“Mira, Clàudia”, em diu la Sara Esteller, periodista i mediadora del festival, amb un somriure, “la lluna de València”, i m’assenyala una lluna creixent que brilla formidablement. Som al terrat de l’Ateneu, al bell mig de la plaça de l’Ajuntament on el festival Dansa València celebra la festa/sopar de benvinguda als professionals de la dansa d’arreu de l’estat i del món. He d’admetre que em va fer gràcia veure la lluna a València, i poder-la admirar cada nit que hi vaig ser. M’encanta l’expressió i el que significa: badar, de cos present i amb la ment absent. Per ballar cal ser molt present, però també es tracta de, i cito Cesc Gelabert, somniar despert. Celebro, doncs, la lluna de València!

Enguany Dansa València celebrava la trenta-setena edició. Va arrencar als anys vuitanta i ràpidament es va convertir en un dels aparadors de la dansa feta a l’estat. Era la cita imprescindible pels programadors estrangers per prendre el pols a les propostes coreogràfiques d’aquell país als marges d’Europa que feia relativament poc havia sortit d’una llarga dictadura. Amb trenta-set anys d’història, el festival ha passat per moltes fases. Des de fa uns d’anys, i sota la direcció de Maria José Mora, el certamen valencià s’ha posicionat de nou en el mapa estatal, internacional i també local –molt important! Dansa València es reivindica com a plataforma de la dansa produïda a l’estat i un espai de trobada i intercanvi d’idees entre professionals de la dansa d’arreu. Aquesta és una crònica dels dos dies (17 i 18 d’abril) en els que servidora va poder veure vuit de les 33 propostes de Dansa València, ni un terç de la programació; per tant, ho podríem qualificar de tast d’aquest #DulceRugir, el lema que el festival ha escollit per aquesta edició.

Després d’haver fet una xerrada al matí i dinat a la cafeteria del Teatre Rialto, centre neuràlgic del festival, m’endinso pels carrers del centre de València, creuo l’esplèndida plaça de la catedral colonitzada per turistes i continuo gaudint de la llum que irradia la ciutat i els grocs i ocres de les façanes. Tot un espectacle que em porta a la meva primera peça del programa: Fandango Reloaded d’Inka Romaní. Com el títol de la peça indica, en aquesta peça Romaní reescriu danses tradicionals, concretament del fandango, des de l’estètica i les convencions de la cultura urbana. La posada en escena és sòbria, el color i els detalls visuals despunten en el vestuari –cintes de colors que combina peces tradicionals i modelets hip-hop. Fandango Reloaded es mostra molt sovint com un estudi arqueològic de passos, ritmes i cançons del passat en una ambient d’afterhours chill-out. L’escriptura de Romaní oscil·la entre l’estudi minuciós –de vegades gairebé minimalista– i l’alegria desacomplexada en una festa entre amics. Els intèrprets sobrats de carisma tenen tots i totes el seu moment de lluïment. Fandango Reloaded es podrà veure en la pròxima edició de la Fira Mediterrània a Manresa.

De les brases de l’Espai Inestable, on feia molta calor, el públic obedient es trasllada a l’espai diàfan de l’Almodí per veure la companyia Fil d’Arena que presenta Zenez, una peça basada en la improvisació i la coordinació precisa de les dues ballarines Isabel Abril i Irene Ballester al so de la Txalaparta i les derives sonores de la música experimental. A l’Almodí, Zenez ofereix un espai i una estona per descomprimir i deixar anar la mirada. 

Després d’aquest petit parèntesi, un parell de programadors valencians ens guien als forans cap a la següent destinació, el Teatro Rialto, on Red Silhouette –dirigida per Jon López i Martxel Rodríguez– presenta Halley, una proposta que podríem etiquetar de “retrofuturista existencial.” I és que en aquesta coreografia, Red Silhouette ens capbussa dins l’ambient claustrofòbic d’allò què podria ser un magatzem abandonat, un búnquer o una nau espacial que ha caigut a la deriva. L’escenografia, que firma David Pascual, ens col·loca, doncs, en aquest espai tancat amb una porta a cada costat. Just al començar apareix una figura allarga, una mena d’astronauta pintat pel Greco, que camina ingràvid d’un costat a l’altre. Al llarg de la coreografia veiem tot l’elenc, vestit en uniformes –militars, astronautes, mecànics?–, moure’s amunt i avall, gairebé sempre frenèticament. El moviment gairebé no cessa i els ballarins i les ballarines atrapen amb atenció la mirada del públic. Halley proposa una atmosfera i una acció aliena i familiar alhora, que ens convida a preguntar-nos de nou: On som realment? D’on venim? I, a on anem?

