Sota l’abric de Poirot

Adaptar i dirigir una història popular és un caramel enverinat. Sempre hi ha una lluita entre el respecte a l’obra i voler deixar marca, aportar una mirada personal, quelcom que li faci donar una entitat entre el maremàgnum de les versions que se n’hagin pogut fer. I en aquesta batalla es troba Iván Morales. L’any passat va dirigir La Cabra o qui és Sylvia mantenint i amplificant la mala llet de l’autor a través d’unes ajustades interpretacions. Ara segueix dins la casa Focus i es trasllada al Teatre Condal, una sala avesada a programar històries més populars. L’encàrrec ha estat portar a escena un dels clàssics més reconeguts de la probablement autora de novel·la de misteri més popular de tots els temps: Agatha Christie. Fins a l’1 de novembre sortirà del teatre del Paral·lel un tren. El tren. I en ell viatjarà un detectiu que haurà de resoldre l’Assassinat a l’Orient Express.

La feina de Morales amb aquestes adaptacions llueix més en la direcció que no pas en l’adaptació. I això és essencialment positiu. El Morales dramaturg no pretén fer una versió de l’obra, canviar contextos, plantejar diferències respecte a l’original, però si treballar el fons dels personatges, donar-los una mica d’ànima. I això que aquest Assassinat a l’Orient Express té unes diferències realment remarcables respecte a la pel·lícula clàssica del 1974 amb Albert Finney fent del llegendari Poirot. Aquestes diferències venen escrites per Ken Ludwig, que va adaptar la popular novel·la el 2016 perquè es representés una nova versió, igualment molt fidel a l’original, als teatres anglesos.

Servidor, com molts, ha viscut la seva època de lectura àvida de novel·les de misteri. I de n’Agatha Christie en van caure uns quants. No recordo, però, que llegís la de l’Orient Express. La pel·lícula de Sidney Lumet sí que la recordo bastant bé. Un festí d’actors de l’època (Finney, Lauren Bacall, Ingmar Bergman, Sean Connery, Jacqueline Bisset, Anthony Perkins) al servei d’un misteri memorable. Amb els anys, potser juntament amb Els deu negrets, s’ha erigit amb l’adaptació cinematogràfica més popular d’una novel·la de misteri. I sens dubte un magnífic exemple de la clàssica estructura de misteri whodunnit. Un assassinat en un espai tancat i una sèrie de sospitosos amb una sèrie de motius per posar fi a la vida del difunt. Les virtuts de la novel·la i de la seva adaptació clàssica són moltes, però la principal està en el seu carismàtic protagonista: el pedant gormand Hèrcules Poirot.

Estic segur que el repte de Morales en aquesta adaptació ha estat dirigir el cartell d’actors més llarg que ha tingut: deu actors (interpretant dotze personatges). Però res grinyola i tota la maquinària funciona perquè el tren segueixi el seu viatge accidentat. I això que l’aposta per Eduard Farelo per encarnar Poirot és, a priori, sorprenent. Sí, naturalment que és massa jove per interpretar el paper de Poirot, personatge que deu rondar entre els 60 i els 70 en l’obra de Christie. Però Farelo fa seu un Poirot lleugerament castigat (va amb bastó), que carrega una certa solitud i a qui sembla que la seva condició de nòmada forçat (al principi, apunta que ell mateix és un refugiat de guerra perquè ha hagut de fugir de la seva Bèlgica natal per la invasió dels nazis) li passa factura. Així i tot, Poirot no parla de si mateix, es dedica a parar l’orella i obrir bé els ulls per veure el que passa al seu voltant. Tanmateix, la seguretat de Poirot es veurà trasbalsada amb la presència i amistat de la comtessa Andrenyi (encisadora Clàudia Benito). I aquí ve un dels canvis més rellevants respecte a la novel·la original, diria, o almenys de la pel·lícula. La comtessa viatja amb el seu marit i és un personatge esnob, molt delicada, un punt insuportable. En canvi, Ludwig va voler deixar la comtessa sola en el viatge, donar-li coneixements mèdics i crear un flirteig constant amb el detectiu, animat en tot moment pel seu amic Monsieur Bouc: d’aquesta manera l’obra afegeix una línia dramàtica, un punt d’interès nou que, per aquells que ens coneixem l’obra i recordem bé la resolució del misteri, proporciona aquests nous matisos al personatge, eliminant una mica d’arrogància per donar-li una profunditat més humana.

Un altre dels protagonistes és, sense cap mena de dubte, el mateix tren. Si Iván Morales dirigeix amb bona mà tots els seus actors, convenientment sobreactuats més d’un d’ells (ja se sap que tot és una gran comèdia, oi?), també necessita al seu costat un escenògraf que pugui donar entitat i moviment a l’onzè personatge de l’obra: l’Orient Express. La feina de Sebastià Brosa en aquest sentit és encomiable, igual que la de David Bofarull com a il·luminador i el fabulós vestuari de Míriam Compte (aquest abric blanc li dona una personalitat més desvalguda a Poirot). I com es dona forma al tren? La primera aparició és més aviat subtil, tres focus frontals que al final esdevindran el cap del tren. Després aquest es mostrarà a través de tres compartiments que s’aniran mutant i movent a l’escenari, convenientment moguts pels actors o els tècnics de la sala. Les transicions entre escenes, fent els canvis de vagons són senzilles, fetes amb elegància. Tanmateix, darrere del moviment escènic hi ha tot un expert, David Climent (a.k.a Los Corderos), que col·labora per tercera o quarta vegada amb Morales.

Hi ha una escena especialment brillant, molt ben pensada i executada: la resolució del cas. Si en la pel·lícula de Lumet podíem gaudir dels detalls fastuosos del vagó restaurant, escenari de la resolució final, en aquest cas Morales fa baixar tots els passatgers del tren (hi ha pressa per resoldre el cas, perquè aviat arribaran a Belgrad) i davant d’un fons blanc de neu, Farelo recrearà la resolució del cas amb un joc de llums i ombres xineses enginyós, elegant i que mostra l’assassinat com si fos un quadre expressionista.

Viatjar en aquest tren és sens dubte un bon entreteniment, al que no li falla el ritme, amb molt bones interpretacions (on també destaca Anna Barrachina, la nostra Lauren Bacall) i una escenografia mòbil que aconsegueix donar profunditat i amplitud a l’escenari. Tal com diu precisament la Barrachina: “Viatjar és un plaer que qualsevol ésser humà no hauria de renunciar”. I aquest viatge val la pena.