L’última alegria de Dagoll Dagom

Més que mai,  tinc la sensació que aquesta crítica quedarà coixa, que segur que no podrà fer una anàlisi exhaustiu des de tots els angles de la nova proposta de Dagoll Dagom. L’alegria que passa és un musical que farà les delícies de tots aquells amants dels musicals. No crec que ningú que gaudeixi amb els musicals, grans o de petit format, no pugui sortir del Teatre Poliorama encantat, entusiasmat amb la nova proposta de la companyia degana dels musicals de creació i en català. Ja sabem que aquesta és la seva última proposta creativa. La pèrdua de Dagoll Dagom és inabastable, la feina i el llegat que deixen és enorme. Però a casa nostra hi ha moltes altres companyies, produccions, que mereixen l’atenció del públic majoritari com la té el grup capitanejat per l’Anna Rosa Cisquella. No ens esquincem les vestidures abans d’hora i fixem-nos en la cartellera del Teatre Gaudí o del Maldà, entre altres sales que fan l’esforç de crear i programar musicals de creació i en català. I a alguns companys periodistes els dic el mateix, després de Dagoll Dagom hi ha vida, talent i ganes, el mateix que hi havia abans. Una altra cosa és que no disposin dels pressuposts que tenen els de la Cisquella. Però aquest és un tema massa llarg.

Els lectors de Núvol poden adquirir entrades per l’espectacle amb un 20% de descompte empleant el codi NUVOLALEGRIA20 durant el procés de compra.

Com deia, poden haver-hi moltes crítiques redactades de L’alegria que passa, encarar-les des de punts de vista molt diferents: fent la retrospectiva i entenent l’evolució de la companyia fins a aquesta última producció; o analitzant la proposta original de Santiago Rusiñol, estrenada fa uns 122 anys al Tívoli (a uns quants metres del Poliorama), entenent el seu propòsit original i veure com Marc Rosich, Andreu Gallén i Ariadna Peya han transformat el sentit original per donar-li la contemporaneïtat que necessita; o desgranant el missatge polític i d’apoderament feminista que Rosich li acaba donant, entre molts altres enfocaments. A continuació intentaré donar algunes píndoles de cadascun d’aquests punts (bé,  de fer retrospectiva no, que no m’hi atreveixo).

L’argument és senzill, la història en si mateixa és prima, té un conflicte clàssic i ja ho hem vist altres vegades. L’enfrontament entre dues maneres de viure, la irrupció d’un element rupturista a un statu quo molt rígid que pot significar la llibertat d’aquest sistema esclavista. De fet, sembla que aquesta era la idea primigènia de Rusiñol: una companyia de circ arribava a un poble adotzenat i tractava de despertar-los de la seva letargia a través de l’art i l’alegria. La història en aquest cas va més enllà, eliminant personatges i afegint-ne d’altres, creant trames amoroses i apuntant cap a una sèrie de reivindicacions socials ben afinades. Però cal remarcar l’ús de la figura dramatúrgica de la companyia teatral com a element rupturista. Penso en Hamlet i en l’ús de la companyia de teatre com a canal per descobrir la traïció del rei. Però el  mateix Dagoll Dagom ja va fer ús d’aquest recurs dramatúrgic a Scaramouche quan els comediants revolucionen (junt amb l’aparició de l’espadatxí) el poble, controlat pels nobles de la Cort. Dagoll Dagom és clar en el seu missatge pòstum: només el teatre (musical) ens salvarà, ens despertarà i ens farà reaccionar. Un missatge necessari per transmetre en un producte d’entreteniment que captivarà a molts espectadors.

I quines són les claus de l’èxit que espero que sigui L’alegria que passa? El conjunt en total, sense fissures. Una obra ben escrita, amb unes cançons on lletra i música transmeten un missatge poderós, on les coreografies de l’Ariadna Peyadonen una personalitat única al producte i unes interpretacions vocals i interpretatives d’un nivell molt alt. Anem al detall. Analitzant l’obertura de l’obra, podríem dir que no és precisament canònic, sinó una peça que va agafant intensitat i que ens serveix per situar molt bé el context de la història. Però la frase “Benvinguts al poble gris” (i les seves múltiples variables) acaba sent una espècie de comodí que diversos personatges repeteixen per apuntalar les seves posicions. A més a més, l’opening ens presentarà el Nil (Eloi Gómez), qui tant serà com una espècie de narrador com el personatge que  tractarà d’inflamar la revolució al poble per tal de derrocar l’alcalde (Àngels Gonyalons). Aquest personatge surt de la ploma de l’autor i director, no de la ment de l’autor de L’auca del senyor Esteve. Aquest jove revolucionari és una espècie de follet, un àngel que ho escodrinya tot. Als antípodes del Tòfol, un personatge de l’obra original que és definit com a panxacontent orgullós.