Si la tarda acaba existencial, el vespre arrenca humanista. Al Principal es presenta la nova producció de Kor’sia, una companyia liderada per Antonio de Rosa i Mattia Russo, que sempre indaga en temes clàssics per llegir-los i recrear-los des de la contemporaneïtat. Mont Ventoux, que es podrà veure al Grec 2024, s’inspira en l’obra que Petrarca va escriure el 1336, l’Ascens al Mont Ventoux, un relat en què Petrarca estableix el canvi paradigmàtic cap a l’humanisme. De nou, com a Halley, l’escenografia pren un rol instrumental; la pintura d’una muntanya al fons i una vitrina que es mou endavant i endarrere segons l’escena acoten l’espai de l’acció amb la música original. Els vuit intèrprets en escena es mouen d’un costat a l’altre de l’escenari de manera frenètica al llarg de l’espectacle, tot i que de tant en tant l’acció s’alenteix per tal de marcar una imatge concreta. Una ballarina apareix amb una armadura i se la treu peça per peça fins a quedar nua, un conill o un gat de peluix gegant també fa acte de presència –una imatge que no em sé explicar… Amb una sòlida base de dansa clàssica, el llenguatge corporal d’Antonio de Rosa i Mattia Russo és altament virtuós i bell. Malgrat que la traca final de l’espectacle desborda de falsos finals, sota el treball finíssim del disseny de llums el treball de Kor’sia emociona amb unes imatges inspiradores i uns solos i duets espectaculars.

Unes dotze hores després de l’ascens del Mont Ventoux passem a moure muntanyes amb Alberto Velasco al claustre del Centre Cultural La Nau. Sota un sol de justícia, i a recer d’un tendal durant bona part de l’actuació, el públic s’entrega a Velasco, que apareix a escena amb un cistell enorme a l’esquena. Velasco que és actor, dramaturg i director, també és un ballarí sense complexos –amb un cos lluny dels arquetips que associem a la dansa. A Mover Montañas, el genial muntatge musical de Mariano Marín i els elements de vestuari i attrezzo que acompanyen el ballarí ens transporten a un món ancestral, atemporal, ric en sons i melodies. Velasco s’embarca en un exercici tel·lúric, amb picades d’ull queer, ballant passos i balls antics per celebrar el goig d’encarnar tradicions. 

Després d’una pausa digna per dinar, la tarda i vespre d’espectacles arrenca sobre rodes, a l’autocar que ens porta d’un teatre a un altre fora del centre de València. La primera parada és a La Mutant, on Núria Guiu presenta Supermedium, un espectacle concebut per ella mateixa i la coreògrafa noruega Ingri Fiksdal que es va estrenar recentment al Mercat de les Flors, i del qual en podeu llegir la crònica que en va fer l’Oriol Puig Taulé. Així, doncs, no m’aturo a La Mutant i prenem rumb directament cap al Teatre El Musical on Patricia Caballero presenta Ágape. Caballero, que té un currículum llarg de col·laboracions amb artistes de la talla i popularitat d’Israel Galván, a Ágape ens convida a un paisatge ancestral i amb flaires rurals presidit per unes cordes llargues que pengen del sostre. A escena l’acompanyen el vocalitzador Beñat Achiary i Raúl Cantizano amb la guitarra i la viola de roda. Ella sovint recorda a Mary Wigman a Witch Dance –però sense la mala llet de la ballarina alemanya. Ágape és una peça pausada, sovint anticlimàtica però molt múrria. 

• 

  Crítica

  Aquelarre de balladores

  Oriol Puig Taulé

De nou a l’autocar, on, mentre es pon el sol, vaig xerrant amb col·legues d’aquí i d’allà, com si anéssim de colònies. L’últim espectacle del dia té lloc en un espai que primer ens sembla –des de fora– una presó, però que després descobrim que és el Monestir de Sant Miquel dels Reis. Uns entrepans força bons de tonyina i pernil salat, xerra que xerraràs i a veure l’últim espectacle del meu recorregut pel festival. Ja és de nit i la lluna creixent brilla, ens dirigeixen cap a l’entrada principal del monestir, on un exèrcit de noies –i també alguns nois– i dones desfilen misteriosament i ens condueixen al si de l’església del monestir. Es tracta de Judith, una reimaginació empoderada de Barba Blava que ha creat Taiat Dansa, un site-specific en tota regla pel i al monestir que ha aplegat més d’una setantena de ballarines, un cor i un grup de cambra. Un espectacle “instagramejable” i que, per tant, provoca que la gran majoria desenfundi el mòbil i gravi l’acció de manera patològica. La dansa, la música, les veus del cor i la narració ens condueixen per molts racons del monestir. Totes són Judith, una Judith que es multiplica sovint en moltes figures vestides de negre. Taiat aconsegueix embolicar el públic en l’acció i en l’atmosfera, així com en la coreografia. 

I de nou a l’autocar que ens porta al vell mig de València per assistir a una festa intensiva per celebrar els 15 anys de Danza a Escena en un antic gimnàs de la República. Vet aquí, la meva crònica incompleta sobre Dansa València 2024; dos dies en què les propostes que vaig veure em van fer somniar en passats, presents i futurs en diferents registres: folk-urbanista, retro-futurista existencial, retro-humanista, folk-queer i feminismes esotèrics i corals.