Sabors del Líban

Orient mitjà és un polvorí i el Líban sovint esdevé el termòmetre (quan no l’espurna) de tot plegat. A les nostres contrades, rares vegades arriba producció escènica de l’altre cantó del mediterrani. Aquell mediterrani oriental oblidat si no és per parlar de desgràcies. Amb l’excepció de la Sala Fènix, que habitualment programa tot el que escriu, dirigeix i interpreta Anthony Kmeid (Los papeles, Tecnòcrata). Per això cal aplaudir el TNC per haver organitzat el Cicle del Mediterrani, on s’ha exhibit Barcelona calling Beirut, un tast de set propostes ben diferents vingudes del país dels cedres, un dels culturalment més actius i plurals d’aquest mare Nostrum. Tristament, no les hem pogut veure totes, però sí que en repassarem algunes de les més interessants. 

Comencem per Ghalia’s Miles, de la dramaturga Maya Zbib. Zbib també és directora, actriu, performer i membre fundadora de la Zoukak Theatre Company, de Beirut, de qui parlarem després. A la capital catalana n’hem vist una excel·lent lectura dramatitzada, traduïda i adaptada al català per Mohamad Bitari. D’aquesta obra també se’n van fer lectures al Royal Court de Londres el 2016 o al Festival Internacional de Teatre d’Edimburg el 2017. La peça ens narra el periple que viu (i pateix) la Ghalia del títol, una adolescent embarassada que fuig de casa amb l’anhel d’arribar a Europa i tenir una nova i millor vida. Mariona Blanco l’encarna, excel·lentment acompanyada per Elena Fortuny, Carol Muakuku, Xisco Segura i Martina Tresserra, que també canta (de meravella). L’obra es complementa amb unes magnífiques Marina Sala (violí) i Ana Nicolás de Cabo (percussió), que aporten la música en directe, perfectament compassada amb el text i les interpretacions. 

La peça no és curta (supera les dues hores de durada) ni plàcida (per la brutalitat d’alguns passatges), però la bona feina de l’equip fa que el públic quedi atrapat des de la primera línia. Blanco es reserva el paper de la protagonista, víctima de la violència masclista i del patriarcat més ferotge. “De què fuges, noia?”, li pregunten. “De tot”, respon. I veurem la seva evolució des de la candidesa i la innocència fins a una maduresa imposada a força dels esdeveniments (“No només les noies passen mals moments, en aquest país”). Les escenes de Ghalia’s Miles s’estructuren en funció de les setmanes que dura la seva epopeia. N’hi ha de breus; d’altres, de més llargues. La resta de l’elenc fa de narrador i es reparteix tots els personatges, múltiples i de diverses textures. Zbib n’assumeix també la direcció, meticulosa i precisa.

La història de la Ghalia ens farà recórrer el Líban, però també s’aventura a Síria, Iraq, Egipte i Líbia (pel mig també sortirà Jordània, Israel, Palestina i el Kurdistan, un escàner que l’autora utilitza per subratllar els punts en comú de totes aquestes latituds, que no volen “poesia amb morts ni amb cadàvers”). Des del port libi de Bengasi, la Ghalia es posarà en mans dels traficants (de nit, a la platja, després de cosir-se a la roba els números de telèfon) per embarcar-se fins a l’illa italiana de Lampedusa. És l’escena 25. Vint-i-cinc setmanes d’horror i crueltat, però també de persones bones que l’ajuden. Inevitablement, el text ens ha transportat a la dramaturga siciliana Lina Prosa i al seu Lampedusa Beach (Teatre Akadèmia, 2014) o a Pietro Bartolo amb El metge de Lampedusa (Temporada Alta / Teatre Lliure, 2017). L’enorme vàlua de Ghalia’s Miles es que, en aquesta ocasió, vivim i veiem el trajecte des de l’altra banda.

Farem un apunt final: la indumentària. No la firma ningú, així que no sabem si les set persones a escena van obrir els seus armaris a la babalà i es van posat allò que els va venir de gust, o hi ha hagut una coordinació exquisida. Ens ensumem això últim, perquè la gama cromàtica escollida ha estat un encert: tothom vestia texans i només variava la part superior del cos, de colors diferents, llisos i perfectament maridats en el seu conjunt. De fet, aquesta lectura dramatitzada és tan rodona que costa imaginar-se un posada en escena diferent en un format convencional.

