Hi ha coses que mai canvien: el desgavell a Rodalies, la patacada d’Espanya a Eurovisió, el ressorgiment de la dreta catalana o la celebració del Trapezi a Reus cada mes de maig. La vint-i-vuitena edició de la Fira del Circ de Catalunya va tenir lloc a la capital del Baix Camp entre el 8 i l’11 de maig. Servidor hi va veure una quinzena de propostes abans de viure una autèntica odissea per retornar amb transport públic a Barcelona, amb l’objectiu de votar a les eleccions del passat diumenge. Si l’any passat el viatge d’anada i tornada va estar amenitzat per una avaria a l’estació de Gavà, enguany un robatori de coure va fondre la xarxa ferroviària catalana. Friso per saber què ens depararà Renfe de cara a l’any vinent!
Aquest 2024, a Reus hi hem vist molts números de pallassos, de llançament de ganivets i de roda Cyr (una gran anella metàl·lica on es fan acrobàcies mentre és en moviment). Però també han destacat les propostes on els artistes han posat en primer terme les seves vides i problemàtiques personals. Un exercici de sinceritat escènica que demostra la maduresa de la creació circense contemporània, que no té res a veure amb el que es feia a principis de segle, ara fa més de vint anys.
El llenguatge del circ sol associar-se a la fastuositat de les carpes i dels colors vius, a l’alegria dels clowns i a la valentia dels artistes sempre disposats a oferir un número cada cop més difícil i perillós. Ara bé, com la resta d’arts escèniques, el circ ha evolucionat cap a una major hibridació i mixtura de llenguatges, incorporant temàtiques fins ara inèdites o tabús, i amb dramatúrgies, com més va, més treballades.
No és d’estranyar, doncs, que al Trapezi 2024, entre pallassos i números de lluïment, i hàgim vist espectacles sobre salut mental, la maternitat, el binarisme, els abusos infantils o amb trencaments constants de la quarta paret per adreçar un reguitzell de reflexions metateatrals al públic. La línia de programació d’Alba Sarraute i Cristina Cazorla, directores de la fira des de la passada edició, és clara i diàfana.
Tot just arribat a Reus –amb tres quarts d’hora de retard per culpa del tren– el primer espectacle que hi vaig veure va ser Duelo, un peculiar encontre entre Jean Philippe Kikolas, nom artístic del clown castellanolleonès Quique Méndez, i un cavaller medieval anònim encarnat per Fran de Benito. Enxubats dins la petita Carpa Domo vam gaudir d’un clown molt ben construït i força inquietant –d’aires timburtonescos– i d’un meravellós final poètic que, malauradament, no ens va ajudar a resoldre la inextricable trama vital de l’obra.
Llançaments de ganivets, equilibrismes, humor negre i una armadura molt sorollosa de gest ampul·lós protagonitzaven un espectacle de dramatúrgia confusa on no acabàvem de discernir quina mena de relació mantenien els dos protagonistes. Són amics? Són rivals? És Kikolas una representació de la mort? Chi lo sa?
Més afinada va ser la història que Àfrica Llorens va exhibir, l’endemà, al recollit jardí modernista de la Casa Rull de Reus. Foradada és un cop de puny poètic al binarisme. Un cant a «construir un nou espai mental» amb un personatge no binari a escena i unes imatges poderoses que farien les delícies de Joan Brossa: des d’un cistell de vímet amb cames, a un micròfon d’evident forma fàl·lica. Sense oblidar, és clar, el delicat final on la intervenció del públic és primordial.
Llorens ens va oferir un recital de contorsionisme, clown i acro dansa, envoltada d’uns cistells de vímet fabricats per Joan Farré, i amb un espai sonor molt suggerent, amb força elements creats en directe, dissenyat per Mar Grimalt i Mau P. Pradas. Basada en la llegenda de la roca Foradada de Montserrat, que sosté que qui passi pel seu forat amb una galleda d’aigua sense vessar-ne ni una gota, canviarà de sexe, la proposta compta, entre altres, amb el suport de la Fira Mediterrània de Manresa i el Festival de Llegendes de Catalunya que se celebra a l’Anoia.
