El gran salt de cada dia

El gran salt (Edicions del Periscopi, 2017) és la tercera novel·la de Jonathan Lee, un anglès que viu a Nova York. De moment, les seves obres Mr Satoshi i Joy, ben acollides per la crítica anglòfona, encara no han estat traduïdes al català.

Moose és malnom de perdedor, perquè sona ridícul i perquè en anglès vol dir ren. En Moose és un tipus que regenta un hotel a mitges però que de jove havia de ser una promesa de l’esport, concretament del salt de trampolí. Ja veieu que la cosa va de salts, a l’obra. En Moose espera que la imminent estada de Margaret Tatcher al Grand Hotel el faci ascendir a director general. Aquesta visita està basada en fets reals, els de l’atemptat de Brighton l’any 84.

El que ve abans d’una catàstrofe o d’un atac pot ser més significatiu que el fet en si o el que ve després del fet. Ho apunta el narrador omniscient per via d’un personatge que és un vell col·leccionista, cosa que subratlla Matthew Tree al pròleg. En comptes del fet, del “salt” fallit al Grand Hotel de la ciutat grisa i costanera de Brighton, Lee ens mostra el salt de cada dia, la línia més o menys recta de les rutines humanes fins que la rutina es trenca. Al capdavall d’atemptats ja n’hem vist molts: asseguts davant de l’ordinador de l’oficina podem veure i sentir com es dispara a l’Àfrica central o al setge de Raqqa. Què pot oferir l’escriptura que rarament pot oferir el vídeo? Context.

En Moose i la seva filla Freya són Anglaterra, i en Dan i en Dawson són la Irlanda catòlica tacada de sang però políticament esgotada, amb el cos del màrtir Bobby Sands ja massa fred. En Dan comença a fer els seus primers passos a l’IRA sota les instruccions del fanàtic d’en Dawson i acaba amb un atemptat que potser li queda gran. Lee retrata el moment històric amb els mateixos noms que van omplir les portades dels diaris —Patrick Magee, de pseudònim Roy Walsh, Grand Hotel, Margaret Thatcher—, però es pren la llibertat de ficar-se al cap d’uns personatges que són tan històrics com la majoria de nosaltres: veiem la història passar, però si mai en canviem el curs serà casualitat.

Hi ha personatges que existeixen per dir les coses intel·ligents que el narrador no vol dir-nos a la cara. Com ara que la vida no es pot explicar sense tota la paleta de colors, sense escales majors i menors, sense tristors i bromes barrejades. Lee ens diu això per la boca del vell col·leccionista i ho posa en pràctica durant més de 400 pàgines, amb un estil còmic que m’ha recordat una distopia esbojarrada que vaig rebre fa temps a casa i mai no vaig ressenyar: Ciutat de Bohanne, de l’irlandès Kevin Barry. Ciutat de Bohanne tenia aire de pura ciència-ficció i, a diferència d’El gran salt, era quasi un experiment lingüístic (i aquí en Ràfols es lluïa, de debò). El que tenen en comú les dues novel·les són protagonistes enfrontats, potents i tragicòmics.

Jonathan Lee ens dona context estructurat a partir dels personatges que crea i a més se’n surt molt bé: s’endinsa a la psique dels personatges, ens fa veure les parts “fosques” dels desitjos i les pors que tenen. Ho notem sobretot quan en Moose recorda el matrimoni amb la dona que després va abandonar-lo, però també quan ens posem al cap de la Freya, que oscil·la entre el desig d’estimar i la confusió sobre el futur, o el Dan, que se sorprèn que la seva mare catòlica encara tingui esma de resar. Com han apuntat alguns crítics, El gran salt és una novel·la de personatges més que no pas un thriller o una novel·la històrica o política, que és el que sembla que hauria de ser d’entrada: lluny d’això, el narrador és simultàniament als dos bàndols, i més que bàndols ens presenta individus creïbles i propers, perdedors i entranyables amb tons grisos a l’estil dels del contista nord-americà George Saunders.

Som davant d’una novel·la ambiciosa però no embafadora, que explota la metàfora del salt (els salts d’en Moose al trampolí i a la vida, el salt d’en Dan al Grand Hotel, el salt de la Freya cap a la vida adulta) i es llegeix amb un somriure.