L'ofici de dirigir

Com s’enfronta un director a un text teatral? Quina intervenció dramatúrgica suposa dirigir una obra dramàtica? Com s’han de dirigir els actors? En parlem amb la directora Mònica Bofill i la dramaturga i directora Marta Galán Sala, dues figures de tarannà ben diferent, però que aquesta tardor compartiran la seva experiència professional impartint cursos de direcció i dramatúrgia a l’Obrador de la Sala Beckett.

Monica Bofill — Mònica Bofill | Foto Sala Beckett

Mònica Bofill, que imparteix a partir del 18 d’octubre el curs d’iniciació ‘Del text a l’acció’, és una directora teatral amb un bagatge científic. Abans d’estudiar direcció a l’Institut del Teatre, es va llicenciar en biotecnologia. La seva formació ha marcat la manera com s’enfronta a un text dramàtic: “Soc molt endreçada i metòdica i sempre abordo un text teatral de manera molt analítica. La meva lluita interior és sempre deixar-me anar i arriscar, i procuro fer-ho! Però d’entrada mentalment necessito ser sistemàtica. La ciència també té un aspecte molt creatiu, sobretot la que m’interessa a mi, com la genètica, que és un camp obert a l’experimentació”.

Bofill treballa amb una metodologia inspirada en Katie Mitchell, directora d’escena d’Ariadne auf Naxos, que aquests dies podeu veure al Gran Teatre del Liceu. Abans d’endinsar-se al món de l’òpera, Mitchell va dirigir teatre contemporani a Londres i va publicar el manual L’ofici de dirigir (Angle/Institut del Teatre), que podeu llegir en català amb una traducció de Carlota Subirós. La proposta de Mitchell, que Bofill ha fet seva, consisteix a treballar amb esdeveniments, dividir el text en unitats d’acció per entendre-les en el seu conjunt per tal que cada escena sigui també el màxim de concreta. “Els esdeveniments ajuden a involucrar els actors a l’hora d’analitzar el text i faciliten que trobem un llenguatge comú amb el qual ens entenguem actors i directors”, diu Bofill.

A banda de la influència teòrica de Katie Mitchell, Bofill ha tingut l’oportunitat de treballar a Londres fent un parell d’ajudanties amb el director Bijan Sheibani, deixeble de Mitchell, primer a l’Almeida Theatre i després al National Theatre. Això li ha permès imbuir-se d’una manera de treballar que també l’ha ajudat a l’hora d’abordar la posada en escena.

“En els meus muntatges (i també al curs que farem a la Beckett) proposo als actors i a l’equip artístic de treballar el superobjectiu del muntatge, per tal d’entendre quin és el missatge de l’obra i quina és la pregunta que volem plantejar amb el muntatge. Volem que la posada en escena dialogui amb aquesta pregunta que traslladarem al públic. En aquest sentit plantejo als alumnes quin ha de ser el superobjectiu de la seva escenificació i els proposo de triar tres elements de la posada en escena que vagin a favor o en consonància amb aquest superobjectiu, per explorar més enllà del naturalisme”.

En la darrera obra que ha dirigit, L’huracà de Carme Montoriol, la temporada passada al TNC, Bofill treballava amb el concepte d’abisme i la irreversibilitat del sentiments quan es destapen. “Proposo que facin una jerarquia de temes que van tenyint l’espectacle. Hi ha temes que són més útils a l’equip tècnic, d’altres interpel·len més els actors, que necessiten concrecions i no grans objectius abstractes”.

Al curs que impartirà a la Sala Beckett, Bofill proposarà de treballar a partir d’una obra de Lluïsa Cunillé, Après moi le déluge, una peça que dona molt de joc a l’hora de fer anàlisi de text i de fer pensar una posada en escena més creativa.

Marta Galán Sala és dramaturga i directora, una de les figures més innovadores del teatre documental a casa nostra. Galán sempre ha tingut un impuls cap al camp social, des dels inicis, a partir de la recerca formal amb comunitats i amb l’objectiu de democratitzar la pràctica artística. “Hi ha una escletxa greu entre persones que no tenen accés a l’educació artística. No puc plantejar un espectacle si no hi ha un punt de partida que neix d’allò que la realitat social em demana”, deia en aquesta entrevista d’Alba Riera publicada fa uns mesos a Núvol.