Estic convençut que Foradada girarà força i seria ideal veure-la a Barcelona, en un espai com la Fundació Brossa, per exemple, fent tàndem amb l’estupend Cove, del col·lectiu Última vèrtebra, que va donar el tret de sortida a la darrera edició del Sismògraf d’Olot.
Aquest any, el Trapezi va apostar fort per les propostes de sala. Els dos teatres públics de Reus, el Bartrina i el Fortuny, van treballar a ple rendiment per exhibir un espectacle diferent cada dia. Des d’aquí, tot el meu reconeixement per als tècnics i tot el personal que ho va fer possible. Al Bartrina hi vaig veure, el segon dia de la fira, l’estrena catalana de Cuirassa oberta, un espectacle de l’artista manacorina Marilén Ribot que, a parer de molts, va ser dels millors de la fira. I al Fortuny, l’estrena absolta d’Ákri, el primer solo de l’acròbata barceloní Manel Rosés que la Fundació Joan Miró recuperarà en el marc del Grec Festival de Barcelona.
Curiosament, tots dos espectacles concloïen amb una versió lliure de la cançó “Non, je ne regrette rien” d’Édith Piaf. I és que ambdós artistes, a la seva manera, se sinceraven amb el públic i, malgrat reconèixer les dificultats de l’ofici escènic, confessaven l’amor que senten pel seu art. A Cuirassa oberta, Ribot oferia un brutal, sincer i honest testimoni dels riscos de la professió circense enumerant tots els seus accidents laborals. Mentre que a Ákri, Rosés combinava les seves millors patacades, dignes de Charles Chaplin o Buster Keaton, amb un elaborat monòleg sobre el món intern i extern del teatre, és a dir, sobre la realitat i l’aparença.
Cuirassa oberta és un espectacle molt complet amb impressionants números de roda Cyr, faquirisme, llançament de ganivets, equilibrisme i gàbia aèria. La coreografia tiktokera amb cota de malla i ganivets que va executar Marilén Ribot faria somriure a la mateixa Núria Guiu, i els exercicis aeris i de roda Cyr eren d’una elegància extrema. La història de renaixement i reconstrucció que ens explica Ribot, entronca de ple amb el mite del kintsugi i és realçada per un encertadíssim disseny de llums de Pep Pérez, i una variada composició musical a càrrec de Joana Gomila i Laia Vallés.
Per contra, les sabates que baixaven soles les escales d’Ákri ens van transportar a un món molt més juganer ple d’acrobàcies, verticals impossibles (amb ball de claqué inclòs), mudances absurdes, plantofades sonores i falsos dobles. Tot plegat, amenitzat pel piano i el so gairebé lo-fi creat per Lluís Casahuga, Enric Bartomeu i Diego Rada Antoñanzas. Manel Rosés desitjaria fugir de l’escenari o poder canviar de rutina, però tal com retreu al públic, «vosaltres voleu allò florit i bonic», i aquesta fugida serà tant o més dificultosa que el seu ascens a l’escala que presideix tota l’escena, un aparell dissenyat per Ullrich Weigh, que amaga més d’una sorpresa.
Pel que fa al Cabaret, l’espectacle més vist del Trapezi, perquè té l’aforament més gran i es repeteix gairebé cada nit, la proposta d’aquest any, coordinada per Jordi Mas, va ser força més modesta que la de l’any passat. Acompanyat pels sons jazzístics del Roc Sala Trio, el carismàtic José Luis Redondo, recuperat de la lesió que va patir ara fa un any, repetia com a presentador sota la figura del seu alter ego: Ricky, el professor de tenis.
En aquesta successió de números circenses, el xou d’acrobàcia aèria del duo format per Xana i Diego Arias va ser un dels més aplaudits de la nit. El van seguir Marta Bolibar, amb un peculiar clown amb deixos de Mr. Bean, que tot i que al principi semblava que havia d’exercir de mosso de pista, va acabar efectuant uns lluïts números de verticalisme sobre bastons d’equilibri, i el Duo Laiaiona, amb uns jocs icaris deslluïts a causa de la poca alçada de la pista, que impossibilitava seguir com cal les seves evolucions a terra.
