La llengua o l’actor? Aquest és el problema

Senyor Joan M. Minguet Batllori, les meues companyes del departament de veu de l’Institut del Teatre de Barcelona m’envien l’article signat per vostè, La Catalunya-ciutat és insolidària (Vilaweb, 21.7. 2020). Vostè hi diu: “Començo per un símptoma. Fa temps que ho vaig saber. A l’Institut del Teatre recomanen als seus alumnes d’interpretació –no sé si els obliguen- que eliminin qualsevol deix ponentí en la seva dicció professional. Tampoc s’accepta la parla balear ni la valenciana en les seves múltiples variacions. Per ser actor català has de dir la llengua com ho fem els de Barcelona i la rodalia. Amb una excepció ben significativa: també s’admet la parla de Girona. La resta, s’ha de polir. Tant de bo que sigui mentida, que m’hagin de desmentir. Tot i que tinc fonts fiables actualitzades, m’agradaria estar equivocat, saber que l’escola oficial de teatre de Catalunya permet que els personatges diguin les coses fora del català oriental: una Desdèmona valenciana, una Hedda Gabler menorquina o, per arrodonir-ho, un Manelic que digui l’obra de Guimerà a la ponentina.” I afegiré que hi ha textos actuals i llocs i les veus d’aquests llocs que demanen aquestes heddes i manelics. A mi em va passar al Teatre Romea mentre veia i “sentia” Jerusalem de Jez Butterworth, dirigit per Julio Manrique i protagonitzat per Pere Arquillué. En aquesta obra veia emmirallada la meua adolescència i la dels nois i noies del meu poble. Un lloc que és presó i és paradís. Xalàvem. Vaig tancar els ulls i vaig somiar que aquell camell psicodèlic i aquella rulot vivien en un arrossar del delta de l’Ebre o en un oliverar de Manacor o en un prat de la Cerdanya, just davant de la casa del jutge Llarena. Els tenia tancats i els obria només quan sentia la veu de l’Arquillué i la de l’Albert Ribalta i la del jove actor Guillem Balart. Jo hai viscut un altre Jerusalem i una altra llengua. Al Jesuralem del Romea els jóvens actors parlaven amb la boca ben menuda, parlaven com parlen ara els jóvens de Barcelona. (Senyor Minguet, les persones parlem, no diem la llengua, com vostè escriu.)

Ai, disculpe’m, encara no m’hai presentat: soc l’Albert Roig, soc professor del departament de veu de l’Institut del Teatre. Aquest departament està format per vuit actrius, una especialista en fonètica i llengua catalana i un poeta, jo, que soc tortosí, i dic: lo riu, los jóvens, los hòmens, parlo així, com parlem a les Terres de l’Ebre, i, si convé, escric: lo riu, los jóvens, los hòmens, i ho publico així i no passa res, vull dir que sé que no rebré cap premi, cap consideració oficial. Dalt l’escenari cada actor, cada actriu és lliure de parlar com més li convingue i com més li plague. Ara: si parla en ponentí o en tortosí, no li passarà res, com a mi. Només tindrà l’agraïment i la consideració de les professores de dicció i de veu de l’Institut del Teatre i de la Maria Barbal, la Dolors Miquel i el Pep Coll. I au.

Ara tornem al seu escrit. Vostè diu que “fa temps” algú (Qui?) li va dir que els professors de dicció obligaven els actors occidentals a parlar amb la vocal neutra oriental i que algú (Qui?) li ha dit que encara ara els hi obliguem. Després vostè se posa a parlar del confinament del camp lleidatà per la COVID. Vostè sap que a les proves d’accés a l’Institut del Teatre les i els aspirants poden parlar en la variant dialectal que vulguen i és just per això que els futurs actors i actrius ponentins i valencians, mallorquins hi són admesos i s’hi formen. Sàpiga també que els professors de dicció evitem els termes ‘correcte’ o ‘incorrecte’ i parlem d’adequació o no de la pronúncia a l’edat del personatge, al dies i al lloc on viu i on ha nascut, a la parla dels altres personatges de l’obra. Perquè imagine’s que l’actriu que fa de filla de l’Arquillué és una ponentina que no sap dir la vocal neutra. Per favor, que la sàpiga dir! Perquè nosaltres volem que les actrius i els actors treballen i puguen (penosament) guanyar-se la vida. Un actor, una actriu castellano-parlant parlant en un català tècnic i precari, tindrà més futur televisiu, més beneficis i èxits, que la seua amiga ponentina.

