Teatre i feminismes: una formació d’arts escèniques amb perspectiva de gènere

Els Juliols, l’Institut de Formació Contínua de la Universitat de Barcelona, ofereix a l’estiu una sèrie de cursos oberts a tothom. Enguany, l’organització ha volgut que la primera setmana de juliol parlin les dones que fan o tenen relació amb el teatre. El curs s’ha fet al Citilab de Cornellà de Llobregat i ha estat organitzat per la Universitat de Barcelona (concretament, per la Càtedra de Perspectiva de Gènere i Feminismes Ciutat de Cornellà) i l’Ajuntament de Cornellà i comissariat per l’Ana Prieto Nadal, companya d’aquesta casa i investigadora del SELITEN@T (UNED).

El curs Teatre i Feminismes ha comptat amb una plantilla de ponents de luxe, autores, directores i estudioses que tracten de donar a les arts escèniques una mirada de gènere que trenqui amb la representació patriarcal imperant. Va obrir foc la investigadora postdoctoral, Adriana Nicolau, amb una ponència titulada “El feminisme al teatre  català del segle XXI”.

Entre altres coses, va parlar de la tasca de la crítica i investigadora Maria José Ragué Arias, d’autores considerades “pioneres” com Carme Montoriol, Rosa Maria Arquimbau i Maria Aurèlia Capmany, i de diferents generacions de dramaturgues des dels anys noranta fins avui. Nicolau projecta dotzenes de fotografies i noms de creadores escèniques que estan en actiu, i assenyala el punt d’inflexió de l’any 2016, quan la revolució feminista va començar a fer-se més evident en alguns dels motius i temàtiques que pujaven a escena, com la maternitat i la recerca de genealogies.

Marta Aran reivindica la revolució feminista

La meva assistència al curs es va limitar a dimarts i dimecres. Dimarts a les nou del matí la Marta Aran va fer una ponència magistral sobre la revolució feminista en el teatre en els últims cinc anys. L’actriu i dramaturga és una de les abanderades d’aquest nou corrent i sap bé com va començar, com s’ha desenvolupat i quins són els seus trets identificatius. Primerament, Aran dona quatre apunts sobre els arguments de les seves obres escrites i com van impactar en el públic. Tot i ser una autora reconeguda amb un Premi Max a millor autoria revelació per Els dies mentits, explicava que encara hi ha homes que li diuen que el seu teatre no els interpel·la. Mala peça al teler, penso.

La revolució feminista s’inicia el 2017 amb una sèrie de fenòmens que sorgeixen a les xarxes socials i al carrer, i que comencen a qüestionar l’statu quo d’un sector dominat pels homes. Es viralitzen els hashtags #OnSonLesDones i #SerActriuÉs per començar a reivindicar la dona dins el sector; sorgeix el bloc Dona’m Escena, on es plantegen les desigualtats en el sector mitjançant dades i estadístiques (que alguns van voler matisar); es crea el grup Dones i Cultura, un col·lectiu de dones anònimes, creadores de la cultura, que treballen per la paritat dins les arts escèniques i que han propulsat una manera de crear i donar suport en xarxa; i, en paral·lel, es van donant diferents campanyes de comunicació, com la de les #LesDonesSomAquí, que serveixen per alçar i fixar la veu de les dones de les arts escèniques en tots els mitjans, en les converses i simultàniament, a les platees. 

A poc a poc es va fent forat i els teatres comencen a incorporar les dones en més posicions artístiques. Al mateix temps, però, es fa més freqüent el fenomen del Purple Washing: aquelles estratègies de certs teatres i produccions que, encara avui en dia, es venen com a feministes, però que, si t’hi fixes, continuen sent molt deficitàries quant a la paritat en l’equip artístic i tècnic.  

El teatre que hem tingut fins ara ha tractat una sèrie de temes universals, sempre sota el prisma dels homes. Actualment, per fortuna, la mirada femenina va guanyant terreny sobre els grans conflictes masculins. Per una guerra, un combat èpic, una història de superació i ambició, les dones ens expliquen històries sobre maternitat, violència de gènere o sobre la menstruació, entre altres temes. Aran també enfronta la intel·lectualitat dels homes amb la intuïció de les dones. Són diferents maneres d’escriure, de crear, de pensar, d’aixecar projectes.

