De la mà de Lluís Pasqual

5.04.2016

De la mà de Lluís Pasqual vam anar a Granada. De la mà de  Lluís Pasqual vam visitar Madrid. De la mà de Lluís Pasqual vam arribar a Avinyó. De la mà de Lluís Pasqual vam somiar per primer cop amb París. De la mà de Lluís Pasqual vam descobrir el teatre. De la mà de Lluís Pasqual vam estimar de veritat Federico García Lorca.

Federico García Lorca

Federico García Lorca

L’estiu de l’any 1986 feia una calor de mil dimonis a Granada. Per arribar-hi, encara havies de canviar de tren i la locomotora de gasoil substituïa l’elèctrica. La velocitat pesada i el paisatge tortuós eren de mala pel·lícula del far west. A la ciutat, vam vegetar entre un paisanatge humà carregat de curiosos personatges disfressats de falangistes. Vivíem al peu de l’Alhambra, amb vistes a l’Albaicín. Per tot arreu se sentia el rumor incessant de l’aigua i del flamenc i dels fregits. L’aire venia carregat de frescor i seguidillas i al Palau de Carles V t’hi podies passar tota la tarda meditant i levitant sense que cap estranger et molestés.

Vam buscar l’espectre de Federico García Lorca, l’amor amb majúscules, i el vam trobar. I ens hi vam acostumar tant que ens hi vam quedar una bona temporada. Vam marxar a Madrid i vam seguir buscant punts de referència lorquians. La Resi va ser el primer. I, miraculosament, vam aconseguir unes entrades per El público. Veníem d’estudiar Valle-Inclán i García Lorca amb un professor marxista. Ens costava molt entendre res del que ens deia, tot i que havíem mamat Valle-Inclán als 16 anys com a acte de fe: “Eximio escritor i extravagante ciudadano”. Fa basarda pensar que ens haguessin de dir que Juanito Ventolera era la contrafigura del mite de don Juan Tenorio. Fa vergonya confessar que per descobrir el teixit metafòric de Poeta en Nueva York haguéssim de comprar la tesi de Miguel Gacía-Posada. Va ser així.

Passava que estàvem encadenats a la batussa constant entre Josep Maria Flotats i Joan de Sagarra, quan les representacions teatrals podien durar tres hores i les ressenyes al diari podien ocupar tres mil espais, un llençol de matrimoni de pàgina dreta. Podrits de mites i de passió, ens vam ficar al María Guerrero en una vesprada inoblidable. Hi penso ara, havent vist El público al TNC un dimecres de finals de 2015. ¿Qui dels presents haurà vist la representació dirigida per Lluís Pasqual el 1986? ¿Com no tenir al cap l’actuació d’Alfredo Alcón? ¿Com no rememorar l’escenografia i la posada en escena? ¿Com oblidar Frederic Amat, més encara quan la seva proposta per refer les façanes del Liceu s’omple de  polèmica? Són preguntes pedants, però me les faig. I comparo, i no ho hauria de fer. I no em trec del cap una història de fa trenta anys. Privilegis, avantatges o desavantatges d’haver viscut.

Lluís Pasqual | Foto JMM/ L'Avenç

Lluís Pasqual | Foto JMM/ L’Avenç

Records que tornen al present amb De la mà de Federico, el llibre tot cor poderós de Lluís Pasqual, que ens parla amb emoció de García Lorca i d’ell, o d’ell i de García Lorca, d’ell i de Fabià, d’ell i de Gonzalo, d’ell i d’El público, d’ell i del teatre, d’ell i de la literatura, d’ell i de la vida, d’ell i de la memòria, d’ell i de la vida, de l’espectador i del lector, de l’altre. Un llibre escrit a raig, amb actes i escenes, música i llums, i molta passió, on hi surten companys i amics del teatre (amb Núria Espert al capdavant), i els Lorca (amb els Fernández Montesinos i Rafael Martínez Nadal) que ens van donar una lliçó d’estètica i d’ètica en temps poc propicis per qualsevol espanyol del temps franquista i postfranquista. Per sort, nosaltres vam venir més tard.

Federico García Lorca i Lluís Pasqual, dues mans i un sol cos, ens han fet viure des de fa trenta anys la vida com si fos una obra de teatre i com si el teatre fos la manifestació més gran de la vida. I això no té preu, ni tan sols el d’un llibre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Tres dels punts més àlgids del meu teatre personal (el que he vist), tots tres al Municipal de Girona: EL PÚBLICO, que s’assemblava molt al que es deu entendre per “art total”; LUCES DE BOHEMIA, el teatre èpic i poètic al mateix temps, el que explica històries i fa experimentar sentiments; PRIMERA HISTÒRIA D’ESTHER, l’obra i el muntatge que em van fer perdre el cul pel teatre quan tenia catorze anys. Tots tres, muntatges de Lluís Pasqual. Una part importantíssima de la persona que sóc ara.