Vostè, com nosaltres, també vol que les actrius i els actors catalans parlen d’una manera natural en tots els dialectes possibles. Vostè és un somiatruites que somia un Lluís Homar parlant “a la ponentina” i un Xavier Albertí programant-la al TNC. Vostè, com nosaltres, somia un teatre públic i un públic capaç d’estimar la llengua i unes actrius i uns actors que no l’escarneixen. Penso en Els feréstecs de Goldoni, dirigida per Lluís Pasqual. Va ser un èxit. El públic reia tot aquell carnaval de disbarats dialectals tan mal dits, tan irreals i irritants, tan allunyats del venecià de Goldoni. Mallorquins i tortosins, en canvi, escoltàvem Els feréstecs i mos amoïnàvem i esmussàvem. Com quan disfressen i despullen els homosexuals amb plomes i ells, els hòmens, se’n foten. Per què Lluís Pasqual no va treballar amb actors mallorquins? En canvi, per a fer In memoriam. La quinta del biberó, Lluís Pasqual va contractar el dialectòleg Pere Navarro. El va contractar gràcies al seu ajudant, Iban Beltran, nascut a Prat de Comte, ben a prop de l’Ebre. I Pere Navarro també ha treballat al nostre departament. I jo hai fet la dramatúrgia dels contes de Jesús Moncada amb Xicu Masó, L’aigua. A In memoriam se parlava en català occidental d’una manera prou fidel. A L’aigua, gràcies a Eduard Muntada, al seu parlar natural, el públic sabia, de seguida, que era en un vell bar de Mequinensa. Vostè no sap el que va costar trobar un actor tan idoni, i tan trempat, com Eduard Muntada. Al Teatre Lliure, a Coral romput, el bellíssim espectacle de Joan Ollé, dos grans actors, una gran rapsode i un histrió deien els poemes de Vicent Andrés Estellés en català oriental, en català estàndard. Al final de l’espectacle vam sentir Ovidi Montllor, fill d’Alcoi, dient Coral romput, i aleshores el públic va començar a aplaudir. La pell de gallina. A l’Institut del Teatre també treballem Vicent Andrés Estellés i les varietats valencianes. Les alumnes, Anna Berenguer, que és d’Alcoi, i Marina Mulet, que és de Pedreguer i és filla de poeta, han seguit treballant-hi, però el seu espectacle, Va com va, un Vicent Andrés Estellés en valencià, ja no el podrà vore a cap teatre. També treballem Blai Bonet i Miquel Bauçà amb els estudiants mallorquins. El director Joan Fullana, que també ha estudiat a l’Institut del Teatre i és mallorquí, n’ha fet dos espectacles nets i vers. Tampoc no els podrà vore. Només un actor i autor tan prodigiós com Toni Gomila i el seu monòleg Acorar ha fet que Barcelona se rendís al parlar de Manacor. No pateixi pels actors i actrius de les mallorques: són excepcionals, brillants, naturals, i saben tocar totes les músiques del cor i de la llengua. Més endavant li explico què vol dir aquest adjectiu: natural.

