Els herois caiguts de Miller i el Teatre Lliure d’abans

“He vist Tots eren fills meus tres cops a Nova York i encara un altre cop aquí a Londres i cada vegada que torno a veure aquesta obra em commou més per la superba estructura que té, per la contínua i creixent tensió de la trama, per la gosadia amb què cada idea i cada significat es transformen en objecte i acció”.

(Tennessee Williams)

El teatre d’Arthur Miller mostra el common man (l’home quotidià) com un heroi tràgic, que en caure en desgràcia despulla la falsa idea del “somni americà”. Aquest heroi pateix allò que Christopher Bisgby anomena “causalitat social”, és a dir, la tragèdia de trencar el contracte social que uneix moralment l’individu al col·lectiu al qual pertany. L’heroi caigut se sotmetrà a un judici metafòric en què sempre hi haurà alguna causa moral pendent i on es debatran les conseqüències de les accions individuals davant del col·lectiu (la responsabilitat moral). En qüestionar el funcionament del món per mitjà de l’acció d’un personatge, Miller en determina l’element tràgic i mostra al mateix temps el desig de rescatar la part humana de l’individu, més enllà de la injustícia del sistema. Aquesta reformulació de la tragèdia suposa una autèntica revisió del gènere des d’una perspectiva social. En aquest sentit, la petjada del teatre d’Henrik Ibsen, passat pel sedàs nord-americà del teatre de protesta de Clifford Odets, és més que notable.

A All my Sons, Joe Keller, un home de negocis d’èxit gràcies a la fabricació de components per a aeroplans, viu feliçment als afores d’una ciutat nord-americana amb la seva dona Kate i el seu fill Chris, hereu del negoci del pare. L’únic motiu de tristesa que té la família és la “desaparició” tres anys enrere de l’altre fill, Larry, durant la Segona Guerra Mundial. La mare, Kate, no n’ha superat la pèrdua i encara espera que Larry torni a casa algun dia. El fill petit, Chris, desitja deixar aquest dol enrere per poder casar-se amb Ann Deever, una veïna de tota la vida i antiga promesa de Larry. Ann, que també es vol casar amb Chris, té el pare a la presó, ja que va ser acusat de vendre components defectuosos d’aeroplans a l’exèrcit mentre treballava a la fàbrica de Keller, uns components que van causar la mort de vint-i-un pilots durant la guerra.

Joe Keller també va ser acusat i condemnat per aquest crim, però el van alliberar en apel·lar la sentència. Keller va tornar a casa i el seu negoci va prosperar. Al llarg de l’obra es descobrirà que Keller va ser el responsable d’aquesta venda, amenaçat com estava pel possible tancament de la fàbrica si no es complien uns determinats terminis de lliurament de material; el pare d’Anne va ser un simple cap de turc. Per a Joe Keller, salvar el negoci va passar per damunt de salvar vides humanes. Tot i que el nus de l’obra giri al voltant d’aquesta venda premeditada de components defectuosos i la tràgica conseqüència d’aquest fet, l’epicentre no és el crim en si mateix, sinó el fracàs d’un home a l’hora d’entendre els termes de l’esmentat “contracte social”, és a dir, la responsabilitat que té tot individu amb el col·lectiu al qual pertany. Keller no és un depredador ni un individu malvat, sinó algú que segueix uns preceptes mal entesos: el seu objectiu era salvar el negoci, fer-lo prosperar i enriquir-se amb la idea d’aconseguir el benestar familiar i preservar-lo. A qualsevol preu. Com diu Ramón Espejo, “la obra pivota sobre el viejo debate (pero no por ello menos vigente, incluso en nuestros propios días) entre la ética y el beneficio económico; la búsqueda personal del éxito y el dinero, y la manera en que dicha búsqueda puede deshumanizarnos”.*