Els integrants de la companyia Doble Mandoble també van oferir un número de màgia còmica força poca-solta, i la jove companyia madrilenya Trocos Lucos va executar l’acte final del Cabaret amb un revoltós i anàrquic número de bàscula coreana que, en més d’una ocasió, ens van fer témer per la seva integritat física. La vetllada va finalitzar amb un reivindicatiu missatge en contra del genocidi a Gaza que va rebre una sonora ovació del públic.
A Rienda Suelta, de la companyia Du’K’tO, va encetar la meva programació del divendres. Adrián Pérez, Bàrbara Vidal i Bernat Messeguer ens van oferir una tendra reivindicació dels jocs infantils, cridant-nos a recuperar l’espai públic de forma comunitària. Balls que acaben en baralles, un Superman en processó, acro dansa amb els ulls embenats i diversos exercicis de mans-mans habiten aquesta proposta de carrer dirigida per Lucio A. Baglivo.
Menció a part mereix la remescla d’àudio en directe que Pol Jubany ens va regalar al final de l’espectacle, amb testimonis extrets de l’audiència, i que resignifica tot el seu començament. A Rienda Suelta a voltes recordava algunes peces de la companyia Moveo i a voltes ens traslladava al número «Kid’s Game» del musical Germans de Sang. Tot un divertiment que al març va viatjar al prestigiós UP Festival de Brussel·les, al costat d’Ákri de Manel Rosés i de Llenguatges de la companyia Impulsos (en parlaré més endavant), gràcies al programa Catalan Arts de l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC).
Cap al vespre, vaig assistir a Rollercoaster, una impressionant exhibició de malabarismes a càrrec de l’artista estatunidenc Wes Peden. Amb les entrades exhaurides, Peden va omplir el Bartrina per oferir una demostració de la seva impressionant tècnica. La dramatúrgia de l’espectacle potser era massa prima, amb una lloança i admiració constant al món de les muntanyes russes i dels parcs temàtics, però ens era ben bé igual perquè la destresa i l’habilitat de Peden eren suficients per deixar-nos bocabadats a la butaca.
L’artista gairebé domina tots els aparells de malabars: pilotes, masses, cèrcols, plats xinesos, dards… Tot es movia, saltava i fluctuava entre les seves mans. Fins i tot, les grans estructures inflables de l’escenografia dissenyades per Félix Chameroy. Amb una precisió pura i mil·limetrada i una energia inesgotable, subratllada per la banda sonora de Mika Forsling, amb música electrònica creada a partir de sons distorsionats de les muntanyes russes, Peden anava enllaçant exercici rere exercici amb una naturalitat impressionant. Rollercoaster és, clarament, un espectacle de lluïment per al seu intèrpret, i a fe que funciona!
A la nit vaig assistir a un altre dels espectacles més celebrats d’aquest Trapezi: Extrêmités, de la companyia francesa Cirque Inextrémiste. L’espectacle s’havia representat el dia anterior i el boca-orella va fer que la carpa del Parc de la Festa estigués plena a vessar. L’àudio d’inici de la funció ja advertia que l’obra no era apte pels qui pateixen del cor i, val a dir, que l’avís tenia tot el sentit del món. El risc i la mala llet de la proposta no va deixar ningú indiferent.
Just començar, hi va haver una petita fallada elèctrica (ràpidament resolta pels tècnics) i els primers deu minuts de l’espectacle es van fer sota la llum de la llanterna dels mòbils dels espectadors. Veure realitzar les primeres acrobàcies en plena penombra, amb el suport còmplice de l’audiència, va ser, per a mi, un dels moments més màgics d’aquest Trapezi.
Articulada a través de les males passades que es fan els tres protagonistes de l’obra, la dramatúrgia d’Extrêmités era especialment cruel en alguns passatges. He de confessar que, per moments, em va fer sentir força incòmode, però crec que, precisament, aquest era l’efecte buscat per la companyia. A escena hi vèiem un duet clàssic, format per un personatge dèspota i un altre de més parat i bon jan (Clown i August), al costat d’una tercera persona en cadira de rodes. I és aquí on rau la radicalitat de la proposta. Sense cap mena de compassió ni commiseració, els tres artistes participaven en tots els números acrobàtics i es feien la murga constantment amb un especial acarnissament cap al personatge minusvàlid.