Vostè recorda Anna Lizaran, l’Anita, filla d’Esparreguera, i d’un mecànic andalús, parlant un mallorquí ric i viu? Anita va viure molts anys amb una artista mallorquina, però estic segur que si un director savi i curós li hagués demanat de parlar “a la ponentina”, per qüestions de versemblança, també hi hauria parlat. Era destríssima en l’art de posar-se màscares auditives (l’expressió és d’Elias Canetti). Sabia fer-se seua la més subtil cadència o aroma de qualsevol registre, dialecte, idiolecte, com només els grans actors (i, en especial, els actors anglesos) ne són capaços, com si fóssem en un país normal, digne, culte, a on la gent paga per a escoltar els versos, els iambes, d’Ausiàs March dits per un gran actor. I el convido a tornar a vore i a llegir Girafes de Pau Miró, una obra deliciosa i poètica. Girafes passa al Raval de Barcelona a finals dels anys 50. Els protagonistes (una dona i el seu home, un fuster, i un enigmàtic artista de varietés) són uns nouvinguts, venen de la Franja, de Xàtiva, de Múrcia… I també hi ha el comercial, un home fals i fatxenda, que és de Barcelona i que prova de vendre una rentadora automàtica a aquella dona jove i pobra, l’entabana… També hi ha un xiquet que no parla i viu en un terrat i mira el cel… A l’Institut del Teatre vam treballar Girafes: cada estudiant va haver de tornar als parlars dels anys 50, a l’energia expressiva de sa iaia o de son iaio. Va ser molt divertit i molt emotiu. Sobretot l’escena final. En canvi, Pau Miró no es va plantejar endinsar-se en aquesta mina prodigiosa de la versemblança i de la dicció i, a la Sala Beckett, l’actriu i els actors de Girafes parlaven com parlen avui els jóvens actors de Barcelona. Un fuster que no ha sigut mai fuster. Una mestressa de casa que no ha fet mai la bugada, a cops, al safareig. El teatre és una mentida. Si Hamlet només clava una punyalada a una cortina! Si no sap ni agafar el mànec del punyal! Si de debò vol matar l’oncle, li clavarà deu punyalades seguides a aquella cortina. Però amb una sola punyalada el públic ja s’esglaia i aplaudeix.

Ja acabo, senyor Minguet. Ara només vull explicar-li, ensenyar-li, què és el llenguatge natural. Carles Riba distingia tres llenguatges en els poetes: el tècnic, el vulgar i el natural. També en els actors hi ha aquestes tres menes de llenguatge. Perquè, pel que diu al seu article, imagino que vostè, com molta gent, considera que a l’Institut del Teatre, des de fa anys i anys, produïm, re-produïm en sèrie, aquestes màquines sonores i tècniques que anomenem histrions, josepmariesflotats. Ah, però Pol López també ha passat per l’Institut del Teatre! Qui no hi ha passat són la majoria dels jóvens actors i els cronistes i tertulians esportius i polítics banals que habiten feliços les pantalles i les sèries de TV3. Ells practiquen el llenguatge tècnic més anodí. A la ràdio, a la televisió, als teatres, nosaltres volem poder parlar i escoltar el llenguatge natural, que és el llenguatge vulgar polit i tant treballat que acaba sent transparent. Vostè és escriptor. Pense en la llengua de Josep Pla, de J. M. de Sagarra. Als actors, els demanem allò que Elizabeth Bishop demanava als poetes. Això: claredat, naturalitat, misteri. En fi: que per a arribar al misteri i a la màgia del teatre cal trobar i treballar la claredat i la naturalitat. Però del misteri de la vida i del teatre, li’n parlaré un altre dia.

El català natural de la Lizaran, de l’Arquillué, de Pol López, o el català tècnic, inarticulat, de tants actors accidentals? Aquest és el problema. No ser. Patir injustícies. Callar. Senyor Minguet, ja ho veu: és una art difícil i sublim l’art de saber dir una paraula, una frase, un vers, de saber fer i ser un gest, una mirada, dalt d’un escenari, i ho és més encara l’art d’ensenyar-la.