Esteve Soler torna a carregar contra l’amor a La Seca

Contra l’amor ens incomoda i ens omple de preguntes, ens atrapa i emociona. Un muntatge intel·ligent, “gamberro” i punyent. Un teatre necessari i ple de veritats que se’ns claven com ganivets. Contra l’amor tanca la trilogia que Esteve Soler va començar fa sis anys amb Contra el progrés i Contra la democràcia i que ja s’ha traduït a nou idiomes. Estarà a La Seca Espai Brossa fins el 12 de maig.  A més, la trilogia sencera es podrà veure íntegrament els diumenges 21 d’abril, 5 i 12 de maig.

Amb els Contra Soler pretén fer una crítica, -un retrat sincer, de fet-,de la societat capitalista. I ho fa a través de la comèdia. A Contra la democràcia (Festival Grec, Sala Beckett, 2011) utilitzava el Grand Guignol per reflexionar sobre l’absència de representació política. Aquí també ens presenta una comèdia amb tocs de terror, un terror cru i surrealista a vegades, que obliga a l’espectador a prendre distància. Soler, com Bertolt Brecht en el seu moment, abandona en algun moment el drama per allunyar-nos del relat i forçar-nos a reflexionar. Ens provoca i omple de preguntes. Hem convertit l’amor en un producte? Estimem, som egoistes, o senzillament volem allò que Hollywood i les cançons romàntiques ens han inculcat des de petits? És evident que Contra l’amor ens impacta intel·lectualment i no s’acaba quan s’abaixa el teló. Estem davant d’un teatre que ens diu la veritat a la cara sense edulcorant i precisament per això és més necessari que mai. I és això, com veurem, el que ens incomoda.

Ara bé, el muntatge també ens toca i emociona. Tot està perfectament mesurat i és destacable l’exactitud amb la que brollen les idees. Amb un llenguatge precís i gran domini de la dramatúrgia, Soler ens presenta set històries, set fragments que, en general, ens trenquen per complet els contes de fades i princeses. Tot i els elements surrealistes, la quotidianitat i versemblança de moltes de les històries fa que, de mica en mica ens hi identifiquem. Potser els passen coses “estranyes” però s’expressen com nosaltres, senten el mateix que nosaltres. I sí, podríem ser nosaltres. I és aquí on s’introdueix un cert element tràgic que al final ens acaba embriagant. A Contra l’amor no hi ha un final feliç ni els protagonistes mengen anissos. Els seus personatges volen estimar però no en saben. I ens adonem de la gran veritat: hem corromput l’amor. L’hem deshumanitzat.

La direcció i posada en escena de Carles Fernández Giua és àgil i acurada. Les set escenes estan molt ben ordenades, de manera que comencem amb les més impactants intel·lectualment i de mica en mica ens endinsem en el territori de les emocions fins a un final d’una força visual (i sonora) que et deixa clavat a la butaca. Fernández Giua converteix en avantatge el que sovint podria ser un inconvenient: una escenografia low cost. Un sofà-llit blanc i un parell de micròfons. No necessitem res més. I més tenint en compte que la música, -tot un recopilatori de cançons d’amor-, no només agilitza les transicions entre història i història sinó que acaba sent un element més. I, si en part no necessitem massa parafernàlia és gràcies a Dani Arrébola, Guillem Motos, Eva Cartañà i Laia Martí, que estan d’allò més encertats.

Aquesta temporada Esteve Soler té 18 produccions en cartell arreu d’Europa. Contra el progrés, Contra la democràcia i Contra l’amor ja s’han traduït a més de nou idiomes. Un èxit que, òbviament, demostra la projecció internacional de la dramatúrgia catalana. Però també ens deixa en evidència. Perquè mentre triomfa pel vell continent aquí el teníem,-i escric això amb l’esperança que canvïi-, gairebé oblidat.