En efecte, Joe Keller queda desencaixat socialment en el moment que la seva decisió premeditada marca la senda d’una societat que pot tornar-se una autèntica jungla si el poder abstracte dels diners deshumanitza el col·lectiu. L’obra, per tant, mostra el contrast entre uns valors humans que col·lideixen amb un capitalisme sense ànima. David Selvas ens presenta la dramàtica història de la família Keller per mitjà d’una disposició escènica circular que ens situa al jardí de la casa familiar. En aquest jardí només hi haurà unes poques cadires, un banc, una taula i un significatiu arbre partit per una tempesta, símbol de la presència del fill desaparegut. La direcció de Selvas és sòbria i funcional, amb poca grapa regista i molt d’ofici. Només es permet alguna petita llicència pel que fa a la música, que un parell de cops fa algun crescendo molest en trencar la musicalitat que de per si ja contenen les escenes, o l’encertada desaparició final de l’arbre en confirmar-se la mort de Larry. Una direcció, en definitiva, discreta i intel·ligent. Els intèrprets, encapçalats per dos històrics del Teatre Lliure com són Jordi Bosch i Emma Vilarasau, duen a terme una tasca brillant. Bosch i Vilarasau encarnen el matrimoni Keller (Joe i Kate) i gràcies als seus vastos recursos dramàtics, tots dos omplen l’escena de naturalitat i patetisme a parts iguals. Pel que fa a la resta d’intèrprets, cal destacar el treball de Clàudia Benito en el rol d’una passional i desconcertada Ann Deever, la interpretació més remarcable de l’obra més enllà dels dos protagonistes esmentats. Chris Keller és representat per Eduardo Lloveras en una interpretació molt física i que sobretot a l’inici confon massa fàcilment el temperament vital del jove Keller amb una sobreexcitació constant. A mesura que el drama pren forma i la tensió creix, però, aquest fort neguit que l’actor transmet al personatge esdevé cada cop més adequat. Dels secundaris, cal destacar-ne Quim Àvila a l’hora d’encarnar el turmentat i indignat George Deever. Aquest personatge és fàcil de fer-lo caure en un toll d’ira sense matisos, però no és el cas d’Àvila, que amara el germà d’Ann d’una ràbia i d’una confusió emocional que l’humanitza. Eduard Buch, Francesc Marginet, Gemma Martínez, Clara de Ramon i el nen Ramon Mir compleixen correctament els rols complementaris respectius.

L’obra de Miller és tràgica i complexa, però si la companyia que la representa se’n surt, com és el cas del muntatge de Selvas i la seva troupe, allò que s’acaba oferint al públic és teatre de moltíssims quirats, amb dosis d’emoció i reflexió a parts iguals. I la representació de l’obra és tan rodona que, sense pretendre-ho (o potser sí!), a molts ens ha quedat el regust de viatjar al Teatre Lliure del segle passat, és a dir, aquell Lliure que es caracteritzava per uns muntatges basats en grans obres de tots els temps, excel·lents interpretacions i direccions, i escenificacions sòbries i imaginatives alhora, sempre al servei dels intèrprets i dels textos. Una autèntica escola de direcció, escenificació i interpretació d’on ha sorgit bona part del bo i millor del teatre català contemporani: Fabià Puigserver, Guillem-Jordi Graells, Josep Montanyès, Pere Planella, Lluís Pasqual, Carlota Soldevila, Fermí Reixach, Anna Lizaran, Lluís Homar, Emma Vilarasau, Muntsa Alcañiz, Jordi Bosch… Un dream team teatral gràcies al qual durant molts anys no pocs privilegiats van (vam) tenir el goig de descobrir i de gaudir d’excel·lents representacions en llengua catalana del bo i millor de la dramatúrgia occidental. Un exercici d’una certa nostàlgia que el públic que ahir omplia a vessar el teatre i que al final va ovacionar a peu dret la companyia sembla que va agrair d’allò més.

* ESPEJO ROMERO, Ramón. España y el teatro de Arthur Miller. Madrid: Universidad de Alcalá de Henares, 2010, p. 76.