Michel Desmurget: «No hi ha cap benefici educatiu en equipar un mestre amb pantalles»

Michel Desmurget és doctor en neurociència i director d’investigació a l’Institut Nacional de la Salut i la Investigació Mèdica de França. La seva gran preocupació és que l’exposició excessiva a les pantalles perjudica el cervell humà, especialment el dels infants. Sobretot, Desmurget vol deixar clar que la ciència ho ha demostrat més enllà de cap dubte raonable. Després d’haver estudiat com certs usos i abusos del digital ens cretinitzen, Desmurget publica un llibre en què el títol és la solució. Feu-los llegir (Edicions 62) recull tota la recerca disponible que ens diu que no hi ha res més beneficiós que la lectura en paper per al desenvolupament cognitiu i per combatre els efectes nocius, i acompanya tota aquesta informació d’eines per a educadors i pares.

Dius que als infants i als adolescents els agrada llegir, però el que passa al cervell és diferent.

Hi ha estudis que diuen que un 80% d’infants i adolescents diuen que els agrada la lectura. Però una cosa és el que diem i l’altra és el que fem. Si la pregunta és si prefereixes un llibre, o un videojoc, la majoria triarà el videojoc. I el dia té les hores que té: cada dia, set de cada deu adolescents no llegeixen absolutament res; ni un sol article a Internet, ni un còmic. Als Estats Units van fer un estudi amb més de cinc-cents nanos que entraven en una habitació i havien de triar entre un llibre o un DVD: tots van triar el DVD. Els videojocs tenen una capacitat per estimular el sistema cerebral de recompensa molt més gran que els llibres: la resposta dopaminèrgica del videojoc és molt superior. El plaer dels llibres és més a llarg termini.

Com pot ser que el que el cervell prefereix naturalment no sigui bo per a nosaltres?

El nostre cervell també prefereix la cocaïna. Hi ha experiments amb rates a les quals s’estimula aquest sistema de recompensa a través d’elèctrodes, i les rates deixen de dormir, deixen de menjar i s’acaben deixant morir. Les xarxes socials i els videojocs han hackejat completament el nostre cervell. Trobar informació ens dona una recompensa cerebral. Si anem per la selva i una cosa es mou, hi ha una recompensa en saber si és un bisó o un lleó. El telèfon ens produeix FOMO [sigles de Fear Of Missing Out, en anglès, por de quedar-se fora]: fins i tot si el tenim a la butxaca, tenim la sensació que el mòbil conté informació que podria ser important i hauríem de mirar. També obtenim molta recompensa de les interaccions positives. A Facebook sabien perfectament el que feien quan van impulsar el sistema de likes.

Què hem de fer?

El cervell madura tard: si pels adults ja és difícil resistir, en els adolescents les zones que podrien ajudar-los es troben encara inactives. Per això necessiten un cervell extern, com el dels seus pares. Cal establir regles. Ara bé, un estudi molt maco demostra que les regles per elles mateixes no valen per res: que tindrem molt més èxit si expliquem per què les regles són necessàries. Si jo li dic a un adolescent que no pot fer servir el mòbil a partir de les vuit, em farà molt menys cas que si li explico que fer-lo servir tard pot tenir efectes sobre la son, que l’endemà la seva capacitat de retentiva serà inferior, i que pot tenir efectes adversos pel seu desenvolupament. Dit això, el més important és començar aviat. Els infants que no estan exposats a les pantalles fins als sis anys i després en fan un ús moderat, no pateixen problemes en el desenvolupament cerebral. És molt important instaurar bons hàbits amb les pantalles aviat: l’exposició excessiva a les pantalles acaba generant un dèficit en el desenvolupament cerebral que pot arribar a ser de fins a tres o quatre anys.

Sòcrates deia que la paraula escrita ens podia fer perdre facultats de la cultura oral.

