Fe, creença, dubte i… La Revelació a Els nens desagraïts

Estem sens dubte davant de la creació d’un dels millors monstres de l’any

Martí Figueras

Martí Figueras

Comunicador cultural

Comencem amb una confessió. Senyor, he pecat. No he vist La pols. Ni en teatre, ni en cinema. Tinc pendent de veure-la. Espero que m’ho perdoneu. Ah! Ja que hi som, tampoc vaig veure La terra oblidada, la que seria la primera part de la trilogia de la família escrita per Llàtzer Garcia. Aquesta trilogia es tanca ara amb Els nens desagraïts. Aquesta, senyor, l’he anat a veure.

I també vaig gaudir de Sota la ciutat fa un parell de cursos al Teatre Lliure. Precisament d’aquella obra, la meva primera aproximació a l’escriptura del dramaturg i del treball d’Arcàdia, una de les coses que em van sorprendre va ser l’espurna de creació del text. Un passatge de Revolutionary Road, el llibre de Richard Yates. D’aquest paràgraf va desenvolupar els dos personatges principals de l’obra. Com molts autors, la bona lectura acaba parint nous monstres. Però Llàtzer Garcia no sols rep la inspiració de les novel·les amb més pes dramàtic, sinó sobretot del que el rodeja, del món que l’ha format. Diu l’autor que la història d’Els nens desagraïts existeix perquè coneix una persona que la va viure. A l’institut, a Girona, Garcia tenia com a company un noi ben estrany. No es relacionava amb ningú i els caps de setmana es feia fonedís. Anys després va tenir l’ocasió d’establir més amistat amb aquest “bitxo raro” i descobrir que havia estat membre d’una comunitat religiosa que vivia apartada de la societat i que seguia unes regles molt estrictes d’austeritat per tal d’aproximar-se a Déu. Tots aquests fets són sens dubte l’espurna. Però és quelcom més, la principal font de documentació. Els nens desagraïts és ficció, però una ficció documental. La comunitat va existir i part de la seva història la reviuen ara Muguet Franc, Guillem Motos, Ramón Pujol i Teresa Vallicrosa.

La Sala Gran de la Beckett és ben gran i moltes de les escenografies que s’han muntat allà no acaben d’ocupar l’amplitud de tot l’espai deixant molt d’aire al voltant. En el cas d’Els nens desagraïts és el primer que destaca. Una petita cuina d’una caravana i davant, un enrajolat entre el qual creix l’herba. També un bidó, i unes cadires. I més endavant, el Guillem Motos arrossegant un llit de matrimoni per dibuixar l’habitació dels pares del nen. Així doncs, l’espai escènic és petit i al voltant seu sols veiem aire i foscor. Però l’efecte creat és positiu, perquè ens transmet la sensació d’una comunitat perduda a l’aire lliure, aïllada. Aquesta solitud ve refermada a més per una il·luminació molt tancada, íntima, com de capvespre d’hivern, amb els rostres retallats.

De fet, així comença l’obra. Una dona (Teresa Vallicrosa) convencent un noi (Ramón Pujol) que deixi la seva antiga vida, que s’estableixi en aquell campament amb el seu fill i que l’ajudi a ser un dels fundadors i mestres d’una nova comunitat dedicada a resar i a treballar per aproximar-se a Déu. L’escena acaba amb la crema en un bidó de tot de discos de Led Zeppelin mentre retronen els acords de la banda i la veu del Rober Plant. Abans, però, de l’encesa del llumí, hi ha un moment de dubte. Finalment, el noi deixa que les flames acabin amb els udols del passat per centrar-se en el recolliment i el penediment que simbolitza Bach. Tot seguit se’ns presenten un matrimoni (Guillem Motos i Muguet Franc), ella devota, ell amb molts dubtes. Es tracta d’una discussió sobre l’educació dels seus fills i que acaba amb la intervenció de la mare fundadora acceptant que els nens han de seguir amb la seva escolarització, però que la resta del temps l’han de passar en la comunitat. Durant la discussió, ella, tan devota, escolta el seu marit i dubta. Aquestes primeres escenes ens serveixen per conèixer l’origen de tot plegat. Però a l’autor no li interessa explicar la història d’aquests personatges, sinó la dels seus fills ja adolescents, que es retroben anys després en un moment catàrtic per tots tres. Han passat moltes coses a les vides d’aquests tres xavals. Són tres ovelles perdudes que han hagut de formar un nou ramat en un món aparentment hostil. El retrobament serveix per posar-se al dia, enfrontar-se al passat i fer-se fort en el rebuig de les ensenyances imposades. Però la marca de la comunitat és molt profunda i el dubte també s’instal·la i es fa cada cop més gran. Les seves vides actuals, tot i ser viscudes segons els seus preceptes, no són precisament ideals.

És clar que a Llàtzer Garcia li interessa descriure el conflicte marcat en un marc molt concret. Però si agafem distància, com sempre s’ha de fer amb cert tipus de teatre, entendrem que no parla del fanatisme religiós, sinó d’opcions de vida, de model d’educació, de la rebel·lió adolescent, d’allò que diuen de matar el pare. Però en el fons, i tal com diu al final el personatge del Guillem Motos, tot són creences. Fins i tot alguns hi veuen paral·lelismes amb el Procés. Per què no?

Però a Els nen desagraïts no hi ha judicis clarament posicionats. A Sota la ciutat també es veia una certa voluntat equidistant, de marcar dos bàndols enfrontats, sense decantar-se més per un que per l’altre. Tots perden i tots guanyen. A la nova obra de l’autor gironí, el conflicte és intern, els dos bàndols enfrontats batallen dins dels tres xavals. I l’autor continua mirant-s’ho des de la distància, respectant els dubtes dels personatges. Perquè si un renega de la comunitat, després acabarà confessant que malgrat tot la continua tenint molt present. Però a poc a poc el record es va fent fort i la presència de la mare fundadora acaba per decantar la balança. Una conclusió final que et deixa descol·locat. És un final contundent i tancat, tot i que un servidor, havent-hi pensat reposadament, no se sent capacitat per dir si és l’única opció que hi ha per entendre aquesta última revelació.

El text de Llàtzer Garcia requereix la complicitat dels seus actors, Guillem Motos i Muguet Franc, els dos extraordinaris com a germans que reneguen amb visceralitat del seu passat. Per contrarestar aquesta violència, Ramón Pujol crea el tercer nen desagraït des de la fragilitat i la candidesa. Però per sobre de tots ells hi ha la mare fundadora, una enorme Teresa Vallicrosa que imposa la paraula, la mirada i el silenci com la llosa dels deu manaments. La seva potència escènica es mostra en tot moment, però sobretot en aquesta escena final, on ella ressegueix en silenci amb la mirada els seus deixebles descarrilats. Estem sens dubte davant de la creació d’un dels millors monstres de l’any.

Ah, per cert, Els nens desagraïts també té molts paral·lelismes amb La pols: les presències absents, els traumes del passat, la rebel·lió, la violència interior, l’equidistància vers els personatges… Sí, no he vist l’obra. Però l’he llegida. Perquè el teatre també es pot llegir. És una bona manera també de fer teatre. En aquest cas, tu ets el director de l’obra.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació