Els fantasmes del Paral·lel

Aquest dijous toca estrena al TNC. L’Emperadriu del Paral·lel serà el darrer muntatge de Xavier Albertí com a director artístic de la casa gran del teatre català, i el primer text d’una dramaturga catalana viva que es representarà a la Sala Gran. Lluïsa Cunillé ha escrit un text polifònic sobre la Barcelona del 1930, quan el Paral·lel era l’epicentre de tot plegat. Precisament, el TNC dedica l’Epicentre Paral·lel, anys vint (el darrer de l’era albertiniana) al carrer on passava tot, ara fa cent anys: el rovell de l’ou de la cultura popular barcelonina.

Les rodes de premsa acostumen a ser fredes i funcionals. Un ritual antic i acotat, amb unes regles molt clares, on tant els actors com el públic assistent coneixen molt bé el seu paper. La presentació de L’Emperadriu del Paral·lel va estar amarada de sentiment i, fins i tot, de llàgrimes. Xavier Albertí, un dels oradors més hàbils i àgils del nostre ecosistema teatral, no podia amagar l’emoció: estrenar un gran espectacle, en ple 2021, és un miracle. Més que mai. El muntatge suposa, també, l’entrada de Lluïsa Cunillé a la Sala Gran del TNC: una autora que Albertí ha posat en escena des de Libración (a la Sala Beckett de Gràcia, el 1994) i que l’ha acompanyat durant tota la seva carrera. L’Emperadriu del Paral·lel significa, en certa manera, el retrobament de l’autora i el director amb una sèrie d’intèrprets que, des dels temps de la companyia La reina de la nit, han coincidit en nombroses ocasions sobre l’escenari: Montse Esteve, Oriol Genís, la sabadellenca Maria Hinojosa o Roberto G. Alonso. A ells s’han unit altres actors i actrius habituals dels darrers espectacles d’Albertí: Carme Sansa, Aina Sánchez, Mont Plans, Sílvia Marsó, Jordi Domènech o Alejandro Bordanove. Completen el repartiment Chantal Aimée i Pere Arquillué (tots dos van participar a El dúo de la africana, i Arquillué també a Orgia i a Vida privada). Albert Mora (actor i cantant de la companyia Egos Teatre) no havia treballat amb Albertí (si no m’erro), i últimament l’hem vist a la Sala Gran en muntatges com Els Jocs Florals de Canprosa o La rambla de les floristes. “En aquest espectacle em passo més estona canviant-me de roba que garlant!”, deia a la roda de premsa.

I és que L’Emperadriu del Paral·lel és un espectacle curull de personatges (i fantasmes), en què tots els actors interpreten un munt de papers. La mort de Palmira Picard (Maria Hinojosa), la gran cupletista, reuneix al bar La tranquil·litat tot d’amics, coneguts i saludats. Entre ells, el periodista Roc Alsina (Pere Arquillué), que rep l’encàrrec de redactar l’epitafi de la proclamada Emperadriu del Paral·lel. Ens hem de situar al 1930, en temps de la dictablanda del General Berenguer, un any abans de la proclamació de la Segona República. Barcelona bull d’activitat, lluita i festa. I ressaca de l’Exposició Universal del 1929. Al voltant de la Palmira i la seva mare coneixerem una sèrie de personatges, vius o morts, que poblen els carrers del districte cinquè: espiritistes, tarotistes, anarquistes, líders obrers, lerrouxistes, modistes, cupletistes, pianistes a l’atur, estrelles com Alady, Mercè Serós o Josep Santpere, o intel·lectuals de la talla de Francesc Ferrer i Guàrdia, Teresa Claramunt o Ramón María del Valle-Inclán.

