Un pagès, un actor i un guàrdia civil

Recorden aquella frase feta que diu “Si la muntanya no va a Mahoma, Mahoma anirà a la muntanya”? Doncs si fa no fa això és el que ha passat entre el Teatre de l’Aurora (Igualada), La Mercantil (Balaguer), la Sala La Planeta (Girona) i la Sala Trono (Tarragona): quatre espais escènics fora de l’òrbita de Barcelona s’han unit per a coproduir un espectacle al marge de la capital. L’obra es titula Beuré de la teva aigua, l’ha escrita i dirigida Dobrin Plamenov, i ja ha visitat les quatre ciutats. A Núvol ens hi vam atansar, in extremis, a l’última funció de l’última població. Això és, el passat dia 1 de novembre a la riba de l’Onyar, en plenes Fires.

Abans de continuar, però, que ningú pateixi (si algú ho feia): la peça es podrà veure, de moment i confirmat, a la sala Dau al Sec el pròxim mes d’abril (del 12 al 18). No hi ha misteri: Beuré de la teva aigua va guanyar el Premi Dau al Sec 2022. Ah, i va quedar finalista al premi Quim Masó 2021. Ja és un bon començament.

El muntatge són tres monòlegs consecutius (Part I, Part II, Part III), embastats pel fil, asseguren, del canvi climàtic. Nosaltres no ho vàrem acabar de veure (això del canvi climàtic, no els tres monòlegs consecutius). El dramaturg els anuncia, en lletres immenses, a la paret del fons de l’escenari, perquè ningú tingui dubtes. El primer de tots, ‘Digne de ser viscuda’, és el més potent, de lluny.  Ens narra la vida (desgraciadíssima) d’un agricultor de Gaza, pacífic i cec d’un ull. “Jo cultivo verdures, no bombes”, confessa, desesperat. Està fart de les incursions de l’exèrcit israelià i de les destrosses que li fan al camp (més enllà de matar-li parents i veïns, és clar). Aquesta minipeça versa sobre l’etern conflicte entre Israel i Palestina.

El segon, ‘Davant el dolor dels demés’ (he hagut de buscar al diccionari si “demés” és sinònim d’”altres”, i no m’ho ha semblat, té una altra accepció), és el més dèbil. S’erigeix en una mena de conferència –ara sí–, sobre la sobrepoblació mundial i les repercussions que això té en el planeta, com l’esgotament dels recursos naturals, sobretot l’aigua. El text s’ho fa venir bé per enllaçar amb el primer soliloqui i improvisar una classe magistral sobre el riu Jordà i el control de les seves aigües per part de les potències d’Orient Mitjà, bàsicament l’estat jueu. “Qui controla l’aigua, controla la vida”. L’or blanc, que se’n diu. Les guerres del futur seran per la gestió d’aquest bé tan preuat. Això li permet al protagonista –un alter ego de l’actor– derivar cap a una ponència alliçonadora que insta el públic a consumir menys carn vermella (i, pràcticament, convertir-lo al veganisme): “La indústria de la ramaderia genera més emissions que tot el transport junt”. Apa, a tocar el crostó de la consciència.

El tercer i últim de tots, ‘El temps de la ira’, és la confessió, a càmera de mòbil, d’un guàrdia civil destinat a Ceuta. El missatge va cap als seus pares. N’està fins al capdamunt de la seva feina: controlar, entre d’altres, el flux de migrants d’Àfrica cap a Europa a la platja d’El Tarajal (vagin a l’hemeroteca, si no ho recorden, per saber què hi va passar, en aquesta platja, fa un temps. Esfereïdor), i vol posar fi a l’absurditat en què viu. És una peça curta, però contundent. Com se sap, els membres de les forces de seguretat tenen prohibit manifestar-se al carrer i pronunciar-se públicament, si no és a través dels seus sindicats. Així que aquest testimoni –ni que sigui en l’esfera privada– té un valor la mar d’interessant. En aquesta peça també cal buscar amb lupa les traces del canvi climàtic, però serem generosos en tant que una de les causes de la migració són les catàstrofes naturals o la fam. “Pensar no és bo, a l’exèrcit”, diu el policia desencantat.

Els tres personatges tenen la veu i el rostre de l’actor igualadí Marc Tarrida, per això l’hem deixat pel final. Ell, sense dubte, és el millor de la proposta. Estan interpretats amb mestria, cadascun d’ells en la justa mesura, sense histrionismes, amb una sinceritat abassegadora. No és ni de bon tros la primera interpretació que fa un dels tres membres de la companyia Duo fàcil (Y me morí. Cabaret mexicano para 3 difuntos, Bollywood Bombay Barcelona, La revolució de les 4 idees…) o una altra de més recent, la impactant Set nenes jueves, de Caryl Churchill, al Teatre Lliure de Montjuïc al juny de l’any passat (precisament, la dramaturga britànica la va escriure per a recaptar fons per a Gaza i Cisjordània). Però part del públic del dia de La Planeta només coneixia el seu paper de reporter “poca-solta” (tal com el va definir un dels veterans periodistes culturals gironins, a la sortida de la funció) que està fent des de l’estiu a la Cadena SER. I, és clar, se’n va endur una grata sorpresa, en positiu. Ho corroboro. Marc Tarrida (a Núvol n’hem parlat en altres ocasions) és un molt bon intèrpret, i posarem una espelmeta a Sant Genís de Roma perquè el destí li ofereixi el paper de la seva vida. Ni que sigui perquè puguem continuar gaudint del seu adorable accent de la Catalunya central.

En aquest muntatge, Plamenov (NINA, Beautiful Boyz, Orlando BOOM) excel·leix més en el seu vessant de director (també va ser adjunt, recordem-ho, d’Àlex Rigola, a Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers, La Gavina i Ofèlia). Modela un actor entregat per a servir-nos en safata un text amb regust desesperançador, per no dir obertament pessimista, sobre el món que ens envolta: pandèmia, recessió econòmica… i canvi climàtic. Amb un títol imperatiu, poderós, Beuré de la teva aigua, que dispara a matar. Una frase que ni tan sols demana permís, sinó que anuncia que manllevarà allò que li és aliè, peti qui peti. “Per poder viure millor hem ocupat més terres, encara que siguin les dels altres”, ressona en algun moment de l’obra. Perquè la proposta s’endinsa en un altre clàssic, no menys important: qui té el relat dels fets que ens envolten? Durant setanta minuts, un pagès, un actor i un guàrdia civil intentaran trobar la resposta.