Pere Riera a Roland Garros

La vida dels textos teatrals és inescrutable. Han hagut de passar gairebé vint anys perquè Pere Riera pogués estrenar Casa Calores, una obra amb sis personatges escrita l’any 2007 de la qual fins ara només s’havia fet una lectura escenificada a l’Obrador de la Sala Beckett. Al cap dels anys ha reescrit aquella obra que li havia encarregat la mateixa Beckett quan tot just era un autor emergent i gràcies a l’empenta de Toni Casares, l’ha estrenat amb sis actors magnífics.

Casa Calores ens presenta sis personatges en un terrat d’un poble de la costa, un espai que és domèstic, però alhora ventilat i obert als quatre vents (escenografia de Sebastià Brosa). Des del terrat d’aquest casal es veu el mar immens. Un terrat també és intempèrie. S’hi renta i estén la roba, i estendre la roba és una manera de mostrar la intimitat, i de retruc les vulnerabilitats. En un terrat també s’hi fan revetlles i s’hi beu una mica i s’hi passen comptes amb el passat. La Carme (Rosa Renom), la mestressa de Casa Calores, una dona casada amb un home que no l’atén prou, al terrat hi respira la mica de llibertat que no li dona la gàbia d’un matrimoni fallit. Aquest buit d’atenció l’omple en Pipa (Jordi Boixaderas), un manetes que li arregla la rentadora i que li ha promès que li instal·larà un gota a gota perquè les flors que té al terrat no se li morin de calor. El terrat també és punt de trobada per al Ramon, fill únic de la Carme, i els seus amics, la Clara, el Santi i la Lídia, que tenen quinze anys al principi de l’obra i en tindran gairebé trenta al final, quan la casa és finalment enderrocada. Els joves actors que els encarnen (Emma Arquillué, Júlia Bonjoch, Arnau Comas i Eudald Font) estan ungits per una química esplèndida.

L’acció de Casa Calores transcorre al llarg de catorze anys i resseguim el pas del temps de manera el·líptica, gràcies a tres moments, que tenen data precisa, els estius de 1989, 1996 i 2003. Vet aquí una obra difícil de definir. No és una tragèdia ni tampoc una comèdia, sinó més aviat una peça que llisca sense estridències, sense herois ni malvats, sense cap personatge que sobresurti sobre els altres amb un conflicte o un monòleg preponderant. Tots els personatges hi tenen el mateix pes, com a la vida mateixa, i Riera ens presenta el dolor que travessa les seves vides de manera subtil, sense subratllar mai el que ja podem endevinar entre línies. Tot i estar dividida en tres parts, que ens situen en tres moments etapes de les vides dels personatges, tampoc presenta l’estructura clàssica de tres actes. Aquí no hi ha un conflicte gros sobre el qual giri tota l’acció. Pere Riera simplement ens convida a ser-hi i assistir als avatars d’uns personatges que ens va servint gota a gota, com el sistema de rec que en Pipa ha promès a la Carme.

Riera domina el joc aeri. Els diàlegs de Casa Calores, aparentment senzills i anodins, despullats de cap gran declaració, s’eleven i agafen volada, ben bé com una pilota de tennis que dibuixés un arc de punta a punta del terrat i ens deixes embadalits i amb l’atenció suspesa. És impossible resseguir-hi una dialèctica, en aquests diàlegs, perquè les rèpliques i contrarèpliques són volgudament evasives o el·líptiques, i obren camps de visió nous a cada frase amb una gran càrrega de profunditat. Veient la funció des de la darrera fila, el rectangle rogenc del terrat em semblava una pista de terra batuda, com si fóssim a Roland Garros i Boixaderas i Renom fessin un match i els quatre joves hi juguessin un partit de dobles. No és casual que en Santi, un dels personatges, tingui una tendinitis de tant jugar a tennis.

L’autor ja ens avisa al primer acte que la casa on veiem transcórrer aquesta història serà enderrocada, i tampoc en fa cap drama: “Sé que les coses passen, i ens passen fins i tot sense demanar-nos permís, sense advertir-nos, sense massa consideracions”, diu la veu en off que puntua l’acció a cada acte i que s’ha de llegir com la veu de l’autor, que ens parla de la seva pròpia experiència i del seu vincle personal amb la casa. És una veu que hauria pogut ser la del Ramon, però que l’autor ha delegat a l’actor Pablo Derqui, perquè no es confongui amb la de cap personatge. Hi ha aquí la necessitat per part de Riera de deixar constància d’un dolor personal, que és seu, inalienable. No he pogut evitar de tornar a llegir uns versos del poema ‘Enderroc’, de Gemma Casamajó, que poua del mateix dol: “El casalot el vaig enderrocar /després de morir pare. / Però el forat que ara tu veus al mig de la ciutat / jo el tinc a dins la boca i amb la llengua/ me’l toco a cada mos, a cada mot”.