Maleït Tennessee

El 30 de maig es va presentar a la Sala Beckett el volum Teatre Maleït I, que inclou dos textos experimentals i poc coneguts del dramaturg Tennessee Williams: Camino Real i La davallada d’Orfeu. Com ja és tradició amb la col·lecció “Pandora” de Prometeu Edicions, es tracta d’una publicació bilingüe anglès-català, que en aquesta ocasió compta amb la traducció del dramaturg Marc Rosich i amb un pròleg del Doctor en Estudis Teatrals Jordi Vilaró Berdusan. La presentació en societat del llibre va concloure’s amb una lectura dramatitzada de Camino Real feta per un repartiment de luxe. Presentació d’un llibre de teatre a la sala petita de la Beckett? Contingut 100% Núvol.

L’editor Xavier Arola es mostrava satisfet, com no podia ser d’una altra manera, amb un títol acabat de sortir del forn que realment fa patxoca: el retrat en blanc i negre d’un Tennessee amb cigar encès i mirada perduda presideix un volum carabassa i consistent. Les edicions bilingües permeten jugar a la traducció comparada i comprovar si, tal com se sol afirmar una mica a la valenta, una traducció “llisca de meravella” o va més aviat de trompis. Rosich és dramaturg i director, però també traductor, i ja es va encarregar dels dos volums dedicats a Joe Orton. La bona gent de Prometeu estima la cultura per sobre de totes les coses: només així s’explica que publiquin títols de poesia, teatre i assaig que mai hagin estat traduïts al català. “Marc Rosich compleix perfectament l’esperit Prometeu”, afirma Arola, que ens va avançar que aquest serà el primer de tres volums dedicats al teatre maleït de Williams. Poca broma: les seves obres completes ocupen vuit volums.

Jordi Vilaró Berdusan combina, a la perfecció, l’erudició d’un estudiós de teatre i especialista en Tennessee Williams amb la passió i entrega d’un bon professor. “Qui és aquest bon home?”, em preguntaven fascinats alguns dels actors que després llegirien Camino Real, durant la seva presentació. Vilaró va saber explicar-nos el teatre de Williams amb un còctel imbatible de coneixements i humor, parlant molt de pressa per poder dir el màxim de coses en el menor temps possible, però alhora d’una manera molt clara i entenedora. A manera de resum, les “big three” o les tres grans obres (i més cèlebres) de Williams van ser escrites en un període molt curt de temps, del 1945 al 1955. Naturalment, parlem dels seus grans hits: El zoo de vidre, Un tramvia anomenat Desig i Gata sobre teulada de zinc calenta. Els muntatges teatrals i les adaptacions cinematogràfiques d’aquests textos van portar Williams al cim de la popularitat i el respecte de la crítica. Cal que no oblidem altres grans títols com De sobte, l’últim estiu, Dolç ocell de joventut, La rosa tatuada o La nit de la iguana, però quan Williams va descobrir Luigi Pirandello i Federico García Lorca va tenir ganes d’anar una mica més enllà. Hem de tenir en compte, també, que Camino Real i Esperant Godot de Samuel Beckett van ser estrenades amb dos mesos de diferència.

Les seves ganes d’experimentació formal sumades a diverses crisis personals, depressions, alcohol i drogues, van acabar portant Williams a viure la seva particular “Stone Age” o “era de la lapidació”, en què les seves obres eren un fracàs tant de públic com de crítica. El dramaturg era acusat de repetir temes i d’abusar del seu material biogràfic, en un període llarguíssim que duraria fins a Advertència per a embarcacions petites (1972), obra que va ser acusada de passada de moda (el Teatre Lliure en va fer un muntatge la temporada 1982-1983). Williams va estar més de vint anys intentant tenir un gran èxit a Broadway, cosa que no acabaria de passar mai. Camino Real només va estar un parell de mesos a la cartellera (un autèntic fracàs segons els paràmetres del teatre a Nova York), i va ser definida com “la pitjor obra del millor dramaturg”. Els Estats Units d’Amèrica no volien veure’s reflectits en un mirall deformat, afirma Vilaró, en un text antirealista i ple de simbolisme, a cavall entre el grotesc i l’absurd.

Marc Rosich ens va explicar la seva experiència quan va treballar en l’adaptació que Calixto Bieito va dirigir de Camino Real, el 2012 al Goodman Theatre de Chicago, el debut del director de Miranda de Ebro als Estats Units. Els americans devien pensar que l’enfant terrible del teatre europeu era l’idoni per dirigir el text més surrealista de Williams, en un muntatge controvertit i alhora molt lliure (gràcies als hereus de l’autor), que va fer enfurismar més d’un crític: “No heu posat la font de pedra!”, va escriure un d’ells. La crítica al totalitarisme que amaga el text, situat en un espai fora del temps amb uns personatges perduts al mig de les seves vides, resulta avui en dia totalment vigent i costa d’imaginar que fos escrita el 1953. Una obra en què coincideixen en escena Don Quixot, Sancho Panza, Marguerite Gautier, Lord Byron o un boxejador amb el cor massa gran i la jove gitana Esmeralda, que recupera miraculosament la virginitat per tornar a perdre-la a continuació. L’hotel Siete Mares d’una ciutat que podria ser Tànger, L’Havana, Xangai o Veracruz, reuneix aquests éssers solitaris i confusos, en una obra amb un peu entre el realisme i el romanticisme més essencial, que avui en dia continua sent sorprenentment moderna.

La lectura dramatitzada –dirigida pel mateix Rosich, que també llegia les acotacions i el personatge de Gutman (no pot evitar ser una vedet) – va deixar la parròquia bocabadada. El repartiment estava format (en estricte ordre alfabètic) per Jordi Andújar, Joan Codina, Ester Cort, Roberto G. Alonso, Blanca Garcia Lladó, Antònia Jaume, Francesc Marginet i Marc Tarrida. Van estar tots estupendus. Personatges perduts entre la vida i la mort, estiuejants eterns en contra de la seva voluntat, visitants de locals nocturns com El Flamenc Rosa, El Pelicà Groc o el Refilar de la Cadernera, i alhora amb moltes ganes de fugir en un vol de la companyia El Fugitivo. «Els luxes d’aquest lloc m’han fet esllanguir. He perdut la punta de metall per sucar al tinter i m’he quedat només amb la ploma», diu Lord Byron en una escena.

La lectura dramatitzada va fer possible que una colla d’espectadors descobríssim un text que encara no s’ha estrenat mai a Catalunya. Malauradament, aquell dia a la platea de la Sala Beckett no hi havia programadors ni directors de teatres públics, privats o semipúblics. Algun dia veurem Camino Real estrenat professionalment en un teatre? De moment farem com Gutman i cridarem: “Ja s’ha pronunciat la darrera rèplica! Que caigui el teló!”.