó d’Aigua del Carme per al mareig dels viatges; una bossa plena de nassos vermells…

El punt àlgid de la representació comença quan uns plors de nadó interrompen el pallasso, que troba en un racó del teatre un cotxet de criatura que no té pares. Els efectes escènics dels plors, els borbolls i les rialles de la criatura del cotxet —que en un moment donat rodarà sol per control remot— compartiran des d’aleshores un diàleg entre el pallasso que se’n va ple de felicitat i el nadó que arriba ploraner. La sorpresa és descobrir, amb la tècnica d’un titella, que el nadó és el pallasso petit que substituirà a la Terra el pallasso que s’ha fet gran i que ha estat cridat a fer el gran viatge.

És aleshores quan Tortell Poltrona destapa la seva cara solidària, ecològica, humanística i enrabiada… per un planeta que es perd, per una societat cada vegada més empobrida, per la fam al món, per les injustícies socials, per les guerres, pel tràfic d’armes, pels genocidis… “Rebel·la’t, rebel·lat!” encomana al nadó. I, de passada, indirectament, també als espectadors que, de moment, només es poden rebel·lar esclatant amb aplaudiments enfervorits. I vet aquí com un espectacle sobre la mort es converteix, finalment, en un clam a favor de la vida. Deixem, però, el vital The End made in Tortell Poltrona per a la descoberta dels espectadors.

«Grimègies». Idea original de Tortell Poltrona. Pallasso: Tortell Poltrona. Assesorament artístic: Jaume Mateu i Claret Papiol. Escenografia i vestuari: Antonio Belart i Emma Escolano. Il·luminació: Quico Gutiérrez. Creació sonora: Roc Mateu. Col·laboració creació: Pepe Viyuela, Chacocachi, Arcadi Oliveras, Fanny Thollot i Montserrat Trias. Col·laboració especial: Mario Gas. Cap tècnic: Roc Mateu. Tècnic d’escenari: Ignasi Pujol. Artefactes: Nartzi Azkargorta. Direcció: Jaume Mateu. Coproducció Centre d’Arts Escèniques de Reus (CAER) i Centre de Recerca de les Arts del Circ (CRAC). Teatre Lliure de Gràcia, Barcelona, 19 desembre 2012. Preus: de 19,05 a 28 €. A partir 7 anys.