Albert Serra. Mori el rei Lluís XIV

23.11.2016

Albert Serra va presentar la seva darrera obra cinematogràfica, La Mort de Louis XIV (Andergraun Films, 2016) al cinema Truffaut de Girona, juntament amb els professors de la Universitat de Girona Imma Merino i Àngel Quintana. Guardonada amb el premi francès de cinema Jean Vigo, amb aquesta pel·lícula Serra accedeix a un reconeixement internacional indubtable. Tot i que en un principi l’acte, també organitzat pel festival Temporada Alta, havia de comptar amb la incorporació de l’intèrpret principal, Jean-Pierre Léaud, es va informar els espectadors que no podria assistir a la sessió, que fou multitudinària.

Andergraun Films (2016).

Andergraun Films (2016).

Semblava impossible, però contra tot pronòstic el cineasta Albert Serra ha tornat a colpir inequívocament l’autosuperació. Estilísticament i formalment, La Mort de Louis XIV produeix un orgasme audiovisual. Ofereix uns plans genuïns i hipnòtics, que es concentren sovint en unes mirades  i uns rostres de tanta profunditat que sembla que es puguin palpar amb només estirar el braç.

El film reprodueix els últims moments del monarca Lluís XIV, al qual se’l va endur una gangrena detectada tardanament. Amb un background existencialista, es tracta la impassibilitat d’allò infranquejable. El Rei Sol, un dels homes més poderosos de la història, va morir llastimosament en un llit, passant els seus darrers instants manant, maleint i vomitant. Serra, doncs, combina la tragèdia amb la vulgaritat; l’èpica amb la banalitat; la vanitat amb la feblesa. Afegint, sempre, un contrapunt humorístic. Com va resumir el director, “podria esdevenir perfectament un fet narrat en primera persona, ja que amb excepció d’una escena, el rei Lluís apareix constantment”.

El guió tampoc suposa una decepció. És cert que es basa estrictament en memòries i anotacions històriques provinents de la cort més propera al sobirà; segons el mateix director, s’han seguit de manera fidedigna les acotacions de la documentació recollida. Tot i així, hi ha hagut relativament espai per a la improvisació i la creativitat dels diferents actors. Un exemple és el del poeta Vicenç Altaió, també present a l’estrena, que es posa a la pell del metge esperpèntic provinent de Marsella, Le Brun, i inspirat en Arnau de Vilanova.

Solament dos paisatges apareixen en tota l’obra. El primer, al principi, com a títol d’entrada o preludi de l’obra. El segon, a l’equador de la pel·lícula, i simbolitza, aparentment, un entreacte, un descans per a l’espectador desesperat en una cambra infausta. L’atmosfera, brillantment aconseguida, transmet aquella sensació de càrrega, claustrofòbica i barroca, i produeix un efecte d’asfíxia del tot asmàtic.

I és que, rodada al majestuós castell d’Hautefort (Dordonya), Albert Serra ha recreat una ambientació naturalista, seguint amb la seva exquisida i acurada tècnica hiperrealista. Cal destacar l’encert pel que fa al vestuari. De fet, el públic pot arribar a dubtar, en determinades escenes, si està veient una pel·lícula o contemplant un quadre d’època. Tot, sense perdre les particularitats del seu cinema: àcid, contradictori, xocant i amb espurnes d’humor. El riure en el drama. Considerin la sorpresa final.

L’espectacle ha de continuar

Per altra banda, dirigir el mite de la Nouvelle Vague, Jean-Pierre Léaud, ha suposat un repte per al director banyolí. Després de la projecció al Truffaut, Serra va confessar que “a Léaud li feia por filmar, per la trajectòria que carrega a la seva esquena”. No volia que fallés la seva condició de llegenda cinematogràfica. Al llarg del rodatge, el veterà actor es trobava “recelós, sobirà, autoritari”. Explica que no consentia que cap altre figurant li fes ombra, de tal manera que es comportava exactament com si fos el rei. Després, afegia: “exposava certa fragilitat, i això es canalitzava en el personatge que interpretava Léaud”. La gestualitat del francès profereix una força  interpretativa única, inequívoca i absolutament creïble.

Durant la presentació, altrament, el quixotesc Lluís Carbó va ser l’homenatjat de la vetllada. Serra va dedicar-li unes paraules, tot al·legant: “ens deixa un personatge molt estimat per mi, però the show must go on”. El director, així, agafa embranzida i confessa en primícia que ja es troba capficat en el seu pròxim llargmetratge, que es titularà I am an Artist i que narrarà la història d’un jove talentós que haurà de fer front als entrebancs i a les condicions adverses del món de l’art contemporani.

La Mort de Louis XIV acaba amb la frase proferida pel metge de confiança del rei, i que diu: “La pròxima vegada ho farem millor”. Com sospita la catedràtica Imma Merino, aquesta podria ser una picada d’ullet del cineasta. Irònic, lacònic i, a la vegada, més autèntic i sincer que mai.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Vista la pel.lícula a la Filmoteca de Catalunya, em va satisfer molt. Encara em ve sovint a la ment. No havia experiementat mai una sensació com aquella: en un ple de gom a gom, un silenci absolut, es desplega davant teu un seguit de situacions versemblants dominades pel tedi: la pròpia totalitat del poder absolut el converteix en inútil per a resoldre el darrer afer. Es diria que tota la colla d’inútils o de robots que envolten el rei, justament per ser qui és , creuen que ja trobarà la solució del seu mal. No gosen tocar-lo, la seva ciència és inútil, observen, tenen cura del malalt com d’una efígie silent. Li canvien l’embenat de la cama que es podreix sense poder ni mostrar el rictus de la pudor. I se’ls en va de les mans, l’observen per trossos, el metge esdevé criat ignorant, els mots “sire”, “majesté”, repetits un pou de vegades, són com la conçoneta que ha de bressolar el malalt. El tedi a la sala és natural, som a dins de la cambra, gairebé estirats al llit. Si sonés un mòbil seria espantós.