Sòcrates tenia raó: l’oralitat va patir amb el naixement de la cultura escrita. Però la pèrdua va ser inferior al benefici: el càlcul es decanta clarament per la paraula escrita. Pel que fa a les pantalles, s’ha vist molt clar que coses com el desenvolupament del llenguatge i l’èxit acadèmic pateixen amb l’entrada de pantalles per a usos creatius. En canvi, altres pràctiques d’oci com tocar instruments musicals, els esports o la lectura, tenen efectes beneficiosos en el cervell. I, a sobre, la lectura té efectes positius demostrats en la trajectòria escolar, la professional i la salut. No és una discussió de bar: la diferència entre els efectes sobre els infants de mirar Netflix tot el dia comparats amb llegir estan estudiats i demostrats quantitativament. 

I per què dins de la mateixa comunitat educativa trobem tant de fervor per les pantalles?

Hi ha una diferència entre pantalles domèstiques i les pantalles que es fan servir a l’escola. A l’escola, quan les pantalles hi són per aprendre a fer-les servir (aprendre a fer anar un processador de textos, un full de càlcul, a programar), són positives. Irònicament, s’ha demostrat que els nadius digitals tenen problemes immensos pel que fa a la informàtica. L’altra qüestió és ensenyar a través de pantalles, si les pantalles poden substituir els mestres per ensenyar francès o matemàtiques. Doncs bé, els estudis demostren tres coses. Primer, que ensenyar a través d’una pantalla és millor que res, en casos que hi ha problemes per trobar professorat. Segon, que un professor competent és preferible a una pantalla, que el rendiment dels infants és notablement superior en aquest cas. I, finalment, que entre un professor competent i un professor competent acompanyat de pantalles, els estudis demostren que no hi ha cap benefici educatiu en equipar un mestre amb pantalles: la inversió no val la pena.

El teu llibre dona moltes dades científiques per demostrar que els perills del digital no són opinables.

A Catalunya va haver-hi un programa que pretenia donar un ordinador portàtil a tots els infants d’entorns desafavorits. Per sort, no hi havia prou diners per a tots. En els infants que van rebre aquests ordinadors que, suposadament, estaven farcits de software per ajudar a l’aprenentatge, va haver-hi una caiguda del rendiment acadèmic d’entre el 5 i el 7%. Potser no sembla gaire, però si tenim en compte que va s’hi van dedicar 17 milions d’euros, potser ens ho replantegem. S’ha demostrat que, si donem una consola de videojocs a infants amb bon rendiment acadèmic i entorns benestants i fem que juguin mitja hora al dia, al cap d’un temps veurem la mateixa davallada acadèmica d’entre el 5 i el 7%. A França, el projecte Hélène es dedica a fer estudis de qualitat per analitzar els millors equips i projectes docents, i s’ha vist que, en circumstàncies òptimes, el benefici de les pantalles a l’aula és zero. Un estudi va comparar els efectes d’equipar una classe amb tauletes o dedicar els mateixos diners a formar el professorat, i els resultats eren els mateixos. Tenir un professorat competent guanya sempre a les pantalles. La digitalització dels sistemes acadèmics moltes vegades obeeix a lògiques econòmiques. A Suècia va haver-hi una obsessió per la digitalització, i els resultats en els informes PISA es van desplomar. La diferència més important per incrementar el rendiment acadèmic és la captació i formació de professorat.

L’informe PISA té molta importància al llibre. Què li diries a la gent que el relativitza, o que diu que hi ha «altres intel·ligències»?

