Vespres de la Beata Verge

Antonio Tarantino és segurament un dels dramaturgs europeus actuals més interessants i alhora més desconeguts a casa nostra. Amb una llengua pròpia molt particular, en què l’oralitat aparentment espontània de la seva escriptura conté una força poètica de gran bellesa i brutalitat, Tarantino afronta les tragèdies de l’individu contemporani des del compromís ètic i polític més exigent, sense dogmatismes i amb una grandesa d’esperit humà que defuig totes les banalitzacions derivades de la societat de consum i de les rigideses intel·lectuals.

En la seva prolífica obra destaca la tetralogia Quatre actes profans, definida pel mateix autor com a “tetralogia de la cura” pel valor sanador i catàrtic de les quatre peces teatrals, que s’enfronten des d’una perspectiva desmitificadora, sensual i tragicòmica a grans oratoris sacres com la Passió segons Sant Joan, Stabat Mater o Vespres de la Beata Verge. La riquesa iconogràfica d’aquestes obres, tanmateix, no cau mai en el simple plaer erudit, sinó que reposa sobretot en la seva fascinant potència teatral i en un delicat gust per la profanació, entès com a motor del compromís intel·lectual a partir del plaer estètic.

Vespres de la Beata Verge, que es podrà veure a la Sala Beckett del 15 al 18 de novembre, posa en escena un pare que ha anat a un dipòsit de cadàvers per identificar i repatriar el cos del seu fill, que s’ha suïcidat. Per mitjà de la veu d’aquest home, recorrem unes suposades converses entre pare i fill abans de la mort del darrer, alhora que assistim a un procés de “redempció” a través de la veu del pare, qui d’alguna manera reinterpreta la realitat del suïcidi fent entrar el noi en una dimensió poètica que acaba per dignificar la decisió del fill, conferint-li una significació humana que traspassa de llarg la seva simple individualitat.

El dolor extrem per la pèrdua del fill es veu reconvertit així en un esforç gairebé sobrenatural de dignificació de l’existència humana gràcies a l’acceptació de l’alteritat i de la condició més física que metafísica de la vida, des d’una espontaneïtat tragicòmica que converteix el protagonista d’aquest monòleg en un gran personatge del teatre contemporani. Un dolor que, en lloc de resultar paralitzador o castrador, esdevé motor de la grandesa poètica i sobretot de la grandesa ètica.

Albert Arribas, traductor de Vespres de la Beata Verge, d’A.Tarantino
Del 15 al 18/11/2012 a la Sala Beckett