Qui té por de ser contemporani?

Per què August Strindberg és un dels autors menys representats a Catalunya? Per què hem trigat tant temps a disposar d’una antologia digna de la seva obra dramàtica? Dimecres passat es va viure una jornada molt intensa a l’Institut del Teatre (IT). Arran de l’edició del volum d’obres d’August Strindberg (publicat per Comanegra i l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, amb la meravellosa traducció de Carolina Moreno Tena i Feliu Formosa), la revista Estudis Escènics, amb la col·laboració de la Facultat de Filologia i Comunicació de la UB, va organitzar una Jornada de debat al voltant de Strindberg, el renovador teatral europeu menys representat a Catalunya.

La professora i investigadora Teresa Rosell celebrava, al principi de la seva ponència, la unió tan poc habitual entre teoria i pràctica. I és que la jornada estava organitzada en dues sessions: al matí van tenir lloc les intervencions de caire més teòric, amb Jonathan Châtel, Imma Merino Serrat, Jean-Pierre Sarrazac, Teresa Rosell, Carolina Moreno i Anna Pettersson. I a la taula rodona de la tarda, conduïda per Carles Batlle, hi van participar els pocs creadors valents que s’han atrevit a escenificar l’autor suec en els darrers anys a Catalunya: Pau Carrió Llucià, Jordi Casanovas, Claudia Faci, Alfons Flores, Raimon Molins i Teresa Vilardell. Finalment el dia va concloure amb una lectura dramatitzada en què van participar Marta Millà, Jordi Font, Alícia Buil i Ricard Boyle. Hauria estat bé que alguns participants de la sessió de tarda haguessin assistit a les ponències matinals.

En el transcurs de la jornada es van anar definint tres eixos de debat que giraven -i com baldufes!- al voltant de tres qüestions: la problematització del concepte de contemporaneïtat, en quin sentit podem afirmar que Strindberg era contemporani i/o si encara ho és. I finalment qüestionar-se si els creadors i creadores actuals del nostre país se’n poden considerar.

Som contemporanis?

La definició del concepte de contemporaneïtat que centrava la sessió reposava en la famosa màxima d’Agamben: “Qui pertany veritablement al seu temps, qui és veritablement contemporani és qui no hi coincideix perfectament ni s’adapta a les seves pretensions.” Dit col·loquialment: és contemporani, “actual” qui no s’apoltrona còmodament al sofà de les convencions.

Si els artistes romàntics, patien, en termes bloomians, “l’angoixa de la influència”, la consciència de la impossibilitat de crear res autènticament original, primigeni, és cert que el seu desig, la seva voluntat i el seu esforç anaven dirigits a “esdevenir” creadors visionaris, intempestius. Malgrat el pes de les influències dels seus predecessors clàssics, eren conscients que calia responsabilitzar-se del petit marge de llibertat que com a subjectes del seu temps els pertanyia. Malgrat la por. Perquè sí, “la creació intempestiva” espanta, requereix un posicionament propi, una confiança cega en la mirada particular, un esforç sense garanties de gratificació, col·loquialment parlant un “saltar a la corda fluixa” que comporta riscos,  com ser titllat de boig o d’homòfob (dues acusacions que, en el cas d’Strindberg, es perpetuen fins i tot a la Viquipèdia i que van ser desmentits per tots els ponents de la jornada) o deixar d’omplir aquelles sales de teatre que pretenen “assegurar el cop”. En aquest sentit va ser interessant la intervenció de Pettersson, directora del Teatre Íntim d’Estocolm, per qui és un error donar preferència a l’economia en detriment de la llibertat de creació: “Alguns teatres han de poder permetre’s tenir menys public i més llibertat.”, va dir la directora sueca, que ha fet una posada en escena de La casa de Bernarda Alba, sense el personatge de Bernarda Alba.

Si venim d’aquesta tradició que tant anhela l’originalitat, per què sortim tantes vegades del teatre afirmant que hem vist “una peça de museu”, o dient allò de “Ja ho he vist mil vegades això!”. És que els creadors enyoren la tradició mimètica? És que potser carreguen encara més “angoixa de la influència” que els seus predecessors? És que tenim tanta i tanta por de ser intempestius, de no sortir a la foto, d’anar a aquest destemps que és, segons Agamben, la contemporaneïtat? El debat estava servit i les sentències “Strindberg és massa revolucionari, no conté tots els ingredients que el fan segur en el nostre sistema” o “és difícil de resoldre” que van ressonar en algun moment de la tarda, en van encendre la flama: mentre alguns artistes apostaven per un teatre sempre al límit de les possibilitats dramàtiques —la ballarina i coreògrafa Claudia Faci proposava, a l’hora d’encarar Strindberg “no treballar des del text i per al text, sinó partir d’aquest per a viatjar cap a llocs personals, insospitats— altres es mostraven més prudents,  tímids, evasius o defensius. Tots coincidien a dir que la producció dramàtica de Strindberg és fulgurant però inquietant: no crea estructures estables i és, precisament, aquesta falta de “perfecció” i “manca d’angles” que no ens permet orientar-nos amb precisió, que la converteix, per uns, en un material plàstic i valuós per treballar des de la “contemporaneïtat” i, per a uns altres, en un abisme d’incertesa. En una carta a la seva germana Elisabeth, després d’aconsellar-li fervorosament que escrivís, Strindberg afegia: “Confia únicament en el paper i l’escriptura. El teu amic, August.” Deixar de banda requisits externs, doncs, per a crear de manera valenta.

El que encara ens inquieta de Strindberg

Afirmava Sarrazac que, tal i com ho fou Kafka en l’àmbit de la novel·la, Strindberg és un far pels autors teatrals des de principis del segle XX. El teatre d’aquell moment no reflectia, segons Strinderg, l’energia de la seva época: s’havia desconnectat del carrer, de les idees polítiques, dels temes que interessaven a la societat i fins i tot de les tendències artístiques. Compromès amb el teatre i amb el seu temps, Strindberg es va dedicar a dinamitar totes les convencions temàtiques i formals que regien el drama del moment: posà de potes enlaire la lògica de la realitat objectiva amb la inclusió d’una realitat onírica que apel·lava a un subjecte que mai més es podria considerar una unitat immutable; conformà un catàleg d’atacs a les convencions socials (la instància religiosa, la institució del matrimoni i la família burgesa…); renovà el llenguatge dramàtic per acostar-lo a la representació d’una realitat social… I potser allò que el fa més inquietant: va trencar les expectatives de socarrel, va omplir les seves obres d’espais d’indeterminació que obliguen al seu lector/públic a posicionar-se.