Mans que ballen

3.07.2017

Llegir els Diaris de Vàtslav Nijinski (Acantilado, 2003) no és el que es podria anomenar un plaer, són més aviat inquietants. Escrits en un període de temps molt curt l’any 1945, en poc més d’un mes, el ballarí dels Ballets Russos ja començava a mostrar signes de tenir una salut mental fràgil que, amb els anys i la vida viscuda, va esdevenir en esquisofrènia i bipolaritat. Nikinski va morir a Londres el 1950.

Mikhail Baryshnikov interpreta els diaris de Nijinski a ‘Letter to a man’. © Lucie Jansch

Ballarí emblemàtic, visionari de la dansa moderna i déu de la dansa que va enamorar el món i es va convertir en un mite per tots els aspectes que van envoltar la seva vida: el talent, l’èxit, l’ambivalent relació amb Serguei Diàghilev i, per últim, la malaltia. Tot això són temes que l’artista tracta als seus diaris de forma desordenada, repetitiva i sobretot contradictòria. En moments les paraules mostren un boig, en altres sembla entreveure-hi un savi. Els escrits de Nijinski són el centre i el punt de partida de Letter to a man, una creació teatral dirigida per Robert Wilson i interpretada per Mikhail Baryshnikov, que vam poder veure aquest darrer cap de setmana al TNC. Dos grans genis dels seus respectius mons. De fet, en dansa, hi ha cap ballarí més gran que Baryshnikov? La resposta és un no rotund (es podria dir que l’escala dels millors homes ballarins de la història és la següent: Nijinski, Nuréiev, Baryshnikov i encara està per veure qui serà el successor d’aquest últim…).

L’espectacle però, deixa bastant de banda la dansa, és una creació teatral on el text reproduït en rus, anglès i francès apareix i desapareix juntament amb sons diversos i músiques que reprodueixen des de Bob Dylan a Arvo Pärt. Baryshnykov apareix amb frac i amb la cara pintada de blanc endinsat en les diferents escenificacions habituals de Wilson: minimalistes, caracteritzades pel blanc, el negre, el blau i el vermell i, en aquest cas, amb un tó de cabaret. Sempre acompanyen els objectes que entren i surten de forma mecànica, tan habituals en les creacions del director, i una atenció especial a la llum. La peça agafa fragments dels diaris que, si ja són confusos, poden desorientar encara més l’espectador. Com succeeix en llegir els escrits de Nijinski, cal deixar-se emportar per una narrativa repetitiva i que sembla no tenir sentit, però que amb atenció, es pot trobar una certa coherència dins el caos.

Robert Wilson signa l’escenografia i la il·luminació de ‘Letter to a man’. © Lucie Jansch

Ens podríem preguntar si Letter to a man parla de la bogeria de Nijinski o de la vida de Nijinski com a ballarí, però més aviat parla de l’artista com a home. L’obsessió amb Déu, amb el sexe, l’esment a l’anticrist, la seva consciència de pecador i sant a l’hora o la seva visió del món i de la guerra són alguns dels temes que es mostren mitjançant la paraula a la peça, però que no sempre troben concordànça amb l’escena presentada. Baryshnikov, per la seva banda, demostra que amb setanta anys continua sent un dels millors intèrprets que he vist mai. La coreografia de Lucinda Childs és tècnicament senzilla i molt poc ballada, però solament per veure les mans de Misha movent-se en un gest per l’espai, solament per això, ja val la pena tot l’espectacle.