Sokolov, de tornada

Barcelona, 6 de març de 2014. El pianista rus Grigory Sokolov va tenir el dijous de la setmana passada la seva cita anual amb el públic del Palau de la Música, aquesta vegada amb un recital dedicat íntegrament a Chopin.

No m’estranyaria gaire que fóssim uns quants, d’entre els assidus als concerts de música clàssica que es fan a Barcelona, els que cada any ens cuidem de reservar-nos la data del concert de Grigory Sokolov al Palau amb prou antelació per assegurar-nos que no ens el perdrem. Amb el recital de la setmana passada, ja és la setena temporada que Sokolov presenta el programa de la seva gira anual a Barcelona (les últimes cinc de manera consecutiva), i segurament encara no deu haver passat mai que el concert no hagi valgut la pena. El de l’altre dia, malgrat que no va ser un dels millors que li hem vist, tampoc va ser una excepció.

El programa, tot Chopin (la Sonata n. 3 en si menor,op. 58, a la primera part i un monogràfic de masurques a la segona —fins a deu!), quedava una mica coix per la distribució i es podia arribar a fer molt farragós: Chopin és música d’aquella que administrada en dosis homeopàtiques potser no fa mal, però que en grans quantitats es pot fer més difícil de digerir que els àpats de Nadal i Sant Esteve junts. Tampoc va ser, en qualsevol cas, el millor dia de Sokolov. Un pianisme d’unes dimensions tan monstruoses com el seu no deixa mai de ser espectacular, però no va ser fins ben entrada la primera part que va aconseguir acabar de greixar del tot els engranatges delicadíssims que el fan funcionar, i tot i així no va assolir en cap moment el grau de perfecció absoluta de concerts com el de l’any passat o el de l’anterior —tot i que en el llarg enfilall de bisos a què ens té acostumats (aquesta vegada, fins a sis: quatre Schuberts refregits del curs passat, un Chopin i encara una peça que se m’escapa) va quedar-hi molt a prop.

Malgrat ser un músic amb un control racional impressionant, Sokolov encara és fill (i potser, amb una esplendor com la seva, l’últim hereu) d’una tradició interpretativa que compta amb la inspiració com a eina principal a l’hora d’enfrontar-se amb la música. Aquesta fórmula, que de primer moment pot fer la sensació que encaixa prou bé amb compositors com ara Chopin, té el defecte de poder distorsionar completament el context original de les peces: convertir una dansa popular com una masurca en una espècie de nocturn pràcticament sense mètrica és sense cap mena de dubte un procés d’adulteració de l’obra (i una mala jugada al públic, que es troba de cop amb l’obligació de fer esforços per creure’s les il·lusions òptiques que està tenint).

Però tant hi fa. D’entre els que ens dediquem a això de les tecles, em sembla que també en som uns quants els que ens posaríem ràpidament d’acord a l’hora d’afirmar que Sokolov és de molt llarg el millor pianista d’avui en dia, i possiblement el millor de tots els que hi ha hagut mai (com a màxim, just al darrere d’Emil Gilels, de qui és un gran admirador): és impossible trobar algú amb un domini comparable d’aquest instrument. I, si bé no és impossible, sí que és molt excepcional trobar-se músics amb una força i un caràcter tan potents com per oferir els moments de bellesa cristal·lina, carregats d’una veritat rivetada de daurat, que brinda Sokolov. Si és que assistim a un crepuscle, gaudim-ne l’excés: creguem-nos el mite, i prosseguim.