Sense pietat per a ningú, ni tan sols pel públic, que en qualsevol moment es podia trobar saltant, de sobte, en una bàscula coreana improvisada, vam assistir a equilibrismes impossibles basats en la tècnica del Rolla Bolla o corró americà. Tot semblava molt precari, però alhora estava tot molt estudiat. Planxes i taulons de fusta s’apilaven i es balancejaven sobre bombones de butà que amenaçaven d’explotar cap al final de l’espectacle.
El més revelador va ser comprovar com, davant del maltractament cap al personatge minusvàlid, hi havia espectadors que reien a cor que vols (i fins i tot hi participaven activament) i d’altres restàvem astorats i inquiets a les nostres butaques. Extrêmités treia a la llum el vessant més cruel de l’ànima humana i, com assenyalava Oriol Puig Taulé a la seva crònica de la Fira de Titelles de Lleida, «quan hi ha garrotades en escena la quitxalla (i els adults) es pixen de riure».
El darrer dia del Trapezi, en plena jornada de reflexió, el vaig encetar, sota un sol de justícia, a la plaça del Mercadal. Hi vam veure MAMA XTREME in Wonderland, una peça humorística fallida de Marta Renyer i Christophe Thellier. La premissa era fàcil: una artista de circ que acaba de ser mare es reincorpora a la feina amb un muntatge escolar de baixa estofa que adapta el conte d’Alícia al país de les meravelles de Lewis Carroll i s’enfronta als dilemes i contradiccions de la conciliació familiar i laboral.
Sobre el paper, la reflexió era justa i necessària, però la seva execució va ser matussera, amb una premissa massa enunciada i subratllada, i la manca d’un gir final que desllorigués tota la peça. En aquest sentit, la queixa formulada des del Cabaret Oh Mamma! de l’any passat era força més encertada.
Tampoc ajudava l’escenografia xarona i aparatosa –paròdia de les produccions escolars sense recursos– que lligava massa de mans els personatges de l’obra. Hom esperava un trencament més abrupte (i físic) de tota la posada en escena que simbolitzés un alliberament més clar de la seva protagonista, però, per contra, ens trobàvem amb una heroïna que fracassava en el seu intent de conciliació.
Les següents produccions que vaig veure van ser dos dels espectacles més purament clownescos d’aquesta edició. Dues propostes que l’Oriol Puig Taulé ja va veure a la trenta-cinquena Mostra Igualada: Kaboom!, de la companyia Sabanni, i la irreverent i sacrílega B.O.B.A.S (Banda Orquestal Benéfica de Actos Sepulcrales) de la companyia valenciana Jimena Cavalletti.
A la primera, l’elegant pallasso maresmenc Sabanni, alter ego de Jordi Saban, repassava els seus trenta anys de trajectòria compartint amb el públic un munt de records i trucs de màgia, amenitzats amb l’humor i la música del pianista Joan Vallcorba. Una proposta afable, amb força participació del públic, on el truc final, del qual vaig formar part de manera inesperada (per obra i gràcia de la Cristina Cazorla), és senzillament espectacular! (El crític de la llibreta us saluda, espectadors del Trapezi!)
A B.O.B.A.S també hi havia música –una trompeta, una corneta i un timbal–, però era força més dissonant que la del mestre Vallcorba. El trio de pallasses va treure tot el suc possible d’una situació tan compromesa com és un funeral. El públic reia enjogassat amb les seves divertides ocurrències i patacades. Lisa Madsen, Laia Sales i Jimena Cavalletti van construir tres clowns mordaces i irreverents de personalitats molt diferents. L’enterrament sense mort improvisat per Santa Eulali, Santa Buti i Santa Bella va acabar amb una bona empastifada de terra i amb les creus, les cebes (per a les ploraneres) i els rams de flors volant pels aires. Una astracanada colossal reconeguda amb el premi ex aequo a millor espectacle de carrer a la darrera edició del FETEN.