Galán té per divisa una frase d’ Édouard Louis que diu: “El món ja té prou ficcions. Fins i tot els governs en creen, de ficcions. Jo no m’oposo programàticament a la ficció, però quan vaig començar a escriure vaig pensar que no em podia permetre la ficció.” De Galán hem vist recentment al Teatre Lliure ‘Forasters vindran…’, una peça commovedora que il·luminava l’experiència de molts immigrants de casa nostra, especialment de la immigració andalusa dels anys seixanta i setanta. Aquest estiu ha fet a El Born CCM un projecte pel Grec 2021 titulat ‘Som aquí per millorar les nostres vides’, amb un grup de joves de DGAI que es formen a la fundació comtal i que havien participat a la recerca de ‘Forasters vindran’. El projecte va culminar en la filmació d’un pla seqüència al mateix jaciment. La Marta m’explica que després d’encadenar diversos projectes que li han demanat molta dedicació, ara s’ha capbussat en la recerca i ha descobert tota una gènesi del teatre documental, que li ha permès recuperar les primeres teoritzacions del que ella està fent sobre l’escena. Els escrits d’Erwin Piscator i Bertolt Brecht sobre teatre polític li han permès sistematitzar unes idees que l’ajuden a entendre el que ella fa i que no havia ordenat encara. Galán ha explorat també una tradició de teatre documental de Llatinoamèrica que és molt rica i també estudia les pràctiques de grups més contemporanis, com Rimmini Protokoll, que ja pertanyen al teatre postdramàtic, per entendre com conceben les seves peces i quin efecte volen generar. “Jo ho havia estat fent sense plantejar-me teòricament la meva praxis i ara veig que el que ells descriuen és el que estic fent, teatre polític, que vol sacsejar i fer reflexionar l’espectador. M’ha anat bé sistematitzar la meva praxis ara que vull transmetre als meus alumnes la meva concepció del teatre”.

Aquesta tardor, Galán impartirà un curs a la Sala Beckett titulat “Quan la irrupció del real composa ficcions i el que és real es revela nítid”. En aquest curs Galán proposarà que cada alumne pugui escriure una peça documental, que a partir d’una idea embrionària puguin destriar, ordenar i composar materials, i explicar o denunciar el que els demani el cos. No anem a fer ficció, sinó que treballarem amb la voluntat de fer escriptura política. Galán no sobreposa les seves idees als fets que explora o denuncia sinó que deixa que les veus del seu teatre aflorin de manera natural. Al capdavall, la feina del dramaturg aquí no és inventar res sinó “reescriure i ordenar les paraules dels altres, estar atenta als testimonis i als documents, escoltar per poder dir, convidar els espectadors a reflexionar a partir de paraules que no són sempre les nostres paraules”.

Galán explica que mentre treballava fent recerca pel projecte Forasters vindran…, va descobrir centenars d’articles de premsa xenòfoba dels anys 40 i 50. Llavors va pensar que no calia escriure res, que no calia inventar cap personatge, que aquestes paraules eren prou devastadores, que només havien de ser dites. I aleshores es va adonar que el testimoni d’algunes persones reals tenia una magnitud escènica arrabassadora. “En aquests anys de pràctica escénica”, diu Galán, “he descobert que, com a subjecte de paraula, qualsevol persona que participa d’un procés de recerca escènica aporta paraules a l’escena, aporta text, memòria, relat de vida, poesia, reflexió. I que jo mateixa, de vegades, també en puc aportar, de paraules. I llavors han nascut texts preescènics que són propis; que posen veu a lluites individuals i col·lectives en les quals he participat. I llavors, de vegades, han nascut texts preescènics més íntims escrits en primera persona…”

En aquest curs de l’Obrador de la Beckett Galán proposarà als alumnes una exploració d’escriptures preescèniques que evidenciïn aquesta tensió entre document, testimoni i expressió subjectiva i íntima. O com aprendre a emmudir (literalment) per tal d’escoltar els altres, per tal de deixar que escriguin els altres.