En aquest espectacle també hi ha “fantasmes bons”, explica Albertí, i és llavors quan s’emociona. L’Emperadriu del Paral·lel vol ser, també, un homenatge a Maria Araujo, una de les figurinistes més importants del nostre país, que va morir el març del 2020. Al muntatge apareixen ni més ni menys que 38 figurins (originals o reconstruïts) creats per la gran dissenyadora de vestuari, provinents de muntatges del TNC com ara Guys & Dolls (1998), Escenes d’una execució (2002) o La bête (2012), i també de produccions del Teatre Lliure com El dúo de la africana (2009) o Vida privada (2010), del Centro Dramático Nacional com Martes de Carnaval (1995) o Tío Vania (2008). Fins i tot apareix un figurí de Sweeney Todd, el musical de Sondheim que Mario Gas va dirigir al Centre Dramàtic de la Generalitat (pels millenials, el pre-TNC) el 1995. L’actriu Chantal Aimée explicava l’emoció que va sentir en tornar-se a posar el vestit que duia a El dúo de la africana. Quin millor homenatge pot tenir una figurinista que un fet de teixits, barrets i plomes?

Més enllà de la nostàlgia cap a un Paral·lel certament idealitzat (i que no tornarà), el muntatge és el pinyol d’un Epicentre que inclou una exposició fotogràfica (comissariada per Albert Arribas i Ferran Dordal) que es pot veure al vestíbul del teatre, o una conferència musicalitzada sobre el Paral·lel dels anys vint, que Albertí farà acompanyat del piano i alguns membres del repartiment (el dimarts 1 de juny, a la Sala Gran). Serà aquesta la darrera oportunitat que tindrem de gaudir de la directora polonesa Wanda Pitrowska? A més de la (imprescindible) publicació del text, juntament amb Arola Editors, el TNC ha editat un opuscle dedicat al cicle i ha pogut reprogramar (finalment!) Malditas plumas, l’espectacle de Sol Picó que també homenatja les vedets del Paral·lel, i que es podrà veure a la Sala Petita el 21 i 22 de juliol (dins del festival Grec).  

Lluc Castells signa l’escenografia del muntatge (“No és cara”, aclareix Albertí, “Hem llogat una bastida”), per on els intèrprets es fan un tip de pujar i baixar escales. La maledicció de la Sala Gran. La sordidesa (i la duresa) de la Barcelona del 1930 apareix en un muntatge al voltant del vetllatori i els (i les) amants de la gran Palmira Picard. Ella, com feia la gran Sarah Bernhardt quan anava d’hotel, reposa eternament en un taüt de color rosa. Que l’amor s’hi posa.

Albertí –director obsessionat en trobar el registre interpretatiu més adequat per a cada peça– explica com nosaltres (pobres catalans) excel·lim en l’art de la farsa, però que el registre tragicòmic no el dominem tant. En aquest muntatge no ha volgut caure en el to farsesc o l’astracanada, i ha volgut mantenir en tot moment “la textura emocional de la veritat escènica”. El director connecta aquesta obra de la Cunillé (gens minimalista) amb les textualitats de Valle-Inclán, Ödön von Horváth o Witold Gombrowicz. “Tenim una imatge molt nostàlgica del Paral·lel, però la realitat de l’època era molt dura”, explica Oriol Genís. “Jo vaig descobrir que les cupletistes eren, en realitat, prostitutes a la fantàstica exposició sobre el Paral·lel que van fer el Xavier i l’Eduard Molner al CCCB”. Jo també, Oriol. Genís reivindica la nostra tradició, amb “una història i uns personatges que ens han manllevat”.

El repertori musical que sentirem a L’Emperadriu del Paral·lel està format per cuplets i cançons dels anys vint, de les famosíssimes revistes musicals de Clarà i Sugranyes o del ja esmentat El dúo de la africana, la sarsuela de Manuel Fernández Caballero i Miguel de Echegaray. Qui vagi al TNC esperant festa, alegria, llum i color, crec que segurament es trobarà amb una altra cosa. Si mirem les fotografies i el tràiler de l’espectacle, veurem que es tracta d’un muntatge fosc (il·luminació d’Ignasi Camprodon) i, en certa manera, auster. Després de vuit anys d’aquell Taxi… al TNC!, un inici d’era (albertiniana) ple de lluentons, colors i festa, aquest muntatge de comiat té lloc, no ho oblidem, al voltant d’un funeral. El país ha canviat molt, en vuit anys. I en els temps que corren i amb tot el que hem viscut aquest darrer any, els lluentons potser serien massa.

Veurem L’Emperadriu del Paral·lel. I a Can Núvol ho explicarem.