E la nave va?

Manllevo el títol (i li afegeixo un interrogant) de la pel·lícula de Fellini. Ens hem de situar al mes de juliol de 1914: un grup de burgesos, intel·lectuals i gente d’arte de tota mena s’embarquen en un luxós vaixell per tal d’acomiadar-se d’una cèlebre cantant d’òpera. Literalment, ja que volen dipositar les seves cendres en una illa del Mar Egeu. Rodada, evidentment, als estudis romans de Cinecittà, l’artificiositat de la pel·lícula és deliciosa. Un vaixell-funeral carregat d’europeus en una nau… a la deriva. Els sona? Fellini va voler que Pina Bausch interpretés la Princesa Lherimia, una dona cega que quan sent el Danubi blau imagina colors (versió avant la lettre del cíborg Neil Harbisson). Al vaixell, a part de cantants lírics, directors d’orquestra, actors, productors de teatre i refugiats serbis, també hi viatja un rinoceront. Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.

M’ha vingut aquest film al cap veient com, aquests darrers dies, les notícies culturals se segueixen succeint, tot i que de vegades es contradiuen amb les expectatives més realistes del futur més immediat. Aquest dimarts va tenir lloc una roda de premsa telemàtica (i multitudinària) del Sismògraf. El festival que detecta el moviment s’hauria d’haver celebrat des d’aquest dijous fins diumenge a la capital de la Garrotxa, cosa que, evidentment, no podrà ser. La seva estupendíssima directora, Tena Busquets (versió olotina i mooolt més jove d’Iris Apfel, ambdues icones de la moda) ens explicava el que ha acabat sent el “Pla B”: el Sismògraf tindrà lloc a la tardor, en erupcions repartides entre els mesos de setembre, octubre i novembre. Busquets no vol sentir a parlar de verbs com “cancel·lar” o “ajornar”, i prefereix els més positius “repensar” i “reformar”. Preguntada sobre la viabilitat d’aquest canvi, la directora ens confessava que, a partir de la setmana que ve, potser ella i el seu equip hauran d’idear un “Pla C”. L’abecedari té moltes lletres.

A Terrassa –ciutat de Pere Arquillué, Rosa Boladeras i Miki Núñez– hi ha novetat. El passat 12 de març, l’inici del confinament va obligar a desconvocar la roda de premsa que anunciava el resultat del concurs per dirigir el festival TNT i la programació teatral de la cocapital del Vallès Occidental. Finalment, la setmana passada es va fer l’anunci públic. La nova directora del Terrassa Noves Tendències serà Marion Betriu, que als darrers anys ha treballat als Teatros del Canal i al festival Fringe de Madrid. La responsable de programar els teatres egarencs serà Giulia Poltronieri, gestora amb experiència en projectes com el festival Píndoles, l’IF Barcelona, La Central del Circ o l’Atrium de Viladecans. Hem de celebrar, i molt, el nomenament d’aquestes dues directores joves (els quaranta són els nous trenta, recordem-ho), però el moment actual no ens permet massa festes. El mateix dia es va anunciar que el TNT tindrà lloc del 9 a l’11 d’octubre. Ens ho podem creure? La Mostra d’Igualada va ser la primera damnificada pel coronavirus, el Trapezi de Reus i la Fira de Titelles de Lleida s’han posposat fins al juliol… Podrem anar a FiraTàrrega? I a la Fira Mediterrània de Manresa? I al Mercat de Música Viva de Vic? L’epidemiòleg Oriol Mitjà, que no fa cara de freqüentar molts festivals de música (ni de cap mena), declarava aquest dimecres que trigarem molt a tornar a assistir a esdeveniments culturals multitudinaris. Dos anys sense concerts? De veritat? No m’ho vull ni imaginar.

El Teatre Lliure i el TNC han anunciat, aquest dimecres, que donen la temporada actual per finalitzada. Setmana entretinguda al teatre català. Al primer s’han cancel·lat, a part dels que ja sabíem, els muntatges Una, Les tres germanes i Bonus track. Al segon ens quedarem sense veure Les veus interiors, Ex-libris, Monroe-Lamarr i Enter Achilles. Aquest últim espectacle, que s’havia de veure a la Sala Gran del 9 al 12 de juliol, formava part de la programació internacional del Grec. Sembla que el festival d’estiu de Barcelona té el desig de sobreviure, peti qui peti. No literalment, espero. El pròxim dijous 30 d’abril tindrem notícies. El Mercat de les Flors també dona la seva temporada per tancada: no enumero quins espectacles ens perdrem, perquè la llista seria massa llarga (un o dos espectacles per setmana, facin vostès els seus càlculs). En el món del circ, Joan Ramon Graell segueix amb la creació i els assajos (confinats, és clar) de la Producció Nacional de Circ. El títol de l’espectacle, que va guanyar el concurs públic el passat mes de desembre, és Estat d’emergència. Més visionari, impossible. Graell volia donar espai, gest i paraula als emergents –joves creadors sorgits de l’Escola de Circ Rogelio Rivel– i parlar de l’emergència climàtica o la crisi global. No cal dir que, després de poder assajar quinze dies a L’Estruch (van ser els últims a abandonar la fàbrica, un dia abans del confinament), el tema de la creació ha derivat cap al col·lapse: sanitari, físic i de tota mena.

Les grans productores com ara Focus o Bitó, de moment no diuen res. El Col·lectiu de companyies de teatre independent, que integra 75 companyies i 280 treballadores, van reunir-se amb la consellera Mariàngela Vilallonga, on li van demanar, entre altres coses, mesures concretes i detallades per rescatar les PIMES culturals, la creació d’una figura fiscal específica pels Professionals de les Arts –que reconegui la realitat intermitent del sector– o repensar les polítiques culturals de manera integral. De moment tenim un “pla de rescat” de la cultura. Com deia l’Andreu Gomila a El Temps de les Arts, si no es podrà fer res de res fins al febrer de 2021, que ens ho diguin, si us plau. Sense subterfugis. Obrir sales i teatres amb un terç de l’aforament no és una opció viable.

I mentrestant, el vaixell segueix navegant. Cantem als balcons, llegim poemes i fem concerts des del menjador de casa. Oferim enregistraments d’espectacles, de manera gratuïta. Els senyors de Netflix s’estan fent (encara més) d’or, i aquí ho regalem tot. La iniciativa de Clara Peya, que va oferir un concert solidari en suport al Sindicat de Cuidadores sense Papers (cobrant entrada, naturalment) és un model a seguir. Espectacles a cinc euros? Taquilla inversa? No ho sé, però haurem de repensar com sobreviurà la cultura i, sobretot, els professionals de la cultura, durant tots aquests mesos. El vaixell ha de continuar navegant. No els explico com acaba E la nave va. Però sí, la pel·lícula finalitza amb els tripulants del vaixell cantant, ballant i mirant pel·lícules. No els diré si secs o mullats.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.