L’honestedat de la guerra

23.11.2016

Queda clar que el periodisme és nodreix de la necessitat d’explicar el que està passant a una població que necessita ser informada. Fins aquí, no hi ha fissures. El problema sorgeix després: fins on s’està disposat a arribar en nom del dret a la informació? Tot periodista té a la vista una frontera ètica i moral molt delicada, un llindar que decidir creuar-lo pot ser un error. Aquest dilema, plenament vigent en els mitjans de comunicació, sacseja al públic que aquests dies visita La Villarroel per veure La treva, de Donald Margulies.

David Selvas, Mima Riera i Ramon Madaula a 'La treva'. © Guillermo A. Chaia

David Selvas, Mima Riera i Ramon Madaula a ‘La treva’. © Guillermo A. Chaia

Sota la direcció de Julio Manrique, l’obra ens situa, amb una duresa delicada i farcida d’humor, en el període forçat de descans d’una parella formada per una reportera gràfica i un redactor que treballen cobrint conflictes bèl·lics. Després d’un tràgic accident, la Sarah es veu forçada a tornar a Nova York per recuperar-se a casa seva. Clara Segura interpreta aquest paper amb una contundència i naturalitat admirables, i això que no és gens fàcil moure’s durant bona part de l’obra amb unes crosses que l’obliguen a executar uns moviments molt precisos.

La pregunta que plana sobre l’espectador gira al voltant de la suposada honestedat que mou als periodistes a agafar una càmera o una gravadora i plantar-se al mig de la guerra. Ho fan per la necessitat d’explicar el que està passant o, simplement, per una fam irreprimible de veure sang i relatar tragèdies? En aquest context, l’obra també posa sobre la taula el que pot arribar a fer un periodista o fotògraf per millorar la situació de les persones que estan patint en una zona bèl·lica, i si amb el seu treball periodístic ja és suficient o la seva ajuda hauria d’anar més enllà. És acceptable fer fotografies si hi ha vides en joc? En comptes d’enregistrar imatges, haurien d’ajudar a les persones que estan patint i morint desengranades davant de l’objectiu de la càmera?

Clara Segura és Sarah a 'La treva'. © Guillermo A. Chaia

Clara Segura és Sarah a ‘La treva’. © Guillermo A. Chaia

David Selvas encarna el paper del James, la parella de la Sarah. L’actor no arriba a lluir en aquesta obra davant d’ella, que es menja tot el protagonisme. D’altra banda, Ramon Madaula aconsegueix una molt bona construcció del personatge de l’editor de la revista en la que treballen els dos reporters. Mima Riera aporta el toc d’humor a l’obra donant vida, això sí, al personatge més agraït de fer i que presenta una gran contradicció: voler canviar el món quedant-se de braços plegats. Ara bé, més enllà d’ella, tota aquesta peça escrita per Donald Margulies destil·la un to molt interessant i presenta els conflictes morals amb un to irònic i còmic ideal.

La trama periodística en alguns moments és tractada de forma superficial o, simplement, queda en un segon terme per donar pas a les relacions humanes entre els quatre personatges. Això és un encert, si es vol acostar l’obra a tots els públics, però també s’hauria agraït un tractament encara més profund i reflexiu de l’ofici del reporter de guerra. I és que les trames amoroses sovint fan desviar el focus del missatge real de l’obra, que és molt viu i visceral.

Cal destacar que, tot i les referències constants a Iraq, l’obra transcorre íntegrament dins d’un pis de Brooklyn durant un període de descans professional, de treva. Tot i així, l’espectador té molt presents les ubicacions plenes de tragèdia que mencionen els personatges. De fet, un dels dubtes que planteja l’obra és si ja estem insensibilitzats davant de tant horror. Hi estem acostumats i ja no ens afecta? El James expressa amb rotunditat, fruït d’un estudi que està fent sobre les pel·lícules de terror, una contradicció aparent: “El terror pot insensibilitzar i ser catàrtic al mateix temps”. I també parla sobre com de lligat pot estar això amb el clima polític d’una època determinada. Aquest és un dels diversos diàlegs i de les múltiples subtrames camuflades que són presents al llarg de tota la peça expressant més del que sembla a simple vista.