Des de Taller de Pintura empalmem –literalment– amb la Sala Tallers, on Ali Chahrour (Beirut, 1989) ens presenta l’espectacle de dansa The Love Behind My Eyes (2021), la tercera part de la seva trilogia sobre l’amor, iniciada per Layl-Night (2019) i seguida per Told by my mother (2020), vista al Festival d’Avinyó. Chahrour, ballarí i coreògraf, s’allunya dels models occidentals i crea un llenguatge inspirat pels mites àrabs i el context polític, social i religiós del Líban. En aquesta proposta ens narra la tràgica història d’amor entre dos homes enmig de la foscor d’allò haram (prohibit). Dirigit i interpretat per ell mateix, incorpora Chadi Aoun com al seu amant i Leila Chahrour com a la mare d’aquest. 

A la cua comprovem que la proposta ha atret membres de la comunitat libanesa de casa nostra, així que ja tenim una bona pista, que es confirma amb escreix cinquanta minuts després. The Love Behind My Eyes és un espectacle de dansa gairebé mut, on el silenci és la música i els moviments són a càmera lenta. L’únic so que l’acompanya és l’himne religiós “Oh, estimat meu”, que es canta en àrab durant la commemoració de la Passió, a la crucifixió de Jesucrist, i durant la cerimònia del Divendres Sant, i que als assistents ens van donar imprès en un full just a l’entrada (en català i anglès). Les paraules –asseguren– han de ser pronunciades per la seva mare Maria. Leila Chahrour, per tant, el recita com una lletania, reiteradament durant tota la funció. 

Guillaume Tesson firma la il·luminació, cabdal en un muntatge fosc com la gola d’un llop. Un feix de llum sorgeix d’un lateral; després, de l’altre, i enfoca els peus dels dos ballarins, les seves cames i braços, els seus tors, i d’ella només la cara, ja que va completament camuflada en una mena de xador, fins i tot amb mitjons, negres. És com un espectre que beneeix la relació del seu fill, malgrat el trist desenllaç dins d’una mortalla. Aquest és un espectacle delicat, bell i homoeròtic –amb unes gotes musicals finals d’Abed Kobeissy–, que va aixecar entusiasmats aplaudiments a les butaques. El públic libanès de la sala sabia el que anava a veure, i la va encertar. Vista aquesta delícia, ens hauria agradat poder gaudir de les altres dues peces de la trilogia. I ja posats, endinsar-nos en la seva anterior tríada sobre els rituals funerals xiïtes.

Rescatem la Zoukak Theatre Company, perquè la seva doble funció de I Hate Theatre I Love Pornography va tancar el cicle tot deixant el públic fora de combat. Carme Portaceli la va veure a Reims dins del Festival de les Arts Faraway, i entenem perfectament per què l’ha volguda portar a Barcelona. Aquesta performance, dirigida per Omar Abi Azar, i creada i interpretada per Lamia Abi Azar, Hashem Adnan, Ziad Chakaroun, Khodor Ellaik, Junaid Sarieddeen i la mateixa Maya Zbib, és difícil de catalogar. I la bufetada rebuda, difícil d’oblidar.

Comença l’espectacle amb el repartiment ja a escena, immers en una estranya ballada col·lectiva un punt hipnòtica i passada de voltes. A primera línia, un àngel pelut estirat a terra emet una cantarella rítmica mentre colpeja el sol repetidament. Dues dones el circumden, també es mouen i emeten gemecs. Al fons, un violoncel·lista transvestit de dona i un guitarrista amb estètica de membre d’una mara centreamericana, aporten les notes. Mentrestant, pujant i baixant de les escales i desfilant pel passadís, un home, micròfon en mà, ens explica que aquella colla només “busca les nostres llàgrimes”, i que “serà el públic d’aquest teatre qui et donarà la veritat”. No entenem què coi està passant, però ens atrapa. A Reims, ens expliquen, l’espectacle era en àrab subtitulat en francès. Aquí, s’ha optat per mostrar-nos una versió en anglès subtitulada al català. No entenem ben bé el per què d’aquesta decisió, però mantenir la llengua original li hauria aportat, sense cap mena de dubte, molta més força, i més sabent el que vindria després. 