Si el costumisme lumpen del teatre argentí que tant triomfa a Barcelona –només cal mirar l’èxit d’Amnèsia de Nelson Valente– adoptés el llenguatge del circ, el resultat seria quelcom similar al Borderline de la companyia Cirque Entre Nous i les seves perxes xineses. Sota la direcció de Florent Bergal –i amb l’assessorament de Lali Ayguadé i Piero Steiner– vam veure un quartet d’abnegats personatges que se sotmeten a una sessió de psicoanàlisi circense i que abasten tot el ventall de la salut mental: des del suïcida al depressiu, passant per qui se sent atrapat en la seva vida o el que té ànsies de triomfar. Els números de perxa eren força correctes, però la dramatúrgia fragmentària de l’obra, amb constants canvis de lloc de l’audiència sense gaire més justificació que el canvi necessari d’aparell, llastraven una proposta que podria volar molt més alt en el fons i el contingut.
Al vespre, vam gaudir d’una altra estrena absoluta d’aquest Trapezi, Pròxima Centauri d’Oriol Borràs, que pretenia traçar un cert paral·lelisme entre les fases de vida d’una estrella (des que neix fins que mor) i el procés d’acceptació i cura d’una víctima d’abusos infantils. Aquest és el tipus d’espectacle que faria Pere Faura si es dediqués al món del circ. L’univers estètic i sonor de Borràs casaria de meravella amb el del coreògraf de Rèquiem nocturn (2020) o Sweet Tyranny (2017).
L’estètica era irreprotxable, amb un vestuari d’Iker Nafta i un disseny lumínic de Sergi Ruiz impecables –volem aquella jaqueta de miralls de discoteca!– i un espai sonor de Vignesh Melwani i Jordi Font que acompanyaven molt bé totes les escenes. Ara bé, Pròxima Centauri naufragava una mica a l’hora de transmetre el seu missatge perquè potser volia abastar massa temes. El nom de l’espectacle fa referència a l’estrella més propera a la Terra després del Sol i aquí el paral·lelisme és evident perquè, segons assenyalen totes les dades, la majoria d’abusos infantils es produeixen en l’entorn més pròxim i familiar de la víctima.
Per contra, quan Borràs volia remarcar que el procés de col·lapse i pèrdua d’equilibri intern de les estrelles, abans d’explotar, podria assimilar-se al procés intern d’una víctima d’abusos infantils, la cosa ja es difuminava més. L’ús combinat d’una roda Cyr –amb un ball menys trepidant que el de Marilén Ribot– i una fascinant dansa sobre un terra ple de fulles esmicolades, que proporcionava algunes de les imatges més belles de l’espectacle, tampoc acabava de quadrar amb la potència de la denúncia que es feia més evident en les escenes amb la tassa de vàter o en la interacció amb el públic amb Karaoke inclòs. Discurs i forma no acabaven d’anar a l’uníson i l’espectacle va generar una forta divisió d’opinions entre el públic del Bartrina, on hi va haver desercions enmig de la funció, però també gent dempeus aplaudint al final.
El darrer espectacle que vaig veure, Llenguatges, de la companyia Impulsos, he de confessar que no el vaig acabar d’entendre. Si Eugène Ionesco és considerat el pare del teatre de l’absurd, la proposta de Pau Portabella i companyia es podria considerar el primer exponent del circ de l’absurd. Tot era molt caòtic en aquest espectacle delirant, farcit d’equilibrismes i de personatges sorgits d’universos dispars al límit de l’enteresa. Hi havia números de malabars destacables, amb unes masses que es descomponien a l’acte, i un exercici de Rolla Bolla similar al d’Extrêmités, però sense tant risc. La sensació final en sortir de la carpa del Parc de la Festa era més aviat de desconcert i confusió més que de gaudi.
Entenc la proposta de la companyia, però potser caldria una revisió profunda de la dramatúrgia de l’espectacle perquè no fos tan obtusa i estranya. M’agradaria saber què en van pensar a Brussel·les quan la van presentar en el marc de l’UP Festival, sobretot perquè les altres dues peces que l’acompanyaven, Ákri i A Rienda Suelta semblaven molt més acabades i tancades que Llenguatges. Malauradament, la confusió i el desconcert van augmentar encara més, l’endemà, a l’hora de tornar a Barcelona enmig del caos de Rodalies.