Ramon Llull i el motiu de la desolació

Al Desconhort de nostra Dona Ramon Llull recrea el passatge de la passió de Crist vista des dels ulls de Maria, i, a través del dolor i patiment, (ens) en mostra el costat més humà. El llibre, publicat per l’Editorial Barcino, conté la versió original en occità i la traducció catalana en prosa de la mà de Marta Marfany.

El Desconhort de nostra dona (1294) de Ramon Llull –publicat recentment per l’Editorial Barcino dins la seva col·lecció Biblioteca Barcino– s’emmarca dins la tradició del plany de Maria. La poesia plasma en primera persona tot el turment que va viure la Verge Maria, des de l’anagnòrisi de la traïció de Judes fins que el figlio, amoroso giglio és penjat a la creu, amb una versió que incorpora l’escena sencera de la passió de Crist, un dels passatges més dramàtics i amb més càrrega emotiva de l’evangeli. El llibre ofereix la redacció original en occità i Marta Marfany s’encarrega d’oferir-ne la traducció catalana en prosa.

Aquesta és considerada una de les poesies de Llull més originals i captivadores, en primer lloc perquè està més arrelada a la tradició literària –i en aquest sentit l’autor destaca per la seva capacitat creativa– i en segon lloc, perquè és una de les obres amb menys contingut d’Art, fet que facilita considerablement l’accés al text. Si bé normalment per a Llull la literatura va ser un instrument que estava al servei de l’Art (per tal d’arribar al seu fi últim; educar la cristiandat i convertir els infidels), en aquest cas el beat mallorquí va construir una obra de caràcter literari i es va endinsar en les possibilitats que oferia la reelaboració de diverses fonts i gèneres.

Ara bé, més enllà d’aquests dos aspectes, el tret més distintiu i original del Desconhort de nostra Dona és que a través del dolor i del patiment de Maria, Llull ens acosta al costat més humà de la Verge. En ella hi conviuen diferents sentiments com la ira, el sofriment i la desesperació en presenciar la mort del fill i veure així alterat el curs natural de la vida, però també la joia, ja que el seu consol serà saber que Crist va morir per salvar i redimir la humanitat del pecat. Aquesta, com explica Albert Magne, és la línia ideològica (en aquest context podríem dir-ne la “poètica”) que va adoptar Llull en diversos dels seus escrits. Sorprèn, d’entrada, que una Verge cridi, plori, s’arrenqui els cabells i es retorci les mans, però, tal com explica Simone Sari (curadora del llibre) a l’estudi introductori, només “fins al segle XI prevalgué la imatge d’una Maria austera i ascètica, impassible exteriorment, perquè era conscient que la mort del seu fill era necessària per salvar el gènere humà”.

Tanmateix, Llull no només es proposà evocar tot el dolor i la desesperança que va acompanyar la Verge, sinó que vol que el lector/oient arribi a connectar i compartir aquest sofriment. La verge del Desconhort condemna a Judes, invoca els àngels i demana pietat diverses vegades, tant als personatges com als espectadors:

“Ai, senyors! Que trista que estic davant la poca estimació
envers el meu fill, Déu i home, que us ha donat tant
i que vosaltres tracteu tan vilment!
No hi ha ningú entre nosaltres que se n’apiadi?”

El vers que es fa servir en aquest poema lul·lià és l’alexandrí, una solució mètrica a la qual se solia recórrer en els poemes narratius i les cançons de gesta, que permetia (pel seu ritme solemne) transmetre gravetat i dramatisme als esdeveniments que es narraven. I serà la mateixa unitat formal que s’emprarà al Desconhort de Ramon (un dels poemes més personals de Llull), en què l’autor-personatge –identificant-se amb la Verge per la mort del fill– mostra el seu desconsol per la incomprensió de l’Art lul·liana per part dels seus coetanis.

Llull, amb aquests dos poemes, dóna vida al gènere del desconhort (emparentat amb el planctus Mariae i amb el plant occità) i ho fa inspirant-se en les laude dramàtiques de l’àrea italiana: només cal pensar en l’exemple de Jacopone de Todi, si bé l’expressionisme ante litteram del franciscà no deixava pas a cap moment de pau dins el drama matern. Ara bé, tant en un cas com en l’altre, l’estructura dialògica del poema (narrador-Madonna-Crist), potencia la seva possible representació dramàtica.