Pioneres i precàries

La setmana passada, l’actriu, directora i dramaturga Marta Aran va publicar una carta al seu compte de Twitter amb el títol “COMUNICAT ES RIFA UN HOME!”. No ens trobem davant d’un reciclatge professional de l’Aran, que ara es dedica al mercadeig de mascles, sinó d’un escrit en què s’expliquen i es denuncien uns fets força greus. Resulta que, de les tres lectures dramatitzades que formaven part de l’Epicentre Pioneres del TNC i que s’havien de representar al MNAC el 18 i el 19 de març, l’equip artístic del muntatge Es rifa un home! és l’únic que s’ha quedat sense cobrar ni un ral (més una actriu d’una altra lectura). El programa, destinat als abonats del TNC i amb entrada gratuïta, estava format per tres peces: Una venjança com n’hi ha poques, de Lluïsa Denís; Es rifa un home!, de Rosa Maria Arquimbau, i Les cartes, de Víctor Català. Si llegeixen el comunicat signat per la directora i les intèrprets, que rep el suport escrit de tots els integrants de les altres lectures, la cosa és per posar-se a plorar: sembla que el TNC hagi adoptat les mesures de precarietat que, tristament, comparteixen alguns teatres de Barcelona. Imposició d’assajos durant els dies previs (i consecutius) de l’estrena, o correus d’última hora per anul·lar contractes el dia abans que entressin en vigor. Casualment, aquest dimarts es van anunciar els nominats als Premis Max de les Arts Escèniques, i Marta Aran està nominada a Millor autoria revelació pel seu text Els dies mentits. Felicitats.

Sembla ser que el TNC tornarà a programar, la temporada que ve, l’espectacle format per les tres lectures. Només faltaria. Parlo amb Marta Aran i he de confessar que em perdo una mica: cartes i manifestos amunt i avall, excuses legals, altes i baixes, quotes d’autònoms, intervenció de l’AADPC i altres aventures. Una de les frases amb què em quedo és aquesta: “Quan comença a treballar, un actor?”. Aran va tenir la mala sort que el seu equip fos l’últim en iniciar els assajos, i per aquest motiu, i emparant-se en la legalitat, es van poder cancel·lar els contractes. Evidentment, una directora i el seu equip ja treballen, abans de començar a assajar. Aran va rebre una assessoria de gènere per part de Rocío Manzano i una de racisme per part de Denise Duncan, ambdues intèrprets de la peça. “Per una lectura dramatitzada he fet més reunions que en molts muntatges que he dirigit”, remata. El TNC és un vaixell burocràtic, un ens funcionarial on la direcció artística no pot fer res sense el beneplàcit de la direcció executiva i del Consell d’Administració. El Teatre Lliure o la Sala Beckett, per exemple, ho tenen tot més fàcil a l’hora de relacionar l’art amb les finances. I viceversa.

Parlant de la Beckett, llegeixo a la revista (Pausa.) un article llarguíssim de Davide Carnevali, traduït de l’italià per l’incombustible Albert Arribas. I soliti sospetti. L’article, titulat “L’emergència del teatre en temps de coronavirus” i publicat originalment per l’editorial Fandango Libri, es qüestiona la necessitat del teatre i es pregunta si aquesta crisi sanitària canviarà, realment, alguna cosa. Carnevali no ho té massa clar, i opina que les ganes que té la professió de seguir activa, encara que sigui a les xarxes, diuen moltes coses. “Així, a Internet els dramaturgs continuen escrivint, els directors dirigint i els actors actorejant. En definitiva, que mai acabem de reinventar prou el propi ofici”. Carnevali reivindica la imaginació com a invenció i no pas com a imitació de la realitat, ja que el teatre és aquella cosa física que succeeix entre éssers vius que fan i éssers vius que miren, “a pesar del llenguatge i a pesar de la mirada”. El dramaturg italià, que té un peu a Berlín i l’altre a Barcelona, ho diu sense embuts: “Perquè tinc la sensació, i ho dic molt sincerament, que el teatre és una de les poques coses que gairebé no troba a faltar ningú; a diferència de la Champions, la cerveseta amb els amics i el paper higiènic, que en canvi sí que han deixat un gran buit en els nostres cors, estómacs i culs”. Gol.

Continuant amb l’emergència, El País publicava aquest dijous un article del dramaturg alemany Roland Schimmelpfennig titulat “La función no puede continuar” (publicat originalment al Süddeutsche Zeitung). L’article conté força llocs comuns (el teatre buit, el teló, les referències a Shakespeare) i destaca la paraula “emergència” en més d’una ocasió. L’home de mitjana edat que està sol dalt de l’escenari, terroritzat, és l’alter ego de l’autor. Natürlich. La incertesa i la por (real) a la ruïna econòmica salpebren tot l’article. Schimmelpfennig explica que en un escenari mai no veiem distopies perquè el teatre tracta sobre les persones vives, i el reivindica com una mescla de dinosaure analògic i ocell del paradís. Al capdavall, l’autor alemany coincideix amb l’italià: és aquell no-sé-què, aquella trobada entre l’escena i la platea el que ho defineix tot, allò que fa que el teatre sigui incomparable a qualsevol altra interfície o pantalla. En una mena de món al revés, Schimmelpfennig acaba parlant de supermercats i Carnevali de Walter Benjamin, però tots dos finalitzen el seu article de la mateixa manera: amb aplaudiments. Ai, el ritual. Sempre el ritual.

Pioneres i precàries, emergents en estat d’emergència permanent, senyors blancs amb la crisi de la mitjana edat… Tots units fem força. Són molts anys plens d’afanys. Són molts gols que hem cridat. I s’ha demostrat, s’ha demostrat, que mai ningú no ens podrà tòrcer. Però no cal patir, reines. Amigues totes. Per sort nostra, aquest dissabte torna la Bundesliga.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.