La davallada de tots els països a l’OCDE està perfectament demostrada. Sobre això de les intel·ligències: hi ha estudis que demostren que els simis també tenen intel·ligència. I és cert que la intel·ligència és la capacitat d’adaptar-se. Però la intel·ligència humana està molt vinculada al llenguatge, a la capacitat d’estructurar i expressar les idees. PISA no ho és tot, però hi ha una relació molt forta entre el rendiment educatiu i el rendiment econòmic d’un país. Comparant la nostra davallada amb els números dels països asiàtics, no només els efectes intel·lectuals són alarmants, sinó que podem estar parlant d’efectes en l’economia a llarg termini. Si posem un infant europeu en una classe de matemàtiques equivalent a Singapur, veurem fins a tres anys de diferència en les capacitats. És una diferència dramàtica. Als Estats Units ja es parla d’un nou efecte Sputnik. Quan Rússia va llençar els primers satèl·lits, els EUA van tenir tanta por de veure’s superats tecnològicament, que van desenvolupar la NASA i es van invertir centenars de milions per revertir aquest decalatge. El decalatge que trobem avui en l’informe PISA està produint un nou moment Sputnik.

Et preocupen eines com el ChatGPT?

Subestimem fins a quin punt aquesta tecnologia és beneita. En el context educatiu, el ChatGPT ens pot ajudar a traduir coses o a fer resums d’informació. Però no pot pensar per nosaltres: és com la gent que diu que ja no cal memoritzar res perquè tot ja és a Google. Saber coses no és només tenir-hi accés, cal saber processar-les. Si el ChatGPT ens ajuda a obtenir informació, caldrà que tinguem l’aparell crític i humanista desenvolupat per saber què fer-ne. I tot això encara serà més important amb els biaixos dels desenvolupadors d’intel·ligències artificials: el ChatGPT no ens explicarà el mateix que una IA xinesa, i hem de tenir eines per no creure el que ens diuen uns o altres sense més ni més.

El teu llibre fa una sensació de crisi autoinfligida.

Hi ha molts interessos econòmics. La indústria del videojoc mou milers de milions d’euros. El cas de Meta, la corporació matriu de Facebook i Instagram, és molt interessant. Un enginyer que va abandonar l’empresa va divulgar documents que demostraven fins a quin punt Meta era conscient dels efectes perjudicials dels seus productes en la infància. Un procés judicial dels Estats Units acusava Meta d’haver parat una trampa als infants. Però després Meta ha invertit milions en campanyes publicitàries per fer veure que es preocupen pels infants. Hi ha intents constants de negar la realitat i desinformar.

Ens trobem davant d’un canvi d’època irreversible?

Fa un temps tenia molta por, però ara penso que no. Cada cop tenim més coneixement dels efectes nocius de les pantalles en el desenvolupament intel·lectual de les criatures i estem veient una presa de consciència. A França cada cop hi ha associacions de pares i mares demanant mesures contra l’ús dels mòbils, i crec que aquests moviments podran tenir efectes beneficiosos.

El títol del teu llibre demana directament als pares que facin llegir als seus fills: què els diries per animar-los quan ho troben molt difícil? 

Que pensin en el plaer. Acompanyar els infants per instaurar el plaer en la lectura és un regal i un llegat que transmetem. I és una cosa que cal fer molt aviat. La competència lectora té dos aspectes: la descodificació, que és convertir signes en llenguatge, és simple. Però la que més ens importa és la comprensió: el vocabulari dels llibres és més ric, més complex. Quan l’infant comença a poder descodificar, cal animar la seva curiositat per comprendre. Cal començar a llegir als infants molt aviat, i cal continuar llegint amb ells fins i tot quan ja van a l’escola i sembla que ja saben descodificar textos. Llegir és difícil i al principi pot ser frustrant. Per això cal mantenir-se ferm en la idea del plaer de la lectura. Cal continuar llegint als infants ben bé fins a l’institut o el començament del batxillerat. A més, això té efectes molt positius en la regulació emocional de la família. Cap activitat d’oci té efectes més beneficiosos en el cervell dels infants que la lectura. Si volem canviar la vida dels infants, cap activitat té una relació qualitat-preu millor que la lectura. Entre deixar un milió d’euros en herència o llegir als fills, els resultats són més o menys equivalents.