Transcendir el record

Hi ha creadors/es (dramaturgs/es, directors/es, etc.) que la seva suma d’obres crea un corpus dramàtic en el qual acaben per destacar conflictes, temes, personatges… Producció rere producció, els seguidors, crítics i públic en general, ens deixem sorprendre, sabent que sempre hi trobarem aquelles traces de l’autor. És en certa manera una sensació reconfortant, quan les identifiques saps que és ell/a, que no s’ha diluït en la uniformitat de certs autors. Però al mateix temps, hom exigeix sempre una nova història, un nou punt de partida que aporti quelcom original. Llàtzer Garcia promet i compleix totes aquestes expectatives. A cada història, a cada direcció, hi entrem de ple, ens enfonsem en els seus mons trencats i ens hi sentim terriblement còmodes. Al final, les visions ja acaba el seu final de viatge a la Sala Beckett. Ha estat reposada durant gairebé un mes. Per a un servidor ha estat una de les obres de la temporada.

Parlava, doncs, dels senyals identificatius. Garcia és un home a qui li interessen les històries més fosques, on es presenten una sèrie de personatges consumits per la culpa i el dolor que ve del passat i que els deixa en una situació d’immobilitat. Per tant, el conflicte sempre està en com l’entorn d’aquests personatges els obliga a sortir d’aquesta paràlisi. Hi ha altres marques: l’estructura fragmentada del relat, el rebuig a la imposició de judicis morals (tots tenen els seus grisos), els finals poc concloents que obliga l’espectador a triar el destí dels personatges. I en les últimes produccions de l’autor gironí succeeix quelcom a destacar: són històries que situa a Girona (ciutat i afores) i parteixen de records i vivències personals. Arriba a una edat que ens ve molt de gust modelar històries viscudes per passar comptes amb o retre homenatge al mateix passat.

Tot plegat es veu en aquesta obra on l’Àlex (Joan Carreras) viu en una masia a prop de Girona. A la casa del costat s’hi instal·len una parella de joves, la Sara (Elena Tarrats) i l’Adrià (Joan Marmaneu) buscant la calma mental (ella tenia la imaginació castrada a la ciutat). Tots tres connecten, però l’Àlex es resisteix a entrar dins la seva casa. Després d’un sopar molt agradable entre els tres on l’Àlex té la confiança d’explicar-los un episodi traumàtic del passat, hi ha quelcom que es trenca quan la parella descobreix el seu veí en calçotets mirant casa seva obsessivament. L’escena fa feredat. Si Garcia ja havia situat el dubte i l’estranyesa sobre aquest personatge, encara escampa més la desconfiança. La sospita sobre les seves intencions vertebra el relat i manté l’espectador en tensió. Però aquestes sospites es reparteixen a parts iguals amb un personatge que inicia l’obra i que es presenta davant de l’Àlex com si fos una espècie d’aparició (un es planteja al principi de la trobada si pot ser una projecció mental). Aquest home és el Marc (o Marcus segons recorda el seu antic amic, interpretat pel Xavi Sáez) qui ja reconeixem com un dels integrants de la banda de rock de la qual n’havia parlat prèviament l’Àlex. És una trobada clau, on en un primer moment tots dos personatges amaguen les seves cartes per finalment abocar els records, les veritats i confessar les seves motivacions de vida: un viu per recordar i honrar els morts en un exercici d’autoflagel·lació conscient; l’altre els hi ha girat la cara per poder tirar endavant. Però els morts mai marxen.

El Llàtzer autor i el Llàtzer director troben la millor manera d’invocar els esperits del passat perquè ells mateixos expliquin la seva història sigui com una evocació del record (durant el sopar dels tres veïns) o com una aparició del passat que trena amb el present quan es descobreix un espai i s’obre la capsa de Pandora. En aquest punt l’autor reparteix comprensió per aquestes dues víctimes, però planteja un nou dubte sobre la responsabilitat de l’Àlex. I encara que la història queda conclosa i cadascú sembla assumir les seves culpes, tot sembla quedar igual. Un continuarà fugint, lluitant per l’oblit; l’altre continuarà invocant els morts, aferrat al record com una penitència en vida. Malgrat tot, l’esperança rau en aquests veïns que li demanen, al fil de la nit, que entri a casa.

Garcia ha demostrat ja repetides vegades solvència a l’hora de treure el millor dels seus intèrprets. Aquí juga amb dues cartes guanyadores, Joan Carreras i Xavi Sáez. El primer crea un personatge que bascula entre la llàstima i la psicopatia, una bomba de rellotgeria que no intueixes per on pot acabar explotant. Contingut i desfermat, concís i entregat, obligat a descobrir els seus dimonis interiors. Al seu costat, Xavi Sáez és sempre un valor segur per crear personatges foscos, gent simpàtica, somrient, al fil de l’esclat violent. No arriba la sang al riu, però Sáez no és complaent amb el seu antic amic. Pot més la por que l’empatia. Mentrestant, Elena Tarrats i Joan Marmaneu, personatges amb una funció més d’acompanyament, que ajuden a desencadenar els fets, es desdoblen amb els morts. Ella esdevé més misteriosa, connecta més amb l’Àlex; ell, més testimonial, amb una actitud més protectora, de guardar les distàncies.

Hi ha un cinquè personatge que es va descobrint al llarg de l’obra: l’espai escènic, dissenyat per Sebastià Brosa. Dues tarimes sota les quals es guarden bancs, tamborets, un equip de música, àlbums de fotos i algun altre element d’attrezzo. I una escala sobre la qual Joan Carreras es presenta copsant la seva obra. Però com els personatges, aquest espai també amaga els seus secrets. D’aquí ve aquest teló negre que s’arremanga lleugerament quan la Sara i l’Adri observen el seu veí. Però quan s’obre pel centre, un esgarip i un raspat de guitarra (fantàstic disseny sonor de Guillem Rodríguez, creant amb Maria Casellas i Miguel Ballester algunes de les cançons de la banda Bolondo) descobreixen un petit estudi i el record es fa carn. Un moment de pèls de punta.

Al final, les visions acaba sent una obra molt compacta en tots els nivells, dramatúrgia, direcció, escenografia… i és un nou exercici per exorcitzar els records del mateix Llàtzer Garcia tal com va fer a Els nens desagraïts o a La font de la pólvora. Enfrontar-se als morts del passat, prendre comptes amb els records més traumàtics, conviure o ignorar-los. O crear art escènic  per compartir les neures i les reflexions i transcendir el record.