Tornar sempre és la millor part de l’aventura

A les classes d’història es van deixar de dir-nos que Isabel I, a banda de reina, va ser una genocida majúscula, la ideòloga de la unió dels regnes Catòlics i una de les responsables més directes de la Inquisició. Cada dia és bo per adonar-nos que no només les classes d’història han volgut enterrar el retrat de la cara menys amable dels temps. Fa deu anys naixia la companyia teatral La Calòrica de la mà de la producció Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I per dir-nos en vers que sí, que Isabel I va ser de tot menys benèvola i, el conseqüent imperi espanyol, una anomalia crònica per a la història.

Aquest divendres 10 de gener torna la Calòrica amb la seva obra primigènia a les mans per tal de celebrar un aniversari merescut i feliç. Ho fa al Teatre Lliure, la casa que ja és oberta perquè l’ocupin noves generacions i joves creadores. Així doncs, Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I es conjura, novament, als escenaris per commemorar una existència impregnada de supervivència. Així també, una reciclada Isabel I es disposa a tancar el primer semestre de la temporada 2019/2020 del Lliure de Gràcia, tot just un any després que Juan Carlos Martel n’encapçali una renovada direcció artística.

“Tornar sempre és la millor part de l’aventura”, recitaven els Amics de les Arts en el seu àlbum “Espècies per catalogar” (2012). Avui tota la bona gent de La Calòrica, la mateixa que sortia amb entusiasme i energia de l’Institut del Teatre i despertava en el panorama laboral desolador del 2010, aprofita per retrobar-se i reunir-se al complet després d’una dècada d’anades i vingudes i de molta sang i molta suor. Ara bé, no s’obliden de fer un exercici de revisió, com una mena de balanç que arriba deu dies després d’haver inaugurat nova dècada. Per això, decidits a tornar plantar la llavor que va germinar en forma de companyia, centren una mirada atenta, crítica i satírica com de costum i poètica d’esperit a tota la seqüència de fets claus succeïts en un decenni indiscutiblement convuls i transcendent. La “qüestió catalana” ja és per defecte la protagonista del pretèrit més recent i la Calòrica no n’ha volgut passar amb els ulls clucs. És cert que el procés és un fet viu d’allò més diagnosticat i esquarterat, però caldrà veure quina és l’autòpsia i els paral·lelismes que l’opera prima dels calòrics ens depara.

El dramaturg Joan Yago ens parla d’un muntatge nou que manté l’ADN descarat i els intèrprets de l’original. L’espectador podrà topar de nou en una tragicomèdia capaç de posar el poder i la vergonya en un mateix sac, que esclata amb força a la cara dels homes tot debilitant-ne les passions. D’aquesta manera, el poder i el desig enceten un diàleg forjat en el passat, escrit originalment ni tan sols sense signes de puntuació, però actualitzat, on la reialesa juga un paper encara actual, si bé sigui per la seva aptitud de ridiculesa i desventura. Aquesta és la metàfora grotesca que continua bategant dins l’espectacle, que situat en els darrers dies de vida d’Isabel I i en els seus intents per evitar veure que l’imperi s’ensorra, també ens parla del fracàs de l’aparent eternitat, la decebedora descoberta de la brevetat de la vida i l’evidència fatigosa de la mort. La companyia ha crescut amb la naturalitat d’una asímptota, destinada a créixer exponencialment, per això, la Calòrica de Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I no és la Calòrica del “haha, hihi” de Fairfly (2017).

Deu anys donen per molt: entre Editto Bulgaro (2012), la Nau dels Bojos (2013), Sobre el fenomen de les feines de merda (2015), Fairfly (2017), Els Ocells (2019), entre d’altres, la Calòrica ha pogut redissenyar gèneres, explorar nous terrenys estètics, treballar diversos límits creatius i, arribats al 2020, complir la promesa “que quan féssim deu anys tornaríem a fer Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I”. Ara toca reenfrontar-se a un projecte, semblant en un fantasma del passat, “pensat com un retaule que es desplega, al centre del qual hi ha un llit de dimensions exagerades, grandiloqüents, on es menja, es folla i es decideixen els assumpte importants del regne”, ha explicat Albert Pascual, l’escenògraf. Alhora, irromp una música nova que ha de lluitar amb l’antiga, un refinament de línies temàtiques com és la de la política, molt més adaptada als dies que avui ens acaparen, i amb una idea de to molt més esbojarrada però sempre amarada amb la mateixa essència. Quan parlo d’essència em refereixo a tot allò que els ha fet ser qui, què i com són ara.

No hi ha dubte que amb Isabel I i la seva família, La Calòrica va començar a afaiçonar l’humor que la caracteritza fins a convertir-se en una maquineta de rellotgeria que continua funcionant sense que sigui necessari un canvi d’equilibris. “Les idees ja hi eren, però les hem volgut polir en una estructura de text que continua sent petita”, explica Yago. Ara bé, el corpus textual tan sols serà eficaç si aconsegueixen el que el dramaturg considera primordial: produir a l’espectador un efecte molt semblant al de l’obra original. Així, Yago continua persistent amb la recerca d’emocions en històries existencials perquè això també va d’on venim i on anem.

Israel Solà, director escènic, és honest a l’hora de dir-nos que el procés, malgrat semblar repetitiu i més calmat, ha estat d’allò més angoixant. Tot i que els dubtes els han conquerit, s’han permès l’obertura de costures pel que fa a la creació textual, interpretativa i escènica. Per aquest motiu, l’interès per la perversió del gènere continua gaudint d’un cert pes dins la funció; una reina Isabel I representada per un home i un cardenal interpretat una dona aconsegueixen, segons Carla Rovira, l’única actriu que va formar part de l’espectacle i no ha romàs a la companyia, una desacralització d’uns personatges i, per tant, una autèntica disrupció. En aquest sentit, s’ha fet una revisió significativa del gènere a través del personatge de Joana, la boja. Mentre exploraven les raons de la seva bogeria, hi han trobat verdaders esculls de l’amor romàntic. No hi ha dubte que Solà i companyia s’han permès el dret de corregir-se sense malmetre el propi codi de l’obra.

Solà somriu als seus companys, assentats just davant seu, mentre diu que tenen la sort d’haver pogut créixer més enllà de la companyia durant aquesta dècada. De fet, tots els membres expliquen que sempre han compaginat La Calòrica amb altres feines, però això no és res més que una altra evidència d’un paisatge teatral -cultural en general-, francament devastador.

Deu anys enrere, l’objectiu inicial era fer un exercici d’estil al voltant dels drames monàrquics de Shakespeare per fer una pròpia història de reis i reines. Després de veure que l’obra va aconseguir parlar de la mort i la família, ara el relat es despulla mentre juga a ser una obra shakespiriana de manera innocent i humil. Potser avui la Calòrica ens ensenya que allò pel qual vam apostar-ho gairebé tot s’ha guanyat la justícia de ser rememorat. Segurament, l’exercici més intens ha estat traslladar-se al punt on va començar tot, una pràctica gens fàcil quan el recorregut és llarg i profund. Arribats al punt de renéixer a la post crisi, La Calòrica és avui una espècie preciosa per catalogar, que pot bufar ben fort les espelmes i ensenyar-nos, com els Amics, que tornar sempre és la millor part de l’aventura.