Astral i el rapte d’Europa

17.10.2016

Cada matí, en llevar-me, solc contemplar la fina línia del mar des del meu finestral del Guinardó. Fins ahir acostumava a veure en l’horitzó, a unes quantes milles lluny, les siluetes dels mastodòntics creuers turístics que recalen al port de Barcelona. Avui, per primera vegada, he besllumat altres siluetes més inquietants encara sobre la línia boirosa del nostre mar. He albirat en aigües llunyanes minúscules llanxes de goma curulles de fosques figures humanes. Totes cobertes amb armilles del mateix color: taronja sobre negre i taronja i negre sobre el blau intens d’un mar en calma.

Dos refugiats a punt de ser rescatats per membres de Proactiva Open Arms al Mediterrani. | Aris Messinis /  AFP

Dos refugiats a punt de ser rescatats per membres de Proactiva Open Arms al Mediterrani. | Aris Messinis / AFP

És el mar que aprofiten totes les màfies de les costes del sud del Mediterrani per botar les fràgils pasteres cap al destí somniat, Europa. “Europa és la terra promesa”, exclamava eufòrica una dona africana, amb la seva nena als braços, després de ser rescatada a bord del iot Astral. El iot que uns catalans han reciclat per ajudar al rescat d’emigrants i refugiats al triangle marítim de Lampedusa sota l’empara de l’oenagé Proactiva Open Arms.

Avui encara estic commocionat sota els efectes de la revelació d’ahir vespre. És la força d’un documental digne del Pulitzer (si existís a Europa). És la força del periodisme d’investigació amb tota la seva cruesa i valentia. Parlo del film documental Astral, dirigit per Jordi Évole i Ramon Lara i emès en el programa Salvados de la Sexta. Una setmana abans s’havia estrenat en múltiples sales de cinema de Catalunya i d’Espanya, tot acollint la crida dels directors, per recollir fons per a l’oenagé Proactiva Open Arms.

No tinc paraules ni fórmules per traduir en una línia seqüencial de text la grandiositat única de les imatges que les càmeres i la narració iconogràfica han registrat per a la història de la nostra civilització mediterrània. Imatges úniques d’una veritat que escombrem de l’horitzó: la magnitud de la tragèdia humana que sura i que s’enfonsa dia i nit en aigües del Mare Nostrum. Imatges que també ens ha anat oferint el fotoperiodista català, Ricard Garcia Vilanova, l’únic periodista gràfic present en tot el conflicte de Síria i ara desplaçat a les costes de Líbia.

La narració documental va sent conduïda amb lenta progressió cap al clímax, que és el dia D. El dia D de la revelació iconogràfica és concretament el dia 5 de juliol d’aquest any 2016. El mar està calmat, tranquil, i el cel no amenaça tempesta. Tot contribueix a organitzar les expedicions des de la costa líbia cap al nord, rumb a l’illa italiana de Lampedusa. Les màfies líbies saben que han d’esperar el bon temps perquè els seus clients confiïn en la seguretat del viatge i paguin els 400 o 600 euros de la travessia cap a Europa. Ells i elles pagaran. Hauran estat potser un any o dos per arreplegar aquesta immensa suma de diners. Molts vénen de molt lluny: de Nigèria, de Mali, de Costa d’Ivori, de Somàlia, d’Etiòpia, de Níger, del Sudan… i ara molts també de l’Orient mitjà o més lluny, de Síria, d’Afganistan, d’Iraq. Molts i moltes no arribaran a la riba de l’esperança. Moriran de set al Sàhara o d’un atracament dels bandits o de malalties en presons infectes. Molts callen i preguen al seu déu quan es veuen salvats. I resumeixen tot el seu viatge amb un lacònic “ha estat un infern”. Només el somni d’Europa els ha mantinguts vius i esperançats. Un jove rescatat afirma davant la càmera: “Uns vénen i moren. Altres vénen i aconsegueixen ser lliures”. La dona de la nena contestava: “La meva història? És massa llarga!”.

El vaixell Astral

El vaixell Astral

El dia D de l’extraordinari documental d’Évole i de Lara, aquell 5 de juliol de referència, l'”Astral” va albirar de bon matí pel radar cinc pasteres amb unes cent cinquanta persones cada una. Els plans generals de cada pastera, amb els africans anxovats al llarg de les canonades inflades, silenciosos, tot ulls, expectants, exhausts, constitueixen la metàfora plàstica més punyent de l’atracció fatal d’Europa sobre Àfrica. Però al revés del mite cretenc, no és Europa la raptada per Zeus. Ara Europa rapta els imaginaris de mig Àfrica, com segles enrere en raptava els fills per fer-ne esclaus.

Els voluntaris del iot van tenir aquell dia una gran feinada: en diuen l’operació de “transfer“, és a dir, de traslladar els emigrants de les llanxes al iot, oferir-los els primers auxilis, i després transferir-los als vaixells militars italians o alemanys. Aquell dia van rescatar de la mort 4.500 persones en aquell triangle tràgic. Europa ja ha tancat les portes de les muralles. Aquests vaixells (militars), com també el conegut Dignity de Metges Sense Fronteres, es limiten a salvar els condemnats. En diuen garantir el dret elemental a la vida. I és que, si la Mediterrània del sud està encalmada, avui i demà les màfies continuaran explotant el negoci del rapte amb els milers i milers d’africans i altres refugiats que van acudint a les aigües càlides del Mediterrani. Les màfies continuaran anxovant clients a les pasteres de goma, sabent que aquells desgraciats no arribaran mai a cap port… si no són rescatats a alta mar. Només en els primers sis mesos del 2016, hom calcula que han perdut la vida unes 3.500 persones més enllà d’aquest horitzó nord que contemplo des de casa.

Etiquetes: