Perforar la masculinitat

Divendres passat vaig fer un puja-i-baixa fins a Salt per veure Petróleo, l’espectacle que la companyia argentina Piel de Lava presentava al Temporada Alta. S’agraeix que el festival gironí programi, per fi, una producció internacional d’un nom que no havia vingut mai a casa nostra. Castellucci, Donnellan, Jatahy o Korsunovas estan molt bé, sí, però descobrir una companyia nova sempre fa una il·lusió especial. Les quatre actrius de Piel de Lava fa quasi vint anys que giren pel món amb els seus espectacles, i la seva carta de presentació a Catalunya ha sigut immillorable: Petróleo és un retrat divertit i tendre sobre la masculinitat. I totes quatre estan estupendes fent d’homes.

Aquesta crítica té un pròleg: gràcies a l’avís, via Twitter, de la llibretera Isabel Sucunza, el diumenge anterior vam poder conèixer les Piel de Lava a la Llibreria Calders. La companyia està girant l’espectacle Petróleo per l’estat espanyol, i van aprofitar la seva visita a Barcelona (on una de les seves actrius havia viscut) per passar per la Calders i presentar, de pas, el volum que reuneix els seus espectacles anteriors. Cuatro obras aplega els textos de Neblina, Tren, Colores verdaderos i Museo, i va ser publicada per l’Editorial Entropía el 2015. Nota al marge: em va acompanyar a la presentació un bon amic dramaturgista que és molt fan de La flor, pel·lícula de catorze hores dirigida per Mariano Llinás i protagonitzada per les quatre actrius de Piel de Lava. Es veu que el film es podia trobar a Filmin durant una època, però que ara ja no hi és. Senyor Jaume Ripoll Vaquer, un prec: no podria tornar a estar disponible a Filmin, si us plau?

Petróleo és la història de quatre homes que treballen i conviuen en una explotació petroliera de la Patagònia. Masculinitat, treball, intimitat i força bruta es combinen amb l’humor i la tendresa d’un retrat fet amb molt d’amor. Que el gènere és una cosa que es performa ho sap la Judith Butler, la nostra cosina Modesta d’Hostalets de Pierola i nosaltres mateixos. I cada dia més gent: només cal veure com juga i experimenta el jovent amb les representacions de gènere. L’arribada d’un nouvingut al pou de petroli farà disparar totes les alarmes als seus companys, que han de compartir feina, però també lavabo, cuina i lliteres durant uns dies. Les peces de roba que porta el nou treballador per recordar la seva xicota –un abric de pells, un jersei “divertit”, uns sostenidors aptes per al bricolatge– faran trontollar el fràgil equilibri dels mascles en captivitat. La interpretació de les quatre actrius és una filigrana: Pilar Gamboa fa el retrat de traç més gruixut (mocs cap amunt i molt d’entrecuix) amb grans resultats còmics, Laura Paredes dibuixa l’home més fràgil (bigoti canós i molts dubtes) amb gran empatia i Valeria Correa és pur nervi en el paper de l’home que es transforma més (el pintallavis li queda de meravella). Menció especial mereix Elisa Carricajo, que fa de Palladino, el personatge que ho capgirarà tot: sap combinar a la perfecció les cames espaterrades del manspreading amb la delicadesa, uns grans coneixements en electricitat amb un curiós gust per la moda (“Usás unos jerseys un poco distractivos!”, li diuen).

Perquè aquests quatre homes compartint casa, feina i fred a la Patagònia també acabaran mutant, quan la roba que ha dut en Palladino acabi impregnant tota l’estança. El poder d’unes sabates de taló (“Lo lindo que se ve todo desde aquí arriba”) o d’un vestit de lluentons és quelcom que coneixen molt bé tots els historiadors de la moda. No en va, la relació amb la roba és tan important a Orlando, en què el protagonista de la novel·la de Virginia Woolf viu durant diversos segles i passa de ser home a ser dona. Fins i tot quan la mescla i la hibridesa contamina els quatre protagonistes de Petróleo, quan descobrim el truc (la titola de goma) o la cosa pot caure en la caricatura, continuem comprant la història. Com la Julie Andrews a Victor, Victòria (Blake Edwards, 1982): una dona interpreta un home que interpreta una dona. Tot és ficció, tot és producció. Com el pou que no deixa de produir petroli, perforant la terra al ritme d’una cançó coneguda. La masculinitat també es produeix. La masculinitat també es performa. La masculinitat és una gran mentida.