Els viatges d’en David

La Marina Pérez buidava el pis del seu fill de Londres, que acabava de morir en un fatídic accident de trànsit, quan va trobar al seu ordinador un manuscrit inèdit titulat El nen ferit. De seguida, va sospitar que allò podia tenir alguna mena de vàlua i ho va deixar llegir al grup d’amics i companys de la Universitat de Barcelona del fill, encapçalats per Esteve Miralles i Ruth Galve. Tots van veure que estaven davant d’una troballa important. “Quedem xocats, per la dimensió humana, i com a filòlegs detectem que aquell text, ja acabat, és sòlid i molt bo”, resumeix Galve. El fill era en David Vilaseca, tenia quaranta-sis anys i aquell testimoni seria l’embrió d’Els homes i els dies, la magna autobiografia novel·lada, publicada el 2017, i que el pròxim 21 d’abril s’estrenarà a la Sala Gran del TNC, en versió de Josep Maria Miró i dirigida per Xavier Albertí.

Vilaseca (Barcelona, 1964 – Londres, 2010) era –és– una veu i una figura desconeguda en l’univers cultural català, almenys a gran escala. Escriptor i filòleg, va ser catedràtic d’Estudis Hispànics i Crítica Literària al Royal Holloway College de la Universitat de Londres i es va especialitzar en estudis queer. Un avançat per la seva època. El 2007 va guanyar el premi Andròmina per L’aprenentatge de la soledat, una novel·la-dietari que va tenir un recorregut modest, fet que va decebre l’autor, que s’esperava molt més ressò. Ara, anys després, aquesta aventura (una “odissea amb final feliç”, com defineix algú) ha tingut una altra fortuna. El nen ferit és la segona part, la continuació, de fet, de L’aprenentatge de la soledat. Tots dos volums, aplegats en un de sol que porta per títol Els homes i els dies (mèrit de L’Altra Editorial, que hi va apostar de seguida en un acte d’amor a primera vista i gràcies a la intermediació de Galve i Miralles, a qui la família va dipositar la confiança i va encoratjar perquè aquest text d’alta volada tingués nous horitzons).

Vint-i-dos anys de vida plasmats en 751 pàgines. Aquest dietari ficcionat comença el 1987, quan Vilaseca tenia vint-i-tres anys i estudiava als EUA, i s’allarga fins al 2009, poc abans de morir.  Un quadern –un gènere poc habitual a Catalunya– en què l’autor se submergeix en les pors, el sexe i la família, però, sobretot, en la construcció d’una identitat. La seva, però també la històrica, l’econòmica, la cultural, la sexoafectiva o la lingüística.

“He estat un any de la meva vida dormint amb en David, hi he conviscut”, confessa Josep Maria Miró. El dramaturg ha estat l’encarregat de la titànica adaptació teatral, una de les més complexes que ha fet mai, tant per l’extensió com pel contingut, molt parlada amb Albertí. “Quan un adapta un material literari hi ha moltes possibilitats”, reconeix. L’autor de Temps salvatge [per citar l’altra obra –pròpia– que va estrenar a la Sala Gran del TNC] ha apostat per fugir de l’anècdota o de la peripècia i intentar explicar el personatge i mantenir la seva subjectivitat. “És un text que parla de moltes coses”, continua Miró, “Però la més important, per a mi, és la construcció de la identitat, la construcció del JO. I ho fa a partir d’allò que llegeix, que mira, la música que escolta, l’art que li agrada. De fet, som allò que hem menjat i begut artísticament”.

“És un viatge complex. Ell, en un moment iniciàtic, descobreix els dietaris de Joe Orton, i part de l’escriptura se n’impregna. I hi ha, òbviament, vasos comunicants amb l’univers català: Pla, Gaziel, Sagarra, Terenci Moix, Gil de Biedma, Puig i Ferrater… A El homes i els dies trobarem l’aroma literari de tots aquests noms. David Vilaseca no seria David Vilaseca si no hi hagués un fil de continuïtat amb tot allò que ha llegit. Als dietaris conviuen la persona i el personatge literari. També hem explorat el seu viatge metafísic. Això és, algú que intenta buscar-se, entendre’s, endreçar-se… Un interessantíssim procés de recerca i creixement personal. També hi ha un fet important a tenir en compte: el seu exili i, per tant, una mirada molt concreta des de la distància, desarrelada i trasplantada. Hi ha un moment en què s’aïlla de la família, dels amics i del país. Quan fas un viatge com aquest i et deixa alguna cosa és màgic”.

