No direm déjà vu… direm già visto

De dijous a diumenge passat vam rebre la visita dels italians Ricci/Forte al Teatre Lliure. Les expectatives eren altes: ens havien venut la companyia com “la més transgressora d’Itàlia”. I ens vam trobar amb coses que ja havíem vist (precisament al Lliure) fa deu o quinze anys. Els nombrosos representants de la comunitat italiana presents a la sala, això sí, en va sortir encantats.

Nostàlgia pop i sentimentalisme kitsch

Quan accedim a la sala ens trobem amb tres performers estupends realitzant una rutina coreogràfica: fan el paper de tres assistents de vol (no tan amanerats com els de Los amantes pasajeros d’Almodóvar, tot sigui dit) mostrant-nos allò que hem de fer en cas d’emergència, mentre l’àudio ens fa endevinar la banda sonora d’una pel·lícula porno gai. L’espectacle Macadamia Nut Brittle parteix dels relats de Dennis Cooper per, segons el programa de mà, “intentar explicar, amb un impudor mozartià, un conte cruel sobre l’adolescència”. El sabor del gelat dels dos cognoms estranys dóna títol a un espectacle on, segons la pròpia companyia “en aquesta fluctuació emotiva, sense cinturó de seguretat, baixem en picat cap a un llibertinatge imprevisible”. Sexe, capitalisme, cultura pop i molta nostàlgia al món de la televisió i el cinema dels anys vuitanta configuren un espectacle que, de tants tòpics que conté, no sabem si vol ser paròdia de l’anomenada “creació contemporània” o si es pren a ell mateix seriosament.

Els esforçats intèrprets (Fabio Gomiero, Anna Gualdo, Piersten Leirom i Giuseppe Sartori), salten, ballen, suen i es tiren per terra, i quan cal parlen al micròfon amb molt sentiment. L’escena que més ens ha agradat: la “improvisació” dels quatre performers relatant-nos la seva cita sexual (“Sono a Barcellona, voglio fare la porcellona”), un tour de force (potser li escau millor dir-ne una faticaccia) ple de metàfores sexuals i moltes referències a la cultura trash i berlusconianna (“Voglio essere una pubblicità della Barilla”), on els bronzes de Riace es mesclen amb Justin Bieber, el poppers, Anita Ekberg i Sailor Moon. Ni al programa de mà ni a la web del Lliure consta el nom del traductor del text al català, que ha convertit l’allau de referències a la cultura televisiva italiana en un festival si més no curiós de noms locals, on hi podem trobar Carmen de Mairena o Mar Flores (?!).

Rodrigo García podria demandar la companyia (i tantes d’altres, no cal dir-ho) perquè tot plegat sembla una paròdia del que feia el director fa uns anys. Però els actors de Ricci/Forte no són Gonzalo Cunill, Juan Loriente, Núria Lloansi o Juan Navarro, desenganyem-nos. I aquest espectacle acaba sent, santa Madonna, un espectacle absolutament conservador i moralista: si folleu molt vol dir que esteu buits, infinitament tristos i molt sols. Quan apareix un d’ells amb una disfressa de conill blanc, ja no sabem si riure o plorar. Fa vint anys que veiem, als escenaris europeus, actors (vestits o despullats) portant un cap d’animal, i si això no es fa amb una intenció crítica o paròdica ja no hi trobem la gràcia… Els Ricci/Forte viuen dins d’una bombolla i no veuen el teatre que es fa avui en dia?

I una última cosa. Directors de teatre que voleu anar de moderns: no poseu més cançons de David Bowie als vostres espectacles, si us plau. Gràcies.

Un sermó laic contra el bullying i l’homofòbia

Aclarim-ho des d’un bon principi. Des d’aquí denunciem el bullying, i som contraris a l’homofòbia en totes les seves manifestacions. Ara bé, quan un espectacle adopta un to de sermó i tots els elements que intervenen a la posada en escena semblen voler teledirigir-nos a pensar i a sentir en cada moment de certa manera, això ens tira molt enrere. Still life vol ser un homenatge a l’adolescent romà Andrea S., que es va suïcidar el 2012 fart d’aguantar l’assetjament dels seus companys d’institut, a Amanda Todd i a tants d’altres, els noms dels quals apareixen projectats a la pantalla, flanquejats per una filera de ciris vermells encesos. Ens trobem al funeral de l’estat italià, on es denuncia una societat que no deixa espai als joves (llegeixi’s nois) sensibles, diferents, el sacrifici dels quals (“Tagliateli la testa!”) els converteix, si hi ha sort, en un simple hashtag. En el cas d’Andrea S. va ser #ioportoipantalonirosa (jo porto pantalons roses), en solidaritat amb el que era un dels motius de burla dels seus abusadors.

Del funeral passem a una escena amb música de Muse (la selecció musical sembla guiada pel lletgisme, tot sigui dit) on els intèrprets són coberts amb coixins que tallaran en una efectista imatge que inclou potents ventiladors. Un record des d’aquí per als encarregats de la neteja del Teatre Lliure, que trobaran plomes durant uns quants dies. El càstig medieval d’untar algú amb quitrà per cobrir-lo posteriorment de plomes esdevé aquí una escena on un pobre intèrpret nu (i depilat) rep els cops de peu dels seus companys que, havent sucat prèviament les bótes en tinta negra, deixen el seu cos ple de marques. El pes del Vaticà que porten els italians a les seves espatlles, pobrets, és quelcom del què els costa molt escapar. Com que l’Evangeli segons Mateu explica que Jesucrist feia petons als seus apòstols, ells encenen els llums de sala per passar a petonejar els espectadors. Les dues actrius (Anna Gualdo i Liliana Laera) petonegen les dones, i els tres actors (Fabio Gomiero, Giuseppe Sartori i Simon Waldvogel) petonegen els homes, alguns dels quals s’hi posen bé i hi aporten llengua i tot.

Still life és, en definitiva, una successió d’escenes (molt) teledirigides on el director Stefano Ricci ens diu què hem de pensar (mitjançant la il·luminació, la música i, sobretot, el to interpretatiu), i on les accions teatrals acaben resultant naïf i vistes mil vegades (mullem-nos amb aigua i mullem també una mica el públic, però no molt, no fos cas que se’ns enfadessin). Tot plegat té un aire i un to de taller de final de curs que acaba resultant feixuc i repetitiu. L’espectacle finalitza amb els cinc intèrprets llegint cartes deixades per les víctimes del bullying o els seus familiars i fan pujar alguns espectadors a escriure el nom d’una persona propera que s’hagi mort a la pissarra que es troba a l’escenari.

I tal dia farà un any.