Efectivament, aquest és un espectacle obscè i pornogràfic, una denúncia al sistema actual, i de com l’art pot ser fins a cert punt redemptor i bàlsam contra la marginalitat. Aquest col·lectiu, creat el 2006 al barri beirutí de Karantina, es dedica al teatre social, polític i reflexiu, i mitjançant la rialla i la gràcia encomanadissa, t’endinya punyals feridors (si no mortals) que fan que el somriure se’t congeli al rostre i t’embargui la culpa per haver gosat gaudir d’algunes escenes. D’entrada, la vaselina te la serveixen tot explicant la història de cada intèrpret, en una concatenació de breus monòlegs hilarants, i els motius esgrimits per a cadascú perquè el director els inclogui a la companyia. A tall d’exemple, el violoncel·lista es pregunta per què ha d’anar vestit de dona, i obté com a resposta que la perspectiva de gènere és benvinguda. O el guitarrista, que és del sud del Líban, el fan passar per sirià, perquè “la cooperació entre els dos països està ben vista” i, així, poden arreplegar subvencions. D’aquesta amalgama en surt una proposta suculenta que repassa la hipocresia i la corrupció.

El següent lubricant te l’unten repassant els tòpics del món arabomusulmà que es té des de l’imaginari col·lectiu d’un Occident ignorant, com tan bé va denunciar l’escriptora i periodista libanesa Joumana Haddad al magnífic assaig –altament recomanable– I killed Scheherazade (confessions of an angry arab woman). La mofa, més enllà del vel islàmic i del desert amb palmeres i camells (al Líban no hi ha ni deserts, ni palmeres, ni camells) passa, evidentment, per terroristes suïcides, segrestos, persones desaparegudes, cotxes-bomba, vaixells explotats al mar, explosions químiques o decapitacions en directe per televisió. Aquest festí de “religió, sexe i poder: tots els ingredients de la guerra”, es recita mentre l’àngel pelut es penja un penis de làtex del coll (“I can perform gihad pornography”, afirma, com si tal cosa), una de les dones s’encasta una diadema amb banyes de dimoni i, l’altra, una gorra de mariner. El licor que rega aquest àpat pantagruèlic és la Declaració Universal dels Drets Humans.

Amb el públic encara recomposant-se com bonament pot, arriben les postres, directes a la jugular. Maya Zbib es reserva l’honor de regalar-nos la versió esfereïdora de la cançó de bressol “El gall quiquiriquí” (la famosa “Twinkle twinkle little star”, en anglès), perquè puguem agafar el son després de tanta informació negativa. I ens ajuda a comptar ovelles, on cada ovella és una salvatjada bèl·lica superior a l’anterior. I les recita sense immutar-se. Mentrestant, l’escenografia, signada per Nathalie Harb, haurà anat mutant sense adonar-nos-en, distrets com estem llegint la pantalla per verificar que hem entès bé la barbaritat que acabem d’escoltar davant nostre. I, de cop, mentre els llums van baixant d’intensitat fins a arribar al fos a negre, descobreixes que ha aparegut un altar allargat (que ocupa tota la boca del fons de l’escenari), completament desposseït de la més mínima mística, amb una renglera de bosses, gots i paquets de marques conegudíssimes, acusades de tenir tractes comercials amb Israel, al costat d’espelmes i nines simulant nadons. Perquè la lectura de I Hate Theatre I Love Pornography en el context geopolític actual agafa una altra volada. Aquest còctel dura tot just seixanta minuts, però quins minuts. Efectivament, la companyia Zoukak fa teatre polític.

En acabar, la DJ Renata –beirutí, però forjada en l’escena underground  londinenca– va cloure la vetllada des del Taller de Pintura. El programa de mà explica que el seu so s’ha modelat al llarg de diversos anys d’exploracions a partir de tambors i caixes de ritmes des d’una perspectiva de desconstrucció i reconstrucció. Una manifestació de dissidència en evolució constant. No em vaig quedar al concert, perquè m’esperava la formació Shkoon com a banda sonora per a escriure aquestes ratlles.

Abans d’enllestir anotarem que ens han xiuxiuejat a cau d’orella que, a la propera temporada –que es presentarà a finals de mes, per cert– el TNC programarà un cicle similar. Però ja no es dirà Barcelona calling Beirut, sinó Barcelona calling Palestina. La pregunta consegüent és: l’any vinent quedarà alguna companyia viva (o sencera!) per portar a Barcelona?