Passió pel teatre

Luigi Pirandello va escriure L’uomo dal fiore in bocca el 1923. És un text curt, un diàleg entre dos personatges, en un sol acte, que reflexiona sobre la vida i la mort. Gairebé un segle després, sense que hagi envellit, Mario Gas agafa aquesta peça –traduïda per Pau Vidal– i, sobretot, la seva essència, i amb l’ajuda de Montse Guallar, Àlex Casanovas i Xavier Ripoll l’encabeixen en una proposta més ambiciosa que el Teatre Akadèmia acaba d’estrenar batejat com L’home de la flor als llavis i… i que estarà en cartell fins al 10 de gener.

Gas es reserva, a més, el paper de director de l’auca i posa aquesta dramatúrgia resultant al servei de tres intèrprets de nivell. I és que no hi ha res com partir d’una bona base (estic convençut que l’autor italià aplaudiria aquesta versió de la seva obra), comptar amb un elenc solvent, i una direcció que els sàpiga treure el suc. La peça és un homenatge al teatre italià i a les arts escèniques en general. Un tribut a la passió, al desig, a l’amor, al descobriment, a les obres, als personatges, a les trames… En definitiva, a l’ofici de ser intèrpret.

L’uomo dal fiore in bocca s’ambienta en una estació de tren, de nit, solitària, on un home i un viatger es troben casualment. El diàleg que estableixen, sorprenent i a voltes surrealista, resumeix l’ànima del dramaturg. Escrit en el període d’entreguerres (un moment històric, per tant, molt particular) ens parla de la pèrdua. Aquesta peça s’inclou en l’espectacle, amb una simpàtica picada d’ullet fent que un dels personatges sigui el mateix Pirandello, però la producció de l’Akadèmia va molt més enllà. L’equip de la nova autoria ha ampliat la peça original pel davant i pel darrere amb altres continguts, hàbilment enllaçats i connectats encara que no  hi tinguin res a veure (d’aquí la “i” i els punts suspensius del títol). Així, podrem gaudir de la correspondència que s’intercanviava Pirandello amb Marta Abba, la seva actriu estrella i musa inspiradora. O la història d’amor truncat entre Abba i Ruggero Servi, un conegut actor de l’època a qui se’l va empassar la terra, i el seu retrobament vint anys després.

De fet, L’home de la flor als llavis i… es podria resumir en tres monòlegs, dos diàlegs epistolars i el text curt que dona nom a l’espectacle. Cada personatge té el seu moment, en el qual ens explica la seva vida i ens desgrana els episodis més significatius de la seva biografia. Guallar interpreta Abba, Ripoll encarna il maestro, i Casanovas es fica en la pell de Servi. Una actriu i dos actors per a tres papers que són un caramel, i que defensen amb dents i ungles (però que no es noti, com ha de ser) de manera brillant, modelats i guiats amb saviesa per l’altre maestro: il dottore Gas, que aconsegueix que el conjunt no només no grinyoli sinó que gairebé assoleixi l’excel·lència.

Cal subratllar l’espai escènic, obra de Sebastià Brosa i Paula Bosch, que recrea la terrassa d’un bar i una estació de tren nocturna; el vestuari, a càrrec d’Antonio Belart, molt reeixit; i la caracterització dels tres personatges, firmada per Helena Fenoy i Marta Ferrer. Pel meu gust, però, la perruca que porta Guallar és massa postissa i encarcarada, i Ripoll, tot i aproximar-s’hi, s’assembla més a Lenin que no pas al Premi Nobel de Literatura. Un punt i a part es mereix la il·luminació, dissenyada per Lluís Serra, que fa que tot aquest trencaclosques flueixi com cal i el públic no es perdi entre les diferents escenes que configuren l’espectacle.

Qui s’acosti al teatre del carrer de Buenos Aires s’emportarà, a més, amb l’excusa d’aquesta proposta, una nova sorpresa: la sala ha ampliat l’aforament de 72 a 100 localitats, gràcies a l’estrena de noves grades laterals, concebudes i construïdes per l’escultor Pere Casanovas. I s’han renovat els seients de les que ja existien. No arriben a nivell de butaca, però sí que és cert que el cul reposa amb més comoditat i les lumbars ho agraeixen. Tothom, en conseqüència, està d’enhorabona.