Però no es tracta de les oportunitats laborals de les dones, ni de quins temes tracten, sinó també de com són vistos uns i altres. En aquest sentit, no es pot obviar l’elefant a l’habitació: la violència de l’home i el sistema. La dramaturga enumera una sèrie de conductes masclistes que es donen cap a les creadores: adjectivar-les de manera infantilitzadora en els articles; menysprear-les dient que sols estan per complir les quotes; condemnar-les a sales petites; apostar més per autores mortes que vives; etc. Actituds i detalls que estan fixats en la nostra societat i que els poders es dediquen a perpetuar.

En aquest punt, Aran remarca els canvis en positiu que les dones creadores han aportat al nostre teatre: processos de creació amb més cura i afecte; més assertivitat; la voluntat de no exercir dinàmiques patriarcals; prioritzar la intuïció per sobre de l’excés de pensament i la intel·lectualització. Però també assenyala els aspectes negatius amb què han de conviure les artistes: la creadora que és vista com una mare per part dels treballadors, la dificultat d’imposar jerarquies perquè la gent es faci responsable, el paternalisme per part de l’equip… Encara queda molt camí per fer.

Marta Aran arriba al final de la masterclass enumerant una sèrie de claus per donar suport a les creadores, sigui comprant els seus llibres, anant a veure les seves obres, demanant més veus de dones en la crítica teatral, apoderant emocionalment a les creadores i les espectadores. En resum, es tracta de canviar la mirada del sector per fer-lo més sensible, inclusiu i paritari. Ah, i parlant de la inclusivitat, Aran reivindica un nou col·lectiu dins la gran família LGTBIQ+: els Drag Kings, del qual ella n’és una abanderada sota el nom de Faraonix King.

La tragèdia i la dona segons la Queralt Riera

Després que la Marta Aran posés els punts sobre les “is”, va arribar la Queralt Riera, qui, amb una mirada més acadèmica, va posar en relleu les tragèdies contemporànies que assolen les dones i com es tracten en les arts escèniques. La ponència té un nom llarg, com si es tractés d’una tesi doctoral: “Les arts escèniques: empremta i mirall de l’ara i aquí. Tragèdies contemporànies, la guerra (i l’ocupació) dels cossos”.

Comencem pel mirall. L’autora de Parets del Vallès apunta que les arts escèniques reflecteixen la nostra societat, parlen de com som i ho lliga amb el mite de Narcís, qui, segons ella, mor ofegat per no conèixer-se ell mateix. I això és el que en certa manera li passa a la nostra societat. No ens acabem de reconèixer i estem en perill de mort. Quan Riera diu això, posa l’accent en la representació de la dona en les arts escèniques, mirall etern de la societat.

La dona ha estat representada en les arts escèniques com un objecte de desig i un recipient reproductiu. Riera deixa anar una dada demolidora: fins al segle XIX, cap dona és assassinada en la literatura dramàtica (amb alguna excepció com Clitemnestra). La primera vegada que una dona és assassinada en una obra ho escriu Jane Austen. Les dones havien de ser dòcils i servents. Si resulta que tenien idees pròpies o cercaven una independència respecte de l’home, eren pèrfides i malvades. Tot seguit, Queralt Riera obre una finestra per parlar de la guerra i de l’ocupació dels cossos de les dones per part dels homes. La resposta des de l’àmbit de la creació està en les dramatúrgies del jo, una manera de combatre aquests constructes i així crear una identitat, una veu diferent.

Precisament, la dramaturga està treballant en la trilogia del cos, tres obres que es veuran a principis del 2024 al Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa. Aquestes posaran a escena tres tragèdies socials contemporànies entorn les conseqüències socials dels diferents abusos que l’home perpetua sobre el cos de la dona. Dues de les obres són inèdites; la tercera és Pruna, que ja va tenir una primera vida al mateix espai el 2021. Mentre que aquesta última tracta sobre l’abús infantil, les altres dues exploren la prostitució i la pornografia.

La ponència vira llavors cap al procés d’investigació i creació de l’autora d’aquests dos projectes. De com va descobrint les veritats ocultes i va apuntant reflexions reveladores. Com que la puta no és puta per causes socials, per determinisme econòmic, sinó per haver estat víctima d’abusos sexuals en la seva infància. Una prostituta és una dona traumatitzada per la violència sexual. O que la pornografia és un dels temes que es necessita abordar amb més urgència en l’educació sexual dels nens i nenes. Riera creu que el porno genera un imaginari col·lectiu que no s’identifica gens amb el desig femení i que la pornografia mainstream és, objectivament, violència contra la dona. Aquestes reflexions acaben derivant en un debat sobre l’escenificació d’una violació i, encara més important, la cultura de la violació, que, segons la ponent és aquella que exculpa el violador i posa el focus sobre la víctima.