El resultat seran tres hores de funció (entreacte inclòs) amb un repartiment d’onze intèrprets que abordaran una vuitantena de papers, excepte els dos principals, que es mantenen fixos: Rubén de Eguía, que fa de David, i Mercè Aránega, que encarnarà la mare del protagonista. La resta són, per rigorós ordre alfabètic, Albert Ausellé, Paula Blanco, Alejandro Bordanove, Abdi Cherbou, Francesc Cuéllar, Luiz Felipe, Roberto G. Alonso, Oriol Genís i Federico Metral.

Xavier Albertí també ens parla d’un viatge, el que hi ha entre la ficció literària i l’autoficció, un discurs basat en la vida pròpia. “Hem intentat seguir la mateixa direcció”, subratlla. Una obra que no avança dia per dia (mantenint l’estructura del dietari) sinó d’una veu que s’erigeix i va passant d’un moment a un altre. “Hi ha el doble discurs del seu pensament: el que és i el que a en David li agradaria que fos”.

“Al muntatge no només fem un viatge cap a la privacitat d’una persona, sinó cap a una experiència de vida que il·lumina altra gent”, afegeix: “perquè hi ha aspectes de la nostra identitat que trontollen constantment en la societat que ens envolta. I volem adreçar-nos a totes les persones del món que senten que la construcció de la seva identitat no és fàcil. El viatge del David ho intenta cap a una finalitat redemptora, perquè tota mort, perquè sigui útil, ha de generar una nova llum. No deixa de ser sospitós que la seva mort es produeixi tres dies després del seu aniversari i poc després de posar punt final al dietari”.

Per Miró, que va conèixer el llibre pràcticament quan es va publicar, i l’ha llegit múltiples vegades, l’obra de Vilaseca és “un llegat extraordinari d’una figura desconeguda, que cal reivindicar individualment i com a societat”. I no s’està de definir, amb aquest objectiu, Els homes i els dies com “un espectacle singular i especial”. Galve opina el mateix: “és un cas singular, únic. La figura d’en David és extraordinària, avançada en el seu temps, en tots els sentits. És una literatura molt moderna, una veu molt diferent de la narrativa contemporània. Ha calgut temps perquè hi hagi hagut aquesta sintonia entre la seva escriptura i els seus lectors. Crec que en David estaria content”.

Miró vol agrair la llibertat, la confiança i la generositat que la família ha dipositat en el projecte. “No hi ha hagut cap interferència. Hem tractat el material amb tot el respecte i tot el rigor possible. Aquests Els homes i els dies és una mirada nova, un text nou. Molts dels personatges són reals. I tampoc hem anat a buscar algú que els imiti”.

Marta Vilaseca és la germana d’en David. Tímida i prudent al telèfon, desprèn una satisfacció davant d’aquest procés inesperat: “Ho estem vivint amb molta il·lusió, amb emocions molt diferents i contraposades. La més important és la satisfacció que l’obra del meu germà hagi arribat on hagi arribat, a part de les emocions particulars i personals. Em remou molts sentiments, perquè hi ha coses familiars i de casa. Però hem d’oblidar-nos que som nosaltres. Hem de donar rellevància a l’obra, independentment del que a mi em pugui comportar, perquè compensa l’alegria que sentiria en David si sabés que els seus dietaris van ser publicats i portats a escena”.

“I quin llegat voldries que deixés Els homes i els dies?”, li pregunto. S’ho pensa uns segons, medita, però de seguida diu: “Voldria que arribés l’aprenentatge. Que les persones podem aprendre, que arribés la influència que podem tenir, perquè passen coses. Crec que la gent s’hi pot identificar. I pot ajudar a comprendre la societat i el món. Tothom que s’endinsa en l’obra d’en David fa un viatge de no retorn”. “Vaig morir fa dotze anys. El 9 de febrer de 2010. Anava en bicicleta per Londres. Un camió em va envestir. Tenia quaranta-sis anys”. Així arrenca Els homes i els dies, amb en David (de Eguía) emergent del bell mig de l’obscuritat, com una presència gairebé espectral. I començarà a explicar qui és i a desgranar la seva vida. La Marina Pérez, la mare que va descobrir el manuscrit inèdit, no ho podrà veure. Ja no hi és. Però a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya ressonaran les paraules del seu fill. Estem convençuts que les abraçaria totes i cadascuna.