No és l’únic personatge nou. Si en l’obra original en Joanet (aquí Joan, en Pau Oliver) bevia els vents per la Zaira (Mariona Castillo) i pel model de vida que representava, mentre aquesta era controlada pel maltractador Cop-de-puny (aquí Puck, Jordi Coll), en aquesta adaptació s’hi afegeix un quart personatge, la Lina (Júlia Genís), promesa d’en Joan, que sent també l’anhel de llibertat que li donava cantar. Si bé en un principi, per la relació tòxica i dependent dels dos artistes (Zaira i Puck), junt amb la irrupció dels altres dos tòtils, podríem pensar en un desenvolupament a l’estil The Wild Party d’Andrew Lippa, la dramatúrgia es fixa més en la relació romàntica de la Zaira i el Joan.

I després hi ha la Gonyalons. Aquesta es desdobla en dos personatges antagònics, l’Alcalde i el Gran Clown. L’Alcalde, dèspota, dictatorial i manipulador, sols té interès a perpetuar-se en el poder. Però la contractació de la companyia del Gran Clown amb interessos electorals no sortirà com esperava. L’actriu, amb un pes escènic enorme, crea dos personatges amb tonalitats diferents i se la veu gaudir com feia temps que no vèiem. De fet, quina és l’última vegada que la Gonyalons va trepitjar un escenari per fer un musical? La Viquipèdia em respon: Sister Act, el 2014. L’Àngels Gonyalons torna a brillar i ho celebrem.

I a més a més, ho fa sumant com una més en una companyia on tots formen part d’un engranatge coreogràfic que no descansa. Tot el moviment escènic, tots els balls tenen el segell indestriable de l’Ariadna Peya. Coreografies urbanes que tenen una càrrega simbòlica que acompanyen tota la dramatúrgia. De fet, text, música i moviment van junts de la mà, cadascun creant la seva capa de significat i complementant-se molt bé entre elles.

La història avança i tot sembla anar cap a un destí tràgic, però Rosich fa un gir, orgànic, no forçat, i decideix donar la força i la determinació a les dues protagonistes. Aquest final esdevé una escletxa de llum cap on sols pot venir: des de les dones que decideixen trencar els llaços que el sistema patriarcal, en les seves múltiples cares, les té preses. I haig d’admetre que hi ha un moment en què veia a les dues dones marxant juntes com Thelma i Louise cap a un horitzó sense precipici. Però la solució de Rosich és molt més coherent.

La crítica d’un musical s’ha d’atrevir també a valorar les interpretacions. En aquest sentit, la feina dels actors és titànica per un element diferent. No sols han d’interpretar bé el rol dels seus personatges, no sols han de ballar bé i moure’s amb sincronia entre tots, no sols han de cantar les cançons amb la intensitat que se’ls hi demana… a sobre alguns d’ells, es posen a tocar la guitarra o els teclats per crear les melodies que acompanyen totes les cançons. Un recurs fabulós que funciona molt bé i que Fabrice Corrons resumeix molt bé en aquest fil. I si bé hi ha melodies senzilles, la peça que toca Júlia Genís al piano acompanyant la cançó dels enamorats exigeix uns quants anys de piano.

I em deixo pel final el reconeixement vocal, un mostrari variat de veus que encaixen totes entre elles i que ben segur que mereixen una anàlisi més profunda. Sols destacar, un cop més la potència vocal de la Mariona Castillo (la Cançó de la Zaira és el “Never be enough” d’Andreu Gallén) i la interpretació vocal de la nostra Shirley Bassey, la Gonyalons, amb un número cabaretero final que és una delícia. M’hi jugo un pèsol que dintre d’un any l’estupenda actriu liderarà més d’un Premi de la Crítica per aquest musical.