Riera ha abocat gran part de la seva carrera literària al drama i la tragèdia perquè des d’aquests dos gèneres pot explicar la vida i la mort. I sens dubte, optar pel drama o la tragèdia per parlar d’aquests tres temes tabú és la manera més encertada. A més, Riera és una abanderada del teatre postdramàtic. I aprofita l’ocasió per explicar el què i el com d’aquest teatre sorgit com a resposta al realisme i, segons l’autora, fortament influenciat per l’holocaust. Posant el Godot de Beckett o les pintures de Rothko com a exemples paradigmàtics, Riera veu el postdramàtic com un teatre sense marc espacial ni temporal, sense un argument definit, ben estructurat. I en aquest corrent, el teatre feminista hi troba un encaix molt còmode. De fet, la paretenca donarà forma a la trilogia del cos a través d’aquesta manera d’explicar les històries.

La cara més fosca de les arts escèniques amb la Núria Juanico i l’Albert Llimós

Un dels plats forts del curs, almenys per a un servidor, era la xerrada que els periodistes de l’Ara Núria Juanico i Albert Llimós van fer el dimecres. Ambdós van destapar els casos d’assetjament sexual a l’Aula de Teatre de Lleida i a l’Institut del Teatre, i actualment continuen liderant el departament d’investigació periodística d’aquest diari. No era la primera vegada que feien aquella xerrada. Fins i tot han anat a escoles. Crec que per a ells fer aquestes xerrades els serveix també com a teràpia, per posar en ordre els esdeveniments i buidar el pap de les misèries que han acumulat al llarg d’aquests anys.

Comencen interpretant un paper, el del narrador omniscient que explica uns fets com si fossin ficcionats. Són tres escenes de tres noies grapejades de formes diferents pels seus respectius professors. Tres exemples reals dels molts que van documentar durant les dues investigacions.

La presentació continua de forma estructurada. Primer expliquen els antecedents, els detonants per acabar creant aquella unitat d’investigació: la investigació sobre els abusos sexuals als Maristes de Sants, la descoberta pel New York Times de l’escàndol Weinstein, l’escàndol dels abusos de Larry Nassar a gimnastes d’elit, etc. Però sobretot, de la intuïció de Llimós i Juanico que alguna cosa feia olor de podrit en el sector de les arts escèniques.

A partir d’aquí, a través d’un anunci que van publicar van rebre un correu d’una persona en què donava el nom de tres ciutats catalanes on hi havia casos d’assetjament en institucions teatrals. Van decidir començar per Lleida. Els primers passos no van ser fàcils. Contactar amb les víctimes, saber escoltar-les i facilitar l’espai, cuidar el què i el com s’havia de dir, etc. De fet, Llimós explica fins i tot un episodi desagradable amb una víctima, on per culpa d’un malentès a través del WhatsApp (beneïts missatges de veu que ara disminueixen els errors de comprensió), va acabar causant un mal a la víctima. El periodista es va passar un dia plorant pel desencert. “No hi ha un manual de com tractar la víctima” assegura.

Els investigadors ressalten la importància d’identificar un patró, trobar diferents persones de diverses generacions que els hi hagi passat el mateix, per tal de seguir la investigació. De fet, Juanico i Llimós expliquen que sols han pogut publicar el 2 o el 3% dels relats que han escoltat i tenen guardats en un Excel ben llarg. Contrastar i verificar. Aquesta és la clau del periodisme d’investigació. I encara més en els temps que corren. I aquí és on entren les fonts perifèriques, aquelles que tenen relació de manera indirecta amb l’agressor i la víctima i que ajuden a apuntalar la denúncia.

És molt important, també, el tractament que se li dona a la víctima i a l’agressor. El debat se centra en com mantenir o no el seu anonimat. Els dos periodistes ho tenen molt clar: cal posar el focus sobre l’agressor, no sobre la víctima. Val més mantenir l’anonimat de la víctima o dir el seu nom a mitges. Mentrestant, els assetjadors es mereixen sortir amb noms i cognoms. Està clar que cada cas es tracta individualment, no hi ha un protocol fixat en aquest cas. La decisió sempre es dona al consell editorial.

