On em portin els ametllers: Bàrbara Julbe canvia de registre

Vaig conèixer la Bàrbara com a conductora d’un acte literari que s’organitzava a Vilablareix, juntament amb el Martí Gironell i la Gemma Domènech. Es deia “diferents i meravelloses maneres d’escriure” (evidentment el títol no el vam posar nosaltres, que ja tenim àvia). La Gemma ens presentava una biografia, en Martí ens parlava de com ficcionava fets històrics i jo, jo explicava això que faig.

No us sé precisar el moment concret de l’acte en què la Bàrbara ens va sorprendre a tots. Va explicar que estava treballant en una història, una que li feia trencar la veu i humitejar la mirada. Una que, ja aleshores ―abans de ser escrita, reescrita, editada i acabada en forma de On em portin els ametllers (Gregal)― va fer emocionar la gent que havia vingut a escoltar els escriptors i els seus egos: una mare perdia un fill al cap de cinc mesos de gestació, un fill, sí. Un món sencer que s’acabava abans de néixer.

Del periodisme a la ficció

Ho diu la breu biografia que apareix a la solapa del llibre: La Bàrbara Julbe és periodista. Treballa a la ràdio i al diari, com a corresponsal a les comarques de Girona. Té una llarga i contrastada trajectòria d’ofici. Quan parlem de la Bàrbara, ens l’imaginem en plena acció, redactant a tot drap o a l’encalç de la notícia. Però aquesta vegada ha penjat el micro per mostrar-nos una altra faceta, la d’escriptora. Un canvi de registre valent que ha fet per explicar-nos aquesta història i que només, diu, podia compartir a través de la ficció.

Ens trobem davant d’un text que es desplega al llarg de 32 capítols titulats hàbilment, breus incursions no lineals a la realitat d’un personatge, la Ivet, a qui l’imprevist colpeja amb força una vegada i una altra. I a qui l’imprevist conduirà a posar-nos davant la cara els últims i demolidors capítols, que narren el procés íntim i dolorós d’una dona que s’ha construït a cops d’amor, desengany, i que usa el dolor d’una forma serena per guarir-se de la pèrdua i la trencadissa. Plorareu. Sense fer gaires avançaments, però, també us diré que parareu de plorar, que a una dona com la Ivet només li queda recompondre’s i ho fa gràcies a l’altre gran protagonista: la força de voluntat. Una força estirada de la màgia de les petites coses, la que surt de les entranyes, la que neix i es concep a l’interior: la força de la superació, això que ara els experts en diuen “resiliència”.

Així és la Ivet, una bona representant (potser sense voler-ho) de totes aquelles persones que decideixen apostar per la vida, malgrat la mort, malgrat que la mort sembli congelar-los el temps. Això ho simbolitza molt bé a través d’un objecte concret. Un rellotge aturat, un petit tresor intergeneracional que passa a través del temps del relat de les mans d’uns valents a uns altres, el testimoni vivent d’aquesta voluntat de viure.

Un tribut a l’amor

Però el text també és moltes altres coses. Un tribut a l’amor. Un amor que flueix a raig i s’aventura. Escrita sense caure en un romanticisme rosa (no us deixeu enganyar per les flors de la portada), la història d’amor de On em portin els ametllers ens és narrada sense els embuts de l’esteticisme, i els diàlegs podrien ser els d’una parella qualsevol, amb les expressions i explosions que l’amor, en tots els seus moments (també quan es trenca) pot donar. Una parella decideix fer un canvi de vida. Una parella ho deixa tot per obrir-se camí, només un dels dos aparca els seus somnis. Què passarà? Aventureu-vos-hi i descobrireu no només això sinó moltes altres menes d’amor: amor entre mare i filla, entre àvia i neta, entre el passejant i el territori, però sobretot el d’una mare vers el seu fill, sempre present.

Una temàtica silenciada

Finalment, On em portin els ametllers és una reflexió sobre una temàtica silenciada: com es gestiona la pèrdua d’un fill no nascut? Hi ha el treball interior. Hi ha, després, haver d’explicar-se, haver de justificar la ràbia i la tristesa que sí que neixen i viuen un temps. Llegia una entrevista que li feien on s’expressaven alguns prejudicis socials (molt mascles) sobre aquesta situació: N’hi ha per tant? ―li preguntaven. Si no el vas arribar a conèixer! ―per exemple. També s’obrien qüestions sobre el dol, sobre si és exclusiu de les dones aquesta mena de dolor (si llegiu la primera pàgina, ja veureu que no, pels que us feu la pregunta). Qüestions com aquesta fan pensar que la relativa exclusivitat de l’experiència de l’avortament i la seva conseqüent feminització ha comportat que no se’n parli, com tants altres assumptes que sembla que només atenyen les dones i, per tant, són d’importància secundària. Parlo d’aquelles emocions relegades a l’àmbit on la vida ha de passar-hi per sobre i minimitzar-les, perquè al cap i a la fi, de fills “ja en tindràs d’altres!”.

Dites aquestes coses, voldria acabar destacant que el valor d’aquest text rau sobretot en el que té de pioner respecte del tractament de la temàtica: no hi ha gaires (que coneguem) textos novel·lats d’aquest tipus. Guies sanitàries, guies d’acompanyament psicològic, potser. Estem davant d’una novel·la que és valuosa perquè és valenta en almenys tres aspectes: En el d’una periodista que abandona la seva zona de confort en l’escriptura; En el d’un testimoni que acompanya i amb qui molts se sentiran identificats; En el d’una persona que explica la seva experiència a través de la construcció d’una ficció prou ben estructurada i que manté el lector abraçat a la fràgilforta Ivet fins a l’última plana.