La ponència, cada cop més dinàmica i amb més intervencions del públic, s’endinsa en el cas de l’Institut del teatre. Si bé Joan Ollé va ser el que es va emportar més acusacions, no va ser l’únic professor. De fet, els dos periodistes tenien un document on acumulaven testimonis i d’aquest van triar aquells noms més repetits i a partir d’aquí van anar a buscar les fonts perifèriques. Joan Ollé era el que més acusacions rebia, però van ser fins a tretze professors que van ser assenyalats.

Sigui per aquests dos casos més mediàtics o per la resta, Núria Juanico i Albert Llimós han patit molt. La resistència, la sang freda, però sobretot l’empatia formen part del seu ADN, però no són de pedra. La salut mental d’un periodista també es pot esquerdar. I Llimós explica precisament com fa uns mesos va tenir un seriós avís en forma de marejos i episodis de vertigen en entrar a la redacció. És lògic, així doncs, que ambdós tinguin molt clar que la feina de periodista d’investigació té data de caducitat, ja que, tal com afirma Juanico, “quan ja has sentit 450 històries no tens la capacitat de filtrar igual de bé que al principi”. No és d’estranyar que al final de la sessió rebin una ovació. Mereixen tot el suport incondicional.

Autores, actrius, creadores per un teatre nou

Totes les ponents del curs de Teatre i Feminismes tenen en comú un posicionament actiu a favor de la dona a les arts escèniques i cadascuna ho explica a la seva manera, fent valer la seva història personal. Així doncs, Denise Duncan, prèviament als periodistes de l’Ara, va parlar dels “Feminismes negres a escena” en una xerrada molt interactiva amb el públic on va assenyalar les conductes racistes que tots tenim integrades i de com es construeix la identitat a través de la mirada de l’altre.

El dijous va ser un altre dia intens, gràcies a les ensenyances de les dues ponents convidades, Carla Rovira i Semolina Tomic. En el primer cas, la creadora va parlar de com s’ha construït la figura de l’heroi, des d’una perspectiva masculina, i de l’exaltació del triomf, des del liberalisme. La vida consisteix a combatre per arribar a un final exitós, segons aquesta cosmovisió, i Rovira es planteja què fem amb els fracassos de la vida. Quan no tot va bé ni sortim reforçades de les adversitats, quines històries tenim com a referència? A partir d’aquí, Rovira exposa un relat concret sobre una gestació. La seva resposta a com narrar una història que no és exitosa, i que pot ser font de coneixement col·lectiu (on es poden refugiar o emmirallar altres dones), és l’autoficció.

Pel que fa a la directora artística de l’Antic Teatre, com han anat fent la resta de ponents, parla de la seva biografia i de la seva trajectòria artística, posant especial èmfasi en els seus anys com a performer i  coreògrafa de La Fura dels Baus, així com en un dels seus darrers espectacles, Anarchy, cocreat amb la Societat doctor Alonso. Després se centra en la història de l’Antic Teatre, que va fundar l’any 2003 i que acaba de fer vint anys. Una de les coses més importants que ha contribuït a crear l’Antic és la plataforma Cultura de Base. Tomic defensa el seu model de teatre i reivindica amb raó haver donat oportunitats a noms consagrats com Agnés Mateus i Quim Tarrida, Azkona & Toloza o El Conde de Torrefiel. I remata la xerrada recordant que la cultura, l’art i l’educació artística són l’única manera de combatre el feixisme.

L’últim dia del curs les assistents van poder gaudir d’una altra de les creadores més independents de l’escena catalana: la Marta Galán Sala. L’autora i directora es dedica a les arts escèniques des del 1999, especialment en tractar els llenguatges híbrids, postdramàtics i indisciplinats com a constitutius del fet escènic i del teatre català. La maternitat és un esdeveniment clau per adonar-se de la importància de les cures, i de fins a quin punt són incompatibles el mandat laboral i el mandat de la criança en una societat que viu d’esquena al fet que som dependents i precaris. Aquest és un dels temes principals en propostes com Conillet o Madres, tetas y nanas. Des de l’any 2009, Galán aposta per la pràctica escènica comunitària amb diferents col·lectius: en aquest sentit, destaca la seva tasca al capdavant del Projecte Artístic de l’Antic Teatre, que enguany ha fet deu anys. Tant en aquest com en altres treballs, Galán defensa la voluntat de democratitzar la cultura i facilitar la pràctica artística.

Durant cinc dies s’ha aprofundit sobre l’impacte del feminisme en el teatre i el quadre mostra el retrat d’unes dones apoderades que, posant valor a la feina feta, han dialogat amb les assistents al curs sobre com marcar el camí que han de seguir les arts escèniques